Dimecres.
Avui ens hem llevat més aviat, per aconseguir-ho hem posat les alarmes i els hi hem fet cas, cosa que no fem no quan no estem de vacances... Per variar, el dia s'aixeca atapeït i amenaçant pluja, un altre dia que ens quedem sense escalar.
Traiem als nens i esmorzem mentre pensem en que fer en el dia d'avui. Després de donar-li unes quantes voltes decidim que el millor que podem fer és anar a investigar les tres zones de bloc properes de les que he aconseguit informació. La ruta la començarem per la més llunyana per acabar per la més propera mentre circulem per carreteres locals gaudint de magnífics paisatges.
El primer dels nostres destins serà Las Tuerces a la província de Palència. Sortim de la casa i ens queden unes quantes hores de camí per arribar-hi, ja que ens mantenim en la idea de no utilitzar vies ràpides per arribar als llocs i així passar per més pobles i descobrir paratges naturals que no veuríem mai si no ho féssim d'aquesta manera. La ruta ens porta camí del Puerto del Escudo en direcció a la província de Burgos, està començant a ploure i sembla que el dia no millorarà. Una hora més tard de sortir comencem a pujar el port i la boira es fa present, tant espessa que no hi veiem dos pams més enllà. Això ens obliga a moderar la velocitat ja que no ens coneixem la carretera i a més circulem completament sols. Uns quilòmetres de corbes de pujada més tard veiem el cartell que ens indica que ja estem a la part més alta del port (uns 1080m) i comença la baixada.
En uns minuts baixem del port i arribem a l'Embassament de l'Ebro, que haurem de vorejar durant uns quants quilòmetres i travessar-lo en algun tram. Aquí veiem com el paisatge canvia completament d'uns frondosos i espessos boscos a sèries de turons coberts només per matolls marrons i tristos, que sembla que formin part d'un desert. Anem direcció cap a Aguilar de Campoó per, abans d'arribar-hi, deixarem la carretera per endinsar-nos per carreteres sense nom que ens portaran al poble de Villaescusa de las Torres. Poc a poc, la carretera es torna més estreta i la trobem en pitjor estat fins que es converteix en una pista de terra. Arribant a Villaescusa passarem dues vegades per les vies del tren, la primera per sota, tot i que sembla que no hi podrem passar, prenem el camí de l'esquerra que encara que està ple d'aigua, no te fang i podem creuar sense problemes; el camí de la dreta no és molt viable ja que escassament fa 1,75m d'alçada. Des d'aquí ens queden un parell de minuts per arribar al poble però abans hem de tornar a creuar les vies, aquesta vegada per un pas a nivell sense barreres i amb mala visibilitat en que hem de tenir molta cura abans de creuar. I un cop a l'altre cantó ja haurem entrat al poble, prendrem el carrer de la esquerra i pugem pel carrer de l'església .
El poble s'estén al llarg de la falda de les parets de Las Tuerces, zona que podem veure a la part més alta, continuem el carrer fins que s'acaba i entrem en una pista per la que avancem un centenar de metres fins a arribar a una cruïlla on parem a estirar les cames, a que els nens facin de les seves i a fer unes quantes fotos. Però quina sort la nostra, que a la única zona on havíem arribat a veure el sol, el cel s'ha atapeït i comença a ploure, per tant toca tornar al cotxe amb els nens i marxar cap a un altre lloc i un altre dia pujarem fins a dalt.
Sortim del poble per on hem entrat, creuant les vies de nou, aquesta vegada amb millor visibilitat, tornem a passar per sota les vies i anem camí de la carretera, propera parada Santa Gadea, a la província de Burgos. En uns minuts ens plantem a la autovia per fer uns pocs quilòmetres i tornar a sortir-ne. Sense adonar-nos ens trobem en una carretera per la que sembla que no hi hagi passat ningú des de fa dies, tornem a creuar les vies del tren per un altre pas sense barreres, però aquesta vegada sense cap visibilitat. Sembla que pels llocs pels que estem passant no hi hagi vida, ens sentim completament aïllats i dubto que si ens passés alguna cosa algú fos capaç de trobar-nos a les carreteres on ens trobem.
Pugem, baixem, asfalt trencat ple de sots, pistes de terra cobertes de fulles i alguns trams plens de fang, un recorregut digne de qualsevol ral·li. Un viatge molt entretingut, i sense adonar-nos ens trobem entrant a Santa Gadea sota una bona pluja. Parem davant de l'església i baixem als nens perquè estirin les potes i facin les seves coses. Llavors tornem al cotxe i ens dirigim cap a l'ajuntament que es troba a les nostres esquenes per pujar per un carrer que segueix a la seva dreta, una mica més endavant passa a ser un camí de terra ple de vaques i que finalment desemboca en un clar que sembla l'aparcament que descriuen les indicacions que havia trobat per la xarxa. Allí donem la volta, però abans m'acosto a veure si realment havíem encertat el nostre destí. I efectivament, el patí que es veu és espectacular, una vall tota plena de blocs fins allí on arriba la vista, quina llàstima que el temps no acompanyi per poder-los disfrutar.
Després d'eixugar-me les babes al veure aquestes vistes, torno al cotxe i iniciem el camí cap a la darrera zona, la de Resconorio. Baixem per la pista per la que hem pujat i una mica més endavant ens desviem per una altra pista que voreja el poble per dalt per ficar-nos finalment dins del mateix, al carrer que ens porta cap a la carretera. Continuem per la carretera del poble fins passar de llarg la cruïlla per la que havíem vingut. Poc a poc notem com entrem de nou a Cantabria, només ens cal observar el canvi de vegetació. Aquest trajecte el fem completament per carreteres que no surten ni als mapes, que es perden dins els boscos i que sembla que faci segles que no hi passa ningú (sembla mentida que al final de la carretera hi hagi un poble). Finalment arribem al poble de Resconorio i agafem la primera pista asfaltada que puja (tot seguint les poques indicacions que havia trobat). Després d'uns quants minuts seguint la pista i amb una boira que cada cop anava a més, ja pensàvem que no trobaríem els blocs no la cruïlla que hi havia descrita a les indicacions, però no és així, quan menys ens ho esperàvem trobem la cruïlla i el pinar que la caracteritza a la seva esquerra. Però per culpa de la boira que ens envolta som incapaços de veure els blocs i per tant de assegurar-nos de que ens trobem al lloc correcte.
En vistes de que ja no obtindríem cap resultat tombem a l'esquerra i tornem cap a la casa de San Román. Tornem a anar per carreteres, aquesta vegada ni tan sols surten al GPS... anem per una carretera que no existeix barrejats amb la boira per intentar sortir d'un lloc que desconeixem i passada una estona, y no sabem com arribem a una carretera comarcal... En aquest moment busquem una benzinera per omplir el dipòsit, ja portem un munt de quilòmetres i hem d'anar preparats pel que pugui passar. Un cop hem fet benzina encarem el camí de casa, per descansar, ja que s'està fent fosc i se'ns acaben les hores per veure més paisatges.
Sortim de l'aparcament i travessem la carretera per fer el Sender de Joan Maragall, a l'altra banda, trobem les escales que donen accés a la Fageda d'en Jordà. Poc abans de baixar-les, trobem a mà dreta el monòlit erigit en memòria del poeta Joan Maragall, on podem llegir el famós poema que li va inspirar aquest bosc. Un cop baixades les escales, el sender s'endinsa de seguida a la Fageda i ens duu al peu d'un gran tossol, al qual donem la volta completament, i després tornem a l'aparcament pel mateix camí pel qual hem vingut. El seu recorregut, parant a admirar el paisatge, fer les fotografies de rigor, petant la xerradeta, etc. no es superior a una hora de rellotge.
Tornem a l’aparcament, traiem tot el menjar que portem i ens posem a menjar alguna cosa desprès de l’enorme esforç realitzat. Pa de llenya, xoriço ibèric, bull, llonganissa, fuet, formatge... de beguda aigua i vi... i de postres pastetes diverses. El mal temps se’ns tira al capdamunt i decidim visitar la Vall d’en Bas, un petit poble amb molt encant.
