Son les 4:30 del matí, i com cada matí a la mateixa hora sento el despertador. El meu cap em crida: “som a dissabte!!”, i de cop obro el ulls, avui he quedat amb el Pemi per fer una hivernal a Vallter 2000. Hem llevo, prenc un ràpid cafè amb llet, acabo de tancar la motxilla i em vesteixo. Surto de casa a les 5, i passo per casa del Pemi a les 5:30.
Son dues hores i mitja de camí, aproximadament. Sortim per l’ A2 direcció Lleida, i abans d’arribar a Molins de Rei començo a sentir un soroll estrany... son roncs, el Pemi no tan sols esta dormint... ESTA RONCANT!! De quant en quant es derperta, obre els ulls i em comenta que ha dormit gairebé una hora, i es torna a quedar adormit.
Parem a esmorzar a un petit poblet, on per la nostre desgràcia no fan entrepans calents. Així que ens hem de conformar amb un de fred, això si, el cafè amb llet surt un fum que indica que si que esta força calentet...
Arribem al pàrking de l’estació d’esquí de Vallter 2000 vora les 9, i aparquem en mig de varis cotxes que també tenen l’interès de fer una excursió. Aquest cop, jo he llogat un ARVA ja que no en tinc de propietat, i vam donar un espectacle d’uns 20 minuts a veure com anava lligada al cos. Imagineu-vos, jo en màniga curta, a menys de 0 graus, intentant desxifrar com lligar-me al cos l’ARVA, el Pemi rient i mirant-ho també, i la gent passant al nostre costat mirant-nos amb una cara d’aquelles que diuen: “mira aquests dos”.
Per fi, ens posem en marxa. Sortim del pàrking i ens dirigim cap al refugi. La pujada ja comença a notar-se, sobretot a que es força costeruda i la neu ens arriba vora dels genolls. Però feia tant de temps que esperava aquesta travessa que vaig pujar en un dit i fet. Un cop al refugi comencem a notar un aire glaçat, mira que van de bé els Gore-Tex.
Enfilem per les pistes, fins arribar a una intersecció on les pistes quedem a mà dreta i el Coll de la Marrana a mà esquerra. Se’m fa molt estrany, vaig al davant i porto una gran distància amb el Pemi. Agafem a l’ esquerra, i comencem la pujada. Cada cop fa més fred, més aire, i ara estem en mig de la boira, i ara no... això si, les vistes comencen a ser força espectaculars. En aquest punt el Pemi va davant, però tinc que frenar per no apropar-me massa i mantenir una bona distància de seguretat.
Quant arribem al coll de la Marrana tenim Grà de Fajol, el nostre objectiu, a mà esquerra i Bastiments, pla B, a la nostre mà dreta. Bé, això ens ho vam tenir que imaginar, ja que no veiem a 10 metres. Vam parar una estona per posar-nos els crampons, piolet i abrigar-nos, a veure si així amainava una mica. El temps, en comptes de millorar, va empitjorar, llavors vam decidir de baixar. Els dos, amb el cap baix, vàrem començar a desfer ens nostres passos enrere per baixar just per on havíem pujat.
Al mig de la baixada, i aprofitant que aquí no feia tant d’aire, vaig fer les proves de frenada en la neu, es a dir, em vaig deixar caure avall i vaig frenar amb el piolet. Es força divertit, i a més baixes en un moment... Passem pel davant del refugi i baixem al cotxe. Ja no queden cotxes, recollim i dinem uns entrepans dintre del cotxe que estem mes calentets. Hem estat gairebé 5 hores caminant.
Contents d’haver pogut estirar una mica les cames, i provar que son les hivernals (per la meva part) tornem cap a casa, que encara tenim un llarg camí.
Son dues hores i mitja de camí, aproximadament. Sortim per l’ A2 direcció Lleida, i abans d’arribar a Molins de Rei començo a sentir un soroll estrany... son roncs, el Pemi no tan sols esta dormint... ESTA RONCANT!! De quant en quant es derperta, obre els ulls i em comenta que ha dormit gairebé una hora, i es torna a quedar adormit.
Parem a esmorzar a un petit poblet, on per la nostre desgràcia no fan entrepans calents. Així que ens hem de conformar amb un de fred, això si, el cafè amb llet surt un fum que indica que si que esta força calentet...
Arribem al pàrking de l’estació d’esquí de Vallter 2000 vora les 9, i aparquem en mig de varis cotxes que també tenen l’interès de fer una excursió. Aquest cop, jo he llogat un ARVA ja que no en tinc de propietat, i vam donar un espectacle d’uns 20 minuts a veure com anava lligada al cos. Imagineu-vos, jo en màniga curta, a menys de 0 graus, intentant desxifrar com lligar-me al cos l’ARVA, el Pemi rient i mirant-ho també, i la gent passant al nostre costat mirant-nos amb una cara d’aquelles que diuen: “mira aquests dos”.
Per fi, ens posem en marxa. Sortim del pàrking i ens dirigim cap al refugi. La pujada ja comença a notar-se, sobretot a que es força costeruda i la neu ens arriba vora dels genolls. Però feia tant de temps que esperava aquesta travessa que vaig pujar en un dit i fet. Un cop al refugi comencem a notar un aire glaçat, mira que van de bé els Gore-Tex.
Enfilem per les pistes, fins arribar a una intersecció on les pistes quedem a mà dreta i el Coll de la Marrana a mà esquerra. Se’m fa molt estrany, vaig al davant i porto una gran distància amb el Pemi. Agafem a l’ esquerra, i comencem la pujada. Cada cop fa més fred, més aire, i ara estem en mig de la boira, i ara no... això si, les vistes comencen a ser força espectaculars. En aquest punt el Pemi va davant, però tinc que frenar per no apropar-me massa i mantenir una bona distància de seguretat.
Quant arribem al coll de la Marrana tenim Grà de Fajol, el nostre objectiu, a mà esquerra i Bastiments, pla B, a la nostre mà dreta. Bé, això ens ho vam tenir que imaginar, ja que no veiem a 10 metres. Vam parar una estona per posar-nos els crampons, piolet i abrigar-nos, a veure si així amainava una mica. El temps, en comptes de millorar, va empitjorar, llavors vam decidir de baixar. Els dos, amb el cap baix, vàrem començar a desfer ens nostres passos enrere per baixar just per on havíem pujat.
Al mig de la baixada, i aprofitant que aquí no feia tant d’aire, vaig fer les proves de frenada en la neu, es a dir, em vaig deixar caure avall i vaig frenar amb el piolet. Es força divertit, i a més baixes en un moment... Passem pel davant del refugi i baixem al cotxe. Ja no queden cotxes, recollim i dinem uns entrepans dintre del cotxe que estem mes calentets. Hem estat gairebé 5 hores caminant.
Contents d’haver pogut estirar una mica les cames, i provar que son les hivernals (per la meva part) tornem cap a casa, que encara tenim un llarg camí.
