Una volta pel GR-107

Son les 4:36 del matí i tinc un malson, sento sonar el mòbil però no em puc llevar… faig un esforç (les paraules de Núria: “aixeca’t que t’està sonant el mòbil collons!!” son de gran ajuda) i vaig corrent a despenjar-lo. És el Pemi. Després de les paraules de rigor: “Bon dia”, em comenta que el transport públic està tancat i que agafarà un taxi, que en 20 minuts ens trobem a la cantonada. Jo mig adormit li comento que d’acord, pengem i em desperto de cop. Estic en calçotets, plantat en mig de l’estudi amb el mòbil a la ma dreta, son les 4:40 del matí i he quedat en 20 minuts al carrer. Em giro i veig a la Núria que em mira amb aquella cara d’ “esteu com unes cabres”.

En aquest moments son quant surten les meves facultats circenses: amb una mà em vesteixo, amb l’altre em prenc el cafè amb llet, i alternant-les acabo de tancar la bossa amb el menjar i roba. Just arribo a la cantonada quant el taxi del Pemi el deixa baixar. De moment tot bé. Son les 5, ens saludem i agafem el cotxe per emprendre el camí cap a Rasos de Paguera.

Arribem a Berga vora les 6:15, i donem un parell de voltes al poble buscant alguna cosa oberta per prendre alguna cosa calenta. En trobem un al costat del supermercat, tot ple de caçadors i buscadors de bolets, que ens miren com si fóssim dues persones “rares”. Una mica si que hi destaquem en un bar tot ple de gent vestida de muntanya, i nosaltres amb prendes The North Face i Millet, amb colors llampants vers la moda de ratlles i la pana.

Son les 7 i arribem a Rasos de Peguera, on fa força fred. En posem els polars i ens ajustem les motxilles davant l’insòlita mirada de tres nois que han pujat a no se que fer... i comencen amb la primera claror de la sortida del sol, el ritme es una mica alt ja que se’ns congelen les mans i les idees i volen entrar en calor força ràpid.

Seguim el GR-107 amb vistes al Pedraforca, que sembla que avui no te ganes de sortir ja que te una boira espera que no deixa veure’l gaire be. De moment el camí es força suau, fins que comença la pujada del Coll del Verdet, on pugem gairebé fins a 2000 metres i a on ens trobem amb el primer grau de dificultat del dia: la pujada i la neu. Però com que els dos estem força animats i aquest cop no hem d’esperar a ningú, fem la pujada gairebé sense parades. Només les imprescindibles per aixecar el cap i mirar les marques del camí i per admirar una mica el paisatge que tenim a les nostres espatlles.

Un cop al coll mengem una mica, però ràpidament continuem el camí, ja que ens refredem força ràpid degut a les baixes temperatures. Enfilem una pista de baixada, i al poc temps agafem un corriol que baixem els dos corrents, segons els GPS a 12 km/h. Frenant de tant en tant ja que el fang ens fa ser mes prudents de lo normal. Al final de la carrera, girem cap a l’esquerra (tenim a Gossol a 8 km cap a la dreta) i continuem per una pista, a on arribem a la meitat (creiem) de la jornada. Hem fet uns 13 km, estem a una alçada de 1300 metres i la temperatura es força agradable, mirem el mapa i agafem el camí de tornada... ara ve el pitjor i no ho sabíem.

El camí de tornada, que no ho semblava, son gairebé 20 km de trajecte, però aquest no es el problema. L’inconvenient d’aquesta tornada va ser: de 1300 metres pugem a 1600, baixem a 1200, pugem a 1800, baixem a 1600, pugem a 1700, baixem a 1200, pugem a 1800, etc... els desnivells oscil·laven entre el 7 i 14%... el camí ara era pista, ara pedres, ara fang... Personalment, i crec que el Pemi estarà d’acord amb mi, es la travessa que més llarga se’ns ha fet. No es veia mai el final del camí. Quant arribaves al cim, veies que baixava de cop tot el que havies pujat. En fi, desmoralitzats.

Quant vam arribar el cotxe, en vam felicitar mútuament per la travessa realitzada i per haver aconseguit finalitzar-la pels nostres propis medis. Ara tocava una sèrie d’estiraments mentre les articulacions tornaven totes al seu lloc després de 10 hores de caminar sense parar. Agafem el cotxe i baixem a Berga a menjar alguna cosa calenta, una llesca de pa de pagès amb una truita que ens sap a glòria. Tornem al cotxe i enfilem el camí a Barcelona, per l’autopista ja que em trobo molt cansat. El Pemi no se si es va adonar, ja que va dormir gairebé tot el camí de tornada a casa.

Com ja vam comentar es una ruta 5 motxilles, no per les vistes, que no deixen de ser espectaculars veure ja les muntanyes plenes de neu, si no més per l’esforç físic que has de realitzar, sobretot en l’últim tram.

Si els càlculs son correctes, la travessa son un 35-37km, amb un desnivell acumulat positiu de 3200 metres, els mateixos de desnivell acumulat negatiu, al considerar-se un circular, temps de recorregut en unes 10 hores.