Vacances a Cantabria IX

Dimarts.

Per variar el temps continua igual de malament, però sembla que podem tenir algun clar i decidim esmorzar i anar a Pics d'Europa. Omplim la motxilla, agafem menjar i aigua i cap a la furgo. La primera parada serà el funicular de Bulnes per intentar pujar fins al poble, però no sabem si hi podrem pujar amb els gossos, i està clar que si no pugem tots no puja ningú.

Aquesta vegada, per variar una mica, agafarem l'autovia, ja que el temps és molt dolent y així evitarem ensurts innecessaris i estalviarem una mica de temps ja que no coneixem les carreteres i tampoc sabem com les trobarem. Després de molts quilòmetres prenem la sortida cap a Picos de Europa i comencem a pujar per una carretereta de muntanya d'aquestes que últimament ens agraden tant... però aquesta està molt millor. Poc a poc ens anem endinsant a la muntanya, i en poca estona arribem a la estació del funicular de Bulnes.

El dia segueix atapeït i amenaçant pluja, però el que no sabíem, era el fred que feia fins que hem baixat del cotxe. Però és igual, hem de baixar als nens que ho necessiten, han estat unes dues hores de viatge i ja volen estirar les potes... Deixem el cotxe a l'aparcament del funicular de Bulnes i baixem als nens. Els hi donem una volta i anem a mirar els horaris del funicular, però quan els estem mirant descobrim que els gossos han de pujar amb morrió i només en tenim un, quina mala sort!!! Ens quedarem sense pujar al poble...

Llavors tornem al cotxe i decidim anar a Cañamernas que és el poble més proper al funicular. Tornem per on havíem vingut i tombem a l'esquerra a la cruïlla y un quilòmetre més endavant prenem el desviament a la dreta que ens indica el poble i després d'una forta pujada amb corbes arribem al poble, on aparquem allà on podem, ja que la veritat no és que hi hagi massa lloc. Veient que no hi ha res per veure em baixo i me'n vaig a fer unes quantes fotos de les vistes que tenim des del poble i a buscar un altre lloc per visitar. Fem mitja volta i cap a baix, just quan comença a granissar. Ara toca anar cap a Sotres, però tampoc sabem com ho trobarem ja que amb el temporal d'aquests dies és possible que estigui nevat.

Tornem direcció al funicular de Bulnes i el passem de llarg tirant carretera amunt vorejant el riu. Poc a poc anem veient com cada cop ens apropem més a la neu, però nosaltres seguim endavant. Anem gairebé sols per la carretera, exceptuant un tot terreny que se'ns ha posat darrera i ens va seguint. Després de tres quilòmetres de pujada comencem a veure una mica de neu a la carretera i de sobte, després d'una corba de dreta, ens trobem un ramat de vaques que baixen cap a nosaltres tot esvalotades que ens fan parar de cop. La Eva es queda sorpresa i pateix pel cotxe perquè les vaques passen a cantó i cantó de la furgoneta. Quina passada, sembla que no s'acaben mai...

Després de cinc minuts sense veure una altre cosa que vaques continuem el nostre camí, i dues corbes més endavant ens trobem tot el paisatge nevat, increïble!!! Ens estem acostant al poble de Tiviso i ens trobem amb un d'aquells paisatges bucòlics, típic d'una postal de nadal. Tot està completament nevat i sembla que aviat ens trobarem la carretera ben plena de neu. Decidim prendre la primera sortida que trobem i donar la volta per no trobar-nos amb sorpreses ja que no portem cadenes. Però no ens adonem i passem de llarg la sortida i continuem carretera amunt.

Pensàvem que de camí al següent poble, Sotres, trobaríem algun desviament, però la única cosa que veiem és neu a cantó i cantó de la carretera. Per sort podem seguir les roderes dels vehicles que han passat estona abans. El paisatge cada cop està més nevat i només es veu blanc per totes parts. Finalment i després de passar alguna dificultat en les últimes rampes aconseguim arribar a Sotres gràcies a que davant nostre havia passat la màquina per treure la neu. Un cop al poble donem la volta on podem i decidim tornar ja que la carretera està tallada i no es pot continuar més enllà, i per afegir-hi una mica més d'emoció comença a nevar amb força. A la baixada aprofitem per fer unes quantes fotos del paisatge nevat i decidim tornar de nou a la casa, la Eva ha de descansar després de tantes hores conduint en aquestes condicions.

Vacances a Cantabria VIII

Dilluns.

Avui ens llevem una mica més tard i podem comprovar que les previsions del temps que havíem vist la nit anterior eren totalment encertades. De fet, durant la nit ja s'havien fet presents precipitacions molt fortes de pluja i granís. De moment esmorzem i ja veurem que farem perquè el dia no pinta gens bé. No para de bufar molt de vent i està caient una tempesta tant intensa que no veiem la casa del davant i com de moment no han fet un túnel des de la casa fins a la furgo, per tant ens quedarem a casa fins que amaini una mica.

Passem el matí veient la tele fins que veiem que apareix un clar i para de ploure. Sense pensar-ho dues vegades ens pugem a la furgo i baixem a Torrelavega per comprar un parell de coses i xafardejar algunes botigues, tampoc podrem fer moltes coses més ja que tampoc sembla que aquest clar no hagi de durar massa. Després de mirar alguna botiga ens anem a un hiper i fem les compres que ens mancaven, i després... després anem al McDonalds a comprar alguna cosa per dinar (és que no teníem ganes de cuinar...).

Un cop fetes totes les gestions tornem cap a la casa i com no, un minut després de sortir de Torrelavega comença a caure un xàfec d'aquests que no et deixen veure un pam més endavant. Amb molta cura arribem a casa i tornem a refugiar-nos de la tempesta. Ara toca dinar i a fer passar el dia.

Demà si o si anem a Pics d'Europa, hem de sortir de casa, quin avorriment, estant acostumats a passar tot el dia fora...

Vacances a Cantabria VII

Diumenge.

Avui ens llevem i sembla que no plou tant, tot i que continua plovent. Ahir vam parlar amb un amic nostre, i aprofitant que és asturià li demanem que ens indiqui algun lloc que sigui interessant per les seves terres, a veure si tenim sort i per allí ens fa millor temps. Després de parlar una bona estona amb ell ens va donar uns quants llocs dels que vam treure tres rutes. La primera la farem avui.

Fem la motxilla, agafem fruita i beguda i cap al cotxe. Aquesta vegada deixarem que el GPS ens porti per una nacional, ja que hem de fer una gran quantitat de quilòmetres i al menys volem arribar a casa per sopar... Comencem el nostre viatge, la primera parada serà el poble de L'Infesto, el poble dels pares d'aquest amic nostre. Un cop sortim de Cantabria i entrem a Asturies la primera imatge que ens trobem és la del Pics d'Europa a la nostra esquerra, no els podem veure massa bé perquè passem bastant a prop del començament de la serralada i no tenim molt bona perspectiva, però el que veiem ja és prou impressionant.

Prenem la sortida de Cangas de Onís per creuar entre el Parc del Pics d'Europa i el de les Redes, tot el camí el fem vorejant diferents serralades que ens amenitzen el viatge. Després d'una hora i mitja de viatge ens trobem entrant al poble pel carrer principal, passem de llarg una zona d'aparcament i continuem pel mateix carrer fins arribar a un tros que tomba a l'esquerra portant-nos a un pont, el creuem i girem a la dreta per buscar un lloc per aparcar. Al final aparquem al costat del riu i anem a donar una volta pel poble.

Baixem als nens, agafem la motxilla i tornem a creuar el riu, que per les pluges d'aquests dies baixa molt ple i amb molta força. Comencem a caminar pel primer carrer que veiem que ens porta per la part de darrera de l'ajuntament, veiem l'església i arribem fins al primer aparcament que hi ha a la entrada del poble. Llavors tornem cap al riu i anem pel passeig que el voreja fins que arribem al cotxe. El poble estava bastant apagat pel dia de pluja i la poca gent que corria pels carrers. Pugem tots al cotxe i continuem la nostra ruta, següent parada, Riofabar.

Sortim del poble per on havíem entrat i uns metres més endavant tombem a la dreta per una carretera que ens portarà cap a Riofabar. Comencem a endinsar-nos a una zona muntanyosa i plena de vegetació on s'alternen terrenys particulars, on veiem pastar als animals, amb llargs trams d'espès bosc que ens tornen a traslladar a paisatges bucòlics que ens donen tranquil·litat i ens relaxen mentre dura el camí. Passem pel poble de Espinaréu (als mapes surt com a Espinaredo) i mentre el travessem veiem una gran quantitat d'orris, però no trobem lloc on aparcar i no podem baixar a explorar-lo tot i que ganes no ens faltaven. Continuem per la carretera i finalment arribem a Riofabar, el poble és molt petit i ja no pensem ni en aparcar. Sense adonar-nos ja hem creuat el poble i ens trobem continuant en una petita carretera que s'endinsa al bosc. Decidim seguir-la per veure cap a on ens portava.

Després d'uns minuts per aquella carretera arribem a una zona d'esbarjo al costat d'uns ràpids del riu. Unes poques taules, uns bancs i un parell de barbacoes enmig d'un magnífic bosc, un lloc ideal per passar un dia i també perquè els gossos corrin i gaudeixin fent unes quantes carreres. Es un lloc ideal on oblidar-te de tots els problemes i desconnectar del món. Quan els nens ja estan marejats de donar tantes voltes tornem cap al cotxe per tornar enrere i anar cap a la següent parada, Pola de Lena.

Desfem el camí per la carretera per on havíem vingut tornant a passar per Riofabar i Espinaréu fins arribar a la cruïlla que ens fa creuar tot el poble de L'Infesto de nou. Aquesta etapa la fem gairebé sencera per carreteres comarcals i en una mica menys d'una hora de passeig per aquestes carreteres ens plantem al poble de Pola de Lena. Busquem lloc per aparcar i anem a donar una volta. El poble està molt tranquil, suposo que per la hora que era i sent diumenge, la majoria de la gent devia estar fent una bona becaina. La veritat és que sense tenir un bon grup de gent a la que seguir i sense massa temps per explorar més que un poble ens va semblar una petita ciutat. Llavors decidim tornar al cotxe i començar el camí de retorn abans de que sens faci massa tard.

D'aquest dia, ens quedem, sense cap mena de dubte, amb els boscos de Riofabar que ens han encantat. I potser seran les darreres imatges que veurem perquè aquesta nit, a la previsió del temps, han anunciat forts temporals al nord del país, amb vent, pluja, neu i tot el que ens puguem imaginar.

Vacances a Cantabria VI

Dissabte.

Aquesta nit no ha parat de ploure i quan ens llevem plou a bots i barrals, fins i tot fa por sortir fins al cotxe. Tranquil·lament esmorzem i mirem una estona la tele per intentar veure la previsió meteorològica del dia i decidir a on anirem avui. Per variar una mica, sent dissabte no hi ha manera de veure la previsió a cap cadena i ens dediquem a fer "sofing" durant el matí i "gaudint" de la fabulosa programació televisiva del dia, i a sobre no tenim TDT, cosa que ens hagués ajudat força alhora de poder veure la previsió del temps en algun dels canals de noticies 24h.

Després de passar tot el matí veient la tele, traient els nens al jardí perquè estirin les potes i sentint com plou sense parar, ens plantegem fer alguna cosa més interessant, ens posem a fer el dinar i evidentment després ens el cruspim.

Després de dinar i de reposar-lo una estona decidim que hem de sortir, estem molt avorrits i necessitem fer alguna cosa, anar a algun lloc. Finalment anirem a Santillana del Mar, que està relativament a prop i no haurem de patir per la pluja, però al menys podrem baixar les finestretes i que ens doni l'aire fresc...

Fem la motxilla i els hi posem els arnesos als nens i cap a Santillana que anem. Ruta per carreteres sense nom que el GPS ens marca amb uns 35 minuts de temps. Baixem de la casa fins a San Román i comencem a donar voltes per les carreteres que ens marca el GPS fins a arribar a Santillana de Mar. Entrem a la plaça major del poble després de passar per davant d'uns hotels i aparquem allí mateix. Sembla que encara tindrem sort perquè quan hem baixat de la furgo ha parat de ploure, per tant aprofitem aquest bon moment per visitar el poble.

Sortim de la plaça per on hem entrat i tombem a la dreta, creuem la carretera i comencem a endinsar-nos al poble, una imatge genial que sembla que ens trasllada a la edat mitjana, un poble amb les cases molt ben conservades, fins i tot l'empedrat dels carrers, els safarejos públics i moltes més coses. Passejant pels carrers comencem a veure botigues obertes amb productes típics de la zona i d'altres amb records del poble. Continuem caminant per aquest carrer i al final arribem a plaça de l'església, amb aquesta molt ben conservada, la voregem per la dreta i entrem en una altra plaça i seguim el carrer cap amunt fins que l'empedrat s'acaba i tombem a la esquerra per una rampa i ens trobem a la part de darrera de l'església. Continuem baixant per darrera de l'església i tornem a la seva plaça, que creuem per veure el carrer de sota del principal, aquest més solitari i amb menys comerços que el principal. Per tant, en quan tenim la oportunitat tombem a la dreta i tornem cap al carrer principal per fer unes quantes compres.

Un cop hem comprat tot el que havíem pensat, comencen a caure quatre gotes i girem cua cap a la furgo per tornar cap a casa tot carregats de bosses... Però abans de tornar passarem per Torrelavega per comprar un parell de coses que ens falten...

Vacances a Cantabria V

Divendres.

Avui, per variar, ens llevem aviat, i com no, sota la pluja. Tots esmorzem tranquil·lament mentre pensem en que podem fer. Finalment decidim tornar a intentar anar a la zona de bloc de Resconorio, però aquesta vegada anirem per una altra ruta. Aquesta vegada anirem per Bustiyerro.

Fem la motxilla, posem els arnesos als nens i agafem menjar i abric i cap al cotxe. Marquem la ruta al GPS i cap a Bustiyerro. Anem per la nacional que uns dies abans ens va portar cap al port de l'Escudo. Després de una hora i escaig prenem una sortida a l'esquerra, que una mica més i la passem de llarg ja que no està senyalitzada... Agafem una baixada per tombar a l'esquerra i creuar el petit poble pel que hem sortit. A partir d'aquí comencem a circular per una carretera sense nom, d'aquestes a les que sembla que ens hem viciat, que no surten als mapes i encara sort que aquesta surt al GPS... Comencem a pujar carretera i a passar extensos terrenys amb les seves masies, cada cop més amunt fins que tenim unes vistes increïbles de la zona. Continuem pujant i per aquestes carreteres, a la propera cruïlla tombem a l'esquerra, a l'altra a la dreta i així van passant els minuts fins que ens trobem en mig de la muntanya envoltats per la boira i els únics éssers vius que teníem a prop eren alguns cavalls (que no sé si serien salvatges) i algun falcó que volava per allí.

Finalment arribem a una cruïlla on el GPS ens diu que hem de prendre el camí de la dreta, però el camí està tant fangós i tant tou que jo sol ja m'enfonsava, no vull ni pensar que hagués passat amb la furgo... Per tant decidim continuar la carretera per on anàvem a veure si el GPS ens donava alguna alternativa, però en vista que només ens feia tornar cap enrere decidim tornar cap a la carretera per on havíem vingut. Mitja hora després i sense adonar-nos apareixem al poble per el que havíem entrat i tornem cap a la carretera.

Ara prendrem una alternativa, baixem de tornada fins a un desviament que tombant a la dreta ens dirigeix cap a Vega de Pas, durant uns vint minuts anem passant per uns quants pobles fins que arribem a un cartell que ens indica quatre pobles, un d'ells La Sota, poble cap al que ens dirigirem. Prenem la carretera a la dreta i comencem a pujar de nou... Mentre anem avançant el bosc es va atapeint i només ens falta creuar-nos amb una batalla d'elfos i orcos sortint del bosc, passats uns minuts arribem un pont que prenem a mà dreta y després tombem a l'esquerra. Des de que hem pres el desviament no hem trobat cap altra indicador, però continuem endavant i a més a més des de fa uns quilòmetres la carretera no surt ni al GPS, per tant anem a cegues.

Passada una estona per fi arribem a una cruïlla on hi ha un stop, la primera senyal de civilització en molta estona i girem a l'esquerra, aquí, el GPS ja troba la carretera i ens guia cap a Bustiyerro seguint tot recte la carretera que acabem de prendre. Uns quilòmetres més endavant arribem a Bustiyerro i comencem a buscar una pista que ens porti cap a Resconorio per recorren uns 3km i arribar als blocs, per sort trobem a dues persones i parem a preguntar. Ens indiquem que per la dreta de la casa que veiem puja una pista que ens hi porta i que segurament és aquella, però que amb el vehicle amb el que anem se'ns farà inaccessible pel mal estat en el que es troba després de més d'un mes de pluges. Una altra vegada ens quedem amb les ganes de veure els blocs, ens hi acostaríem caminant però comença a ploure fort i més val que tornem cap a casa.

Travessem el poble i tornem a passar per nous camins de muntanya fins a arribar a una escola, la del poble de San Pedro i baixem a través del poble fins arribar a una carretera comarcal que ens portarà cap a casa, a veure si el proper dia tenim més sort i encara que sigui ens hi acostem caminant, però no te molt bona pinta i sembla que aquests dies no pararà de ploure.

Vacances a Cantabria IV

Dijous.

Tornem a llevar-nos aviat per intentar fer alguna cosa, però el dia desperta com tots els anteriors, amb el cel ple de núvols i amenaçant pluja. Mentre esmorzem decidim que és el que farem per intentar aprofitar el dia i finalment optem per fer una ruta "turística" per uns quants pobles, com no tot per carreteres secundàries i unes quantes d'aquestes que no surten als mapes ni al GPS.

Preparem la motxilla amb les coses dels nens i cap al cotxe. La primera parada serà al poble de Santoña, passarem per unes quantes carreteres locals i arribem a les Marismas de Santoña, un espectacle d'aigua i vegetació que ens acosta a aquest poble famós per les seves anxoves... Després de creuar les maresmes arribem a Santoña on donem un parell de voltes amb el cotxe i finalment aparquem un carrer per sobre del moll i baixem als nens per donar una volta. Ens acostem al moll des de on es tenen unes vistes fantàstiques de la badia i de la immensa platja de Laredo. La visita del poble no dona per molt més i tampoc te molta activitat a aquestes hores del matí, per tant tornem cap al cotxe per continuar visitant pobles a vista de cotxe...

Un cop al cotxe tornem per on hem vingut, travessant les maresmes i fent camí cap al següent poble, Laredo. Un cop a l'altre cantó de les maresmes les hem de vorejar, al principi ens semblava que en tindríem per una bona estona, però en pocs minuts ens trobem entrant al poble. Aquí no hi pararem, el veurem des del cotxe passant pel centre del poble gràcies al GPS (mai hagués dit que aniria tant bé un GPS per fer turisme). Passem per davant de l'ajuntament i d'algun edifici amb encant de la part vella del poble. Després sortim per la part alta del poble amb la sort de trobar un mirador amb unes vistes del poble immillorables, des de on faig unes bones fotos.

D'aquí continuem el nostre viatge cap a Castro Urdiales, ara si que ens queda un bon tros... Comencem per una carretera que va paral·lela a la autovia durant uns quants quilòmetres per després ficar-nos per unes quantes carreteres locals i en una mica menys d'una hora entrem a Castro Urdiales i ens acostem cap al centre. Quan ja ens trobem al centre, davant de la platja, veiem que tot està en obres i no podem accedir als llocs més característics del poble i a més, el tràfic per dins del poble era insuportable i decidim sortir del centre i buscar una sortida per anar cap a Gernika. Seguint les indicacions del GPS acabem sortint per una carretera que ens porta per sota de la autovia i en un dels seus revolts parem per veure Castro Urdiales des dels penya-segats. Uns metres més endavant hi ha un restaurant amb un mirador amb vistes a una gran part de la costa cantàbrica.

Aquest tram del viatge, potser és el més llarg i encara més fent-lo per carreteres locals. Només ens adonem que hem entrat a Euskadi perquè comencem a veure cartells en basc, ja que el paisatge no havia canviat en cap moment, continuava sent verd i boscós fins allí on arriba la vista. Finalment arribem a Gernika i busquem lloc per aparcar a les afores del poble. El dia segueix bastant atapeït, però toca baixar a estirar les cames i visitar el poble, tot i que jo ja el conec de quan vaig estar fent El Camino, la Eva no hi ha estat mai i li faré de guia pel poble. Comencem passant per l'alberg del poble i ens endinsem cap al poble creuant les vies del tren per un pas a nivell. Continuem per un dels carrers principals fins arribar a una gran plaça on aprofitem per donar de beure als gossos. Quan ja no en volen beure més recollim i creuem el carrer i entrem a la zona vella del poble. Uns quants restaurants, uns grans jardins, bars, cafeteries i més, i tombant a l'esquerra per un carrer i pujant una llarga rampa veiem el mosaic del quadre de Picasso, El Gernika. Aquest mosaic està al final del carrer on està l'ambulatori del poble. Després d'una bona estona donant voltes decidim tornar cap al cotxe i tornar cap a casa, però abans passarem per Torrelavega per fer quatre compres que ens fan falta.

La tornada per variar, la fem gairebé tota sota la pluja, però com ja és bastant tard, no hem dinat i gairebé ja s'ha fet fosc, tornem per la autovia per no trigar tanta estona, arribar a temps per comprar i cap a casa que hi falta gent, demà més.

Vacances a Cantabria III

Dimecres.

Avui ens hem llevat més aviat, per aconseguir-ho hem posat les alarmes i els hi hem fet cas, cosa que no fem no quan no estem de vacances... Per variar, el dia s'aixeca atapeït i amenaçant pluja, un altre dia que ens quedem sense escalar.

Traiem als nens i esmorzem mentre pensem en que fer en el dia d'avui. Després de donar-li unes quantes voltes decidim que el millor que podem fer és anar a investigar les tres zones de bloc properes de les que he aconseguit informació. La ruta la començarem per la més llunyana per acabar per la més propera mentre circulem per carreteres locals gaudint de magnífics paisatges.

El primer dels nostres destins serà Las Tuerces a la província de Palència. Sortim de la casa i ens queden unes quantes hores de camí per arribar-hi, ja que ens mantenim en la idea de no utilitzar vies ràpides per arribar als llocs i així passar per més pobles i descobrir paratges naturals que no veuríem mai si no ho féssim d'aquesta manera. La ruta ens porta camí del Puerto del Escudo en direcció a la província de Burgos, està començant a ploure i sembla que el dia no millorarà. Una hora més tard de sortir comencem a pujar el port i la boira es fa present, tant espessa que no hi veiem dos pams més enllà. Això ens obliga a moderar la velocitat ja que no ens coneixem la carretera i a més circulem completament sols. Uns quilòmetres de corbes de pujada més tard veiem el cartell que ens indica que ja estem a la part més alta del port (uns 1080m) i comença la baixada.

En uns minuts baixem del port i arribem a l'Embassament de l'Ebro, que haurem de vorejar durant uns quants quilòmetres i travessar-lo en algun tram. Aquí veiem com el paisatge canvia completament d'uns frondosos i espessos boscos a sèries de turons coberts només per matolls marrons i tristos, que sembla que formin part d'un desert. Anem direcció cap a Aguilar de Campoó per, abans d'arribar-hi, deixarem la carretera per endinsar-nos per carreteres sense nom que ens portaran al poble de Villaescusa de las Torres. Poc a poc, la carretera es torna més estreta i la trobem en pitjor estat fins que es converteix en una pista de terra. Arribant a Villaescusa passarem dues vegades per les vies del tren, la primera per sota, tot i que sembla que no hi podrem passar, prenem el camí de l'esquerra que encara que està ple d'aigua, no te fang i podem creuar sense problemes; el camí de la dreta no és molt viable ja que escassament fa 1,75m d'alçada. Des d'aquí ens queden un parell de minuts per arribar al poble però abans hem de tornar a creuar les vies, aquesta vegada per un pas a nivell sense barreres i amb mala visibilitat en que hem de tenir molta cura abans de creuar. I un cop a l'altre cantó ja haurem entrat al poble, prendrem el carrer de la esquerra i pugem pel carrer de l'església .

El poble s'estén al llarg de la falda de les parets de Las Tuerces, zona que podem veure a la part més alta, continuem el carrer fins que s'acaba i entrem en una pista per la que avancem un centenar de metres fins a arribar a una cruïlla on parem a estirar les cames, a que els nens facin de les seves i a fer unes quantes fotos. Però quina sort la nostra, que a la única zona on havíem arribat a veure el sol, el cel s'ha atapeït i comença a ploure, per tant toca tornar al cotxe amb els nens i marxar cap a un altre lloc i un altre dia pujarem fins a dalt.

Sortim del poble per on hem entrat, creuant les vies de nou, aquesta vegada amb millor visibilitat, tornem a passar per sota les vies i anem camí de la carretera, propera parada Santa Gadea, a la província de Burgos. En uns minuts ens plantem a la autovia per fer uns pocs quilòmetres i tornar a sortir-ne. Sense adonar-nos ens trobem en una carretera per la que sembla que no hi hagi passat ningú des de fa dies, tornem a creuar les vies del tren per un altre pas sense barreres, però aquesta vegada sense cap visibilitat. Sembla que pels llocs pels que estem passant no hi hagi vida, ens sentim completament aïllats i dubto que si ens passés alguna cosa algú fos capaç de trobar-nos a les carreteres on ens trobem.

Pugem, baixem, asfalt trencat ple de sots, pistes de terra cobertes de fulles i alguns trams plens de fang, un recorregut digne de qualsevol ral·li. Un viatge molt entretingut, i sense adonar-nos ens trobem entrant a Santa Gadea sota una bona pluja. Parem davant de l'església i baixem als nens perquè estirin les potes i facin les seves coses. Llavors tornem al cotxe i ens dirigim cap a l'ajuntament que es troba a les nostres esquenes per pujar per un carrer que segueix a la seva dreta, una mica més endavant passa a ser un camí de terra ple de vaques i que finalment desemboca en un clar que sembla l'aparcament que descriuen les indicacions que havia trobat per la xarxa. Allí donem la volta, però abans m'acosto a veure si realment havíem encertat el nostre destí. I efectivament, el patí que es veu és espectacular, una vall tota plena de blocs fins allí on arriba la vista, quina llàstima que el temps no acompanyi per poder-los disfrutar.

Després d'eixugar-me les babes al veure aquestes vistes, torno al cotxe i iniciem el camí cap a la darrera zona, la de Resconorio. Baixem per la pista per la que hem pujat i una mica més endavant ens desviem per una altra pista que voreja el poble per dalt per ficar-nos finalment dins del mateix, al carrer que ens porta cap a la carretera. Continuem per la carretera del poble fins passar de llarg la cruïlla per la que havíem vingut. Poc a poc notem com entrem de nou a Cantabria, només ens cal observar el canvi de vegetació. Aquest trajecte el fem completament per carreteres que no surten ni als mapes, que es perden dins els boscos i que sembla que faci segles que no hi passa ningú (sembla mentida que al final de la carretera hi hagi un poble). Finalment arribem al poble de Resconorio i agafem la primera pista asfaltada que puja (tot seguint les poques indicacions que havia trobat). Després d'uns quants minuts seguint la pista i amb una boira que cada cop anava a més, ja pensàvem que no trobaríem els blocs no la cruïlla que hi havia descrita a les indicacions, però no és així, quan menys ens ho esperàvem trobem la cruïlla i el pinar que la caracteritza a la seva esquerra. Però per culpa de la boira que ens envolta som incapaços de veure els blocs i per tant de assegurar-nos de que ens trobem al lloc correcte.

En vistes de que ja no obtindríem cap resultat tombem a l'esquerra i tornem cap a la casa de San Román. Tornem a anar per carreteres, aquesta vegada ni tan sols surten al GPS... anem per una carretera que no existeix barrejats amb la boira per intentar sortir d'un lloc que desconeixem i passada una estona, y no sabem com arribem a una carretera comarcal... En aquest moment busquem una benzinera per omplir el dipòsit, ja portem un munt de quilòmetres i hem d'anar preparats pel que pugui passar. Un cop hem fet benzina encarem el camí de casa, per descansar, ja que s'està fent fosc i se'ns acaben les hores per veure més paisatges.

Vacances a Cantabria II

Dimarts.

Ja és dimarts i són les 11 del matí passades i ens acabem de llevar, tard però recuperats del viatge d'ahir. Toca treure als nens perquè facin les seves coses i fa un fred que pela, però que hi farem, un bon jersei i cap a fora. Tot està mullat per la rosada de la matinada i alguna pluja que ha caigut per la nit. La veritat és que fa goig veure'ls córrer i saltar pel jardí jugant entre ells. Quan ja se n'han afartat toca menjar i només fa falta que sentin el so del pinso per entrar corrent a la casa. Mentre mengen, nosaltres ens preparem l'esmorzar i ens el cruspim.

El dia està molt atapeït i per la hora que és no tenim moltes possibilitats de fer grans coses, llavors agafem la Guia Campsa, la obrim al plànol on ens trobem i mirem algun destí per visitar i finalment decidim anar a San Vicente de la Barquera per aprofitar una mica el dia. Són les 12 passades i anem tots cap al cotxe per començar a fer quilòmetres. El GPS ens porta cap al poble per la autovia i en una horeta ens hi plantem. Deixem el cotxe a l'aparcament de la estació d'autobusos i anem a fer una volta pel poble. Comencem a passejar pel moll amb unes espectaculars vistes de tota la ria amb la marea baixa i totes les barques embarrancades a la sorra, una d'aquestes coses que no veurem mai al Mediterrani.

Quan acabem el llarg del moll entrem en una zona peatonal que ens porta a un pont per creuar a l'altre cantó de la Ria de la Barquera per acostar-nos al Santuari de la Barquera, de camí cap allí el poble es mostra solitari, sense vida, els únics que hi passegem som nosaltres i una parella que passava amb el cotxe i ha parat a fer unes fotos. Nosaltres ens arribem fins el santuari i el trobem tancat. El santuari està completament restaurat i a la seva dreta han fet un petit hostal. Li donem una volta i tornem cap al casc antic, a veure si tenim sort i veiem a algú més del poble i ens convencem que al hivern no es converteix en un poble fantasma. Tornem a creuar el pont i pugem una llarga rampa en direcció al castell passant per davant dels jutjats, però quan hi arribem el trobem tancat al públic, quina llàstima...

En vistes que no podrem veure el castell continuem caminant cap amunt passant per davant la Guàrdia Civil i l'ajuntament del poble fins arribar a la catedral del poble al final del camí. Donem una volta per admirar-la entre la restauració i trossos que sembla que hagin de desplomar-se d'un moment a un altre. Darrera de la catedral trobem un ampli mirador des de on es poden aconseguir unes increïbles vistes de la ria i dels seus voltants. Després de les fotos pertinents decidim tornar cap al cotxe ja que comença a ploure i hem deixat els impermeables al cotxe. Comencem a desfer el camí d'anada, però tombem per un carreró que ens endinsa a l'altra part del poble, aquesta sembla que te més vida, ja que ens comencem a trobar a varies persones pel camí...

Passem per uns carrerons fins a arribar al passeig que va paral·lel al moll pel que hem passat a la anada i que acaba a la estació d'autobusos, així arribem a l'aparcament i tornem a pujar al cotxe per tornar cap a la casa. Un cop tots dins el cotxe i veient que encara teníem una mica de temps abans de que es fes fosc decidim pujar cap al far del poble, i quina sort la nostra que quan arribem el trobem en obres i tancat... Bé, al menys hem pogut fer un parell de fotos de les platges sota la pluja i decidim tornar, però aquesta vegada sense vies ràpides a menys que sigui absolutament necessari, així passarem per més pobles i veurem més paisatges.

I dit i fet, posem les opcions i el destí al GPS i cap a casa... Una volta per un munt de pobles que no acabaria d'anomenar-los, que ens submergeix en la part més profunda de Cantabria, dins dels seus boscos i el seu món rural, regalant-nos imatges d'una bellesa increïble jugant amb tots els colors de la natura per oferir-nos un gran espectacle junt amb la pluja, que compensa tot el que ens ha mancat en la visita de San Vicente. Mentre anem seguint les carreteres locals i gaudim d'aquest espectacle ens adonem que aquesta és la millor manera per aprofitar aquests dies de pluja, ja que no podem escalar ni fer treking...

Després d'un parell d'hores de camí arribem a Torrelavega i aprofitem per parar a comprar un parell de coses que ens vam oblidar el dia anterior i després cap a casa, que ja comencem a tenir gana. Continua plovent i per avui sembla que el dia ja se'ns ha acabat, demà més i millor, que per avui ja n'hi ha hagut prou.

Vacances a Cantabria I

Dilluns.

A les 6:20 del matí acabem de carregar tot l'equipatge a la furgo i comencem el nostre viatge cap a Cantabria. Anem direcció Lleida per la AP2, per pujar per Saragossa travessant el desert del Monegros, un lloc espectacular, on és tota una aventura fer qualsevol excursió degut a les seves dures i variables condicions.

Uns quants quilòmetres més endavant arribem al sud de Navarra per travessar-la igual que el sud de La Rioja i de cop entrem al País Basc, on sobtadament canvia el paisatge, on passem d'un paisatge desèrtic a un altre ple de verds i una àmplia gamma de marrons, tot adobat amb una fina boirina i cobert per uns núvols grisos... tot ple de muntanyes envoltant el camí amb cases de pagès a banda i banda envoltades d'alts arbres i terrenys de pastures plens de ramats de vaques i bens. Poc a poc ens endinsem en aquestes terres que ens regalen paisatges bucòlics amb fulles volant per tots cantons despreses pel vent que sacseja els arbres fent-les caure al terra mullat per la rosada formant un mantell de grocs, taronges i marrons típics de la tardor...

A mida que anem avançant trobem el cel més tapat i petits núvols a poca alçada barrejant-se amb la atapeïda capa d'arbres que ens envolta per tots cantons... Sembla que haguem entrat a la terra dels hobits imaginada per Tolkien, només falten les cases fetes dins de cada monticle per poder-nos traslladar a aquells mons.

Després d'uns quants quilòmetres més per la A68 travessant Euskadi decidim parar a posar benzina per no anar justos, ja que la casa on anem està enmig de la muntanya i només disposem d'un plànol que ens han enviat per mail i no sabem si arribarem a la primera, i al primer cartell de benzinera sortim de la A68 i entrem a un poble, seguim les indicacions de benzinera i curiosament trobem la benzinera just al darrera d'un cartell que ens diu que ja hem arribat a Cantabria, això vol dir que no ens queden masses quilòmetres per arribar al nostre destí. Posem mig dipòsit i continuem cap al nostre destí, el GPS ens diu que ens queda una mica més d'una hora per arribar al poble de San Román, municipi on pertany la casa a la que anem "Los Manantiales".

Sortim de la benzinera i tornem cap a la autovia per continuar el nostre viatge, el paisatge no canvia i sembla que comença a aclarir el dia i encara poden millorar les vistes... Una estona més tard sortim de la autovia i ens dirigim cap a Santa Maria de Cayón per una nacional i poc a poc ens endinsem per dins els pobles per carreteres més petites i en pitjor estat (tot i que les estan refent). Quan més ens endinsem els pobles són més dispersos amb grans finques amb els seus petits ramats i cases de tota mena que envolten els petits nuclis de cada poble. En molt poca estona comencem a veure les referències del plànol que ens havien enviat i arribem a la cruïlla on encarem la última pujada per una pista asfaltada que ens portarà cap a la casa en uns cinc minuts.

Pujant aquesta rampa comencem a veure un paisatge completament atapeït per la espessor del bosc i només trencat per un parell de finques i les seves plantacions i pastures. Es una zona molt solitària i agradable, i mentre encara estem assaborint la tranquil·litat del paisatge ens trobem amb la casa San Roman i just a l'esquerra ja veiem la casa Los Manantiales, tombem a l'esquerra i arribem a l'entrada de la casa. Hi aparquem davant i mirem si la porta de la finca està oberta, però encara no ho està, i decidim fer un tomb pels voltants de la casa fins que arribin en Juan i la Chus per donar-nos les claus de la casa. Tot al nostre voltant és bosc, i sembla que no s'acabi mai, aquí només hi ha silenci, trencat pel so d'un rierol que baixa per darrera la casa...

Sobre les tres de la tarda arriben en Juan i la Chus per donar-nos les claus de la casa i ensenyar-nos-la per dins i saber de tot el que disposem a la casa. Un cop vist tot i aclarits tots els dubtes podem començar a gaudir de les nostres vacances, tot i que pel que ens ha dit en Juan, una bona part pot estar passada per aigua ja que fa un mes que plou cada dia i sembla que encara queden uns dies perquè millori aquest temps, però esperem que aquest bon temps arribi. Entrem l'equipatge del cotxe i ho deixem tot endreçat. Un cop tot fet ens posem a dinar, ja que el portàvem fet de casa per si ens tocava fer-ho pel camí. I després del viatge i de dinar, toca una becaina "involuntària" al sofà.

Un cop despertats toca baixar a Torrelavega a comprar, ja que ens fan falta unes quantes coses per passar aquests dies, i ens han dit que hi ha uns quants hipermercats just a l'entrada per la zona industrial del poble. Deixem que els nens corrin una estona pel jardí i pugem al cotxe per anar a comprar. Ara el dia s'ha atapeït del tot i comença a ploure per tant sembla que ens tocarà mullar-nos una mica. Torrelavega està a un quart d'hora per la autovia des de la mateixa casa, trajecte que se'ns fa molt curt després de les 8 hores de viatge que ja havíem fet. Un cop arribem al poble parem en un d'aquests grans hipermercats i baixo a comprar mentre la Eva i els nens esperen dins el cotxe ja que encara plou i tampoc els deixarem sols al cotxe. En deu minuts faig la compra i tornem cap a la casa a passar la resta de la tarda descansant.

La Fajeda d'en Jorda

Son les 8 del matí del dia 22 de novembre, i els meus pares ens passen a buscar a la Núria i a mi, aquest cop vaig sense el meu company de fatigues (que esta de vacances), i marxo amb la meva família a la Fageda d’en Jordà. Sortim de Barcelona direcció Olot, on hem quedat amb l’Olga i l’Albert al centre d’Olot, al costat d’una benzinera.

Arribem a les 9:30, però no ens trobem a l’Olga fins les 10:30, ja que ens diuen que aquesta no es la benzinera i no parem de donar voltes a Olot durant 1 hora, encara sort que es petit. Un cop ens trobem, decidim anar a comprar embotit casolà, pa i fruita per dinar, ja que l’idea es fer un picnic pel camí. Marxem d’Olot vora les 11:30.

Arribem vora les 12 al aparcament de Can Serra, on demanem informació de les possibles rutes i un mapa de la zona. Ens comenten que no recomanen certes rutes (jooo, les mes interessants) degut al fang per les pluges, així que decidim fer un circular curt i després farem un altre una mica més llarg.

Sortim de l'aparcament i travessem la carretera per fer el Sender de Joan Maragall, a l'altra banda, trobem les escales que donen accés a la Fageda d'en Jordà. Poc abans de baixar-les, trobem a mà dreta el monòlit erigit en memòria del poeta Joan Maragall, on podem llegir el famós poema que li va inspirar aquest bosc. Un cop baixades les escales, el sender s'endinsa de seguida a la Fageda i ens duu al peu d'un gran tossol, al qual donem la volta completament, i després tornem a l'aparcament pel mateix camí pel qual hem vingut. El seu recorregut, parant a admirar el paisatge, fer les fotografies de rigor, petant la xerradeta, etc. no es superior a una hora de rellotge.

Tornem al cotxe, on hi una petita baralla per les places d’aparcament... i ens dirigim cap al següent aparcament situat a un parell de quilometres anomenat de Sant Margarida, entre el Volcà del Croscat i el Volcà del Puig de la Costa. En aquest aparcament trobem l'inici d'aquest itinerari que ens permet visitar l'impressionant tall del Croscat. Ens cal travessar la carretera d'Olot a Santa Pau i seguir els senyals d'aquest itinerari en direcció al volcà del Croscat, que veiem a l'esquerra del camí. Des d'aquest primer tram, no es veu el tall sinó només la mola del volcà. A mida que ens apropem, anem veient les grederes provocades per l’extracció de la greda i d’aquesta manera l’interior del volcà, una obertura de més de 100 m d’alçària i 500 m de longitud. El seu recorregut, al mateix que l’anterior, no es superior a l’hora.

Tornem a l’aparcament, traiem tot el menjar que portem i ens posem a menjar alguna cosa desprès de l’enorme esforç realitzat. Pa de llenya, xoriço ibèric, bull, llonganissa, fuet, formatge... de beguda aigua i vi... i de postres pastetes diverses. El mal temps se’ns tira al capdamunt i decidim visitar la Vall d’en Bas, un petit poble amb molt encant.

Una volta pel GR-107

Son les 4:36 del matí i tinc un malson, sento sonar el mòbil però no em puc llevar… faig un esforç (les paraules de Núria: “aixeca’t que t’està sonant el mòbil collons!!” son de gran ajuda) i vaig corrent a despenjar-lo. És el Pemi. Després de les paraules de rigor: “Bon dia”, em comenta que el transport públic està tancat i que agafarà un taxi, que en 20 minuts ens trobem a la cantonada. Jo mig adormit li comento que d’acord, pengem i em desperto de cop. Estic en calçotets, plantat en mig de l’estudi amb el mòbil a la ma dreta, son les 4:40 del matí i he quedat en 20 minuts al carrer. Em giro i veig a la Núria que em mira amb aquella cara d’ “esteu com unes cabres”.

En aquest moments son quant surten les meves facultats circenses: amb una mà em vesteixo, amb l’altre em prenc el cafè amb llet, i alternant-les acabo de tancar la bossa amb el menjar i roba. Just arribo a la cantonada quant el taxi del Pemi el deixa baixar. De moment tot bé. Son les 5, ens saludem i agafem el cotxe per emprendre el camí cap a Rasos de Paguera.

Arribem a Berga vora les 6:15, i donem un parell de voltes al poble buscant alguna cosa oberta per prendre alguna cosa calenta. En trobem un al costat del supermercat, tot ple de caçadors i buscadors de bolets, que ens miren com si fóssim dues persones “rares”. Una mica si que hi destaquem en un bar tot ple de gent vestida de muntanya, i nosaltres amb prendes The North Face i Millet, amb colors llampants vers la moda de ratlles i la pana.

Son les 7 i arribem a Rasos de Peguera, on fa força fred. En posem els polars i ens ajustem les motxilles davant l’insòlita mirada de tres nois que han pujat a no se que fer... i comencen amb la primera claror de la sortida del sol, el ritme es una mica alt ja que se’ns congelen les mans i les idees i volen entrar en calor força ràpid.

Seguim el GR-107 amb vistes al Pedraforca, que sembla que avui no te ganes de sortir ja que te una boira espera que no deixa veure’l gaire be. De moment el camí es força suau, fins que comença la pujada del Coll del Verdet, on pugem gairebé fins a 2000 metres i a on ens trobem amb el primer grau de dificultat del dia: la pujada i la neu. Però com que els dos estem força animats i aquest cop no hem d’esperar a ningú, fem la pujada gairebé sense parades. Només les imprescindibles per aixecar el cap i mirar les marques del camí i per admirar una mica el paisatge que tenim a les nostres espatlles.

Un cop al coll mengem una mica, però ràpidament continuem el camí, ja que ens refredem força ràpid degut a les baixes temperatures. Enfilem una pista de baixada, i al poc temps agafem un corriol que baixem els dos corrents, segons els GPS a 12 km/h. Frenant de tant en tant ja que el fang ens fa ser mes prudents de lo normal. Al final de la carrera, girem cap a l’esquerra (tenim a Gossol a 8 km cap a la dreta) i continuem per una pista, a on arribem a la meitat (creiem) de la jornada. Hem fet uns 13 km, estem a una alçada de 1300 metres i la temperatura es força agradable, mirem el mapa i agafem el camí de tornada... ara ve el pitjor i no ho sabíem.

El camí de tornada, que no ho semblava, son gairebé 20 km de trajecte, però aquest no es el problema. L’inconvenient d’aquesta tornada va ser: de 1300 metres pugem a 1600, baixem a 1200, pugem a 1800, baixem a 1600, pugem a 1700, baixem a 1200, pugem a 1800, etc... els desnivells oscil·laven entre el 7 i 14%... el camí ara era pista, ara pedres, ara fang... Personalment, i crec que el Pemi estarà d’acord amb mi, es la travessa que més llarga se’ns ha fet. No es veia mai el final del camí. Quant arribaves al cim, veies que baixava de cop tot el que havies pujat. En fi, desmoralitzats.

Quant vam arribar el cotxe, en vam felicitar mútuament per la travessa realitzada i per haver aconseguit finalitzar-la pels nostres propis medis. Ara tocava una sèrie d’estiraments mentre les articulacions tornaven totes al seu lloc després de 10 hores de caminar sense parar. Agafem el cotxe i baixem a Berga a menjar alguna cosa calenta, una llesca de pa de pagès amb una truita que ens sap a glòria. Tornem al cotxe i enfilem el camí a Barcelona, per l’autopista ja que em trobo molt cansat. El Pemi no se si es va adonar, ja que va dormir gairebé tot el camí de tornada a casa.

Com ja vam comentar es una ruta 5 motxilles, no per les vistes, que no deixen de ser espectaculars veure ja les muntanyes plenes de neu, si no més per l’esforç físic que has de realitzar, sobretot en l’últim tram.

Si els càlculs son correctes, la travessa son un 35-37km, amb un desnivell acumulat positiu de 3200 metres, els mateixos de desnivell acumulat negatiu, al considerar-se un circular, temps de recorregut en unes 10 hores.