Son les vuit del matí i ens posem en marxa quant gairebé comença a sortir el sol, sortim de Gossol i anem a fer la ruta del Pedraforca 360º, marcada per les senyals grogues i blanques del PR-C 127. Aquesta vegada som la Núria, la meva mare i jo. La Núria vol acabar-la, es un intent personal. La meva mare, li ha agradat força i ho vol intentar. A mi, sincerament, m’agrada caminar, i si es per la natura millor.
Deixem enrere el poble i comença la pujada, on ja començo a sentir que la Núria i la meva mare respiren massa ràpid. Passats uns 40 minuts de pujada, arribem a l’àrea de picnic de Font Terrers, on continuem per la dreta, en direcció al Coll del Verdet. Travessem la vall fins que ens trobem una bifurcació, a la dreta aniríem al Coll del Verdet per pujar al Pedraforca, així que agafem a l’esquerra per continuar pujant.
Travessem un pas entre les roques, i veiem a l’altre costat de la vall muntanyes que sobrepassen els 2000 metres. Seguim vorejant per un camí que manté un petit desnivell fins que arribem a la Font de la Roca, on tenim unes bones vistes. Seguim més endavant i arribem a una explanada sense camí, que hem de pujar per agafar la pista que ens portarà el refugi. Aquí fem una petita parada de 5 minuts i parlem amb uns ciclistes, ja que el sol comença a picar.
Enfilem la pista en direcció al refugi i Saldes, i obtenim un panorama de la vall envoltada per les muntanyes. Després d’una bona estona arribem al Refugi Lluís Estasen, on pararem per descansar una bona estona, veure i menjar alguna cosa. En aquest punt les dones aprofiten per anar al servei... Comencem a notar que el sol pica de debò.
Enfilem un corriol que surt a má dreta, seguin les marques del PR, i vora d’un quilòmetre trobem una bifurcació que agafarem a l’esquerra. Aquí comencem a baixar, cada cop mes abrupte, i en aquest lloc és on la Núria es va fer mal l’ultima vegada que vem intentar de fer la mateixa ruta. Poc a poc, aquest cop aconseguim sobrepassar aquesta baixada sense cap problema. Notem el sol força calent a les nostres espatlles.
La Núria ha de parar mes sovint cada cop, comença a notar massa la calor. Amb prou feines arribem al punt on ens vam separar el meu grup dels que anaven a buscar els cotxes, que la Núria ens comenta que ja no pot seguir gaire estona més. Com el tros que queda no el conec, no es vol refiar, així que decidim que ella agafarà la pista fins a Saldes i ens esperarà fins que la meva mare i jo tornem amb el cotxe. Li donem el mòbil, aigua i menjar, i ens separem.
La Reyes i jo continuem el camí sota el sol. Quant portem un parell de quilometres, el camí torna a endinsar-se al bosc, cosa que agraïm ja que tornem a estar frescos i podem augmentar el pas. Al cap d’una estona rebem un missatge al mòbil, la Núria ens espera el cotxe, no entenem res. Ara vaig al davant jo, i sense adonar-me’n cada cop vaig més ràpid, però com veig de reüll que la Reyes em segueix no abaixo el ritme. En poc temps, comencem l’ultima baixa que ens porta a la carretera, que seguim en direcció a Gossol i el cotxe.
Quant veiem el poble de Gossol i el cotxe, podem distingir la figura de la Núria en una ombra al costat del cotxe. Ella, al veure’ns, comença a caminar en la nostra direcció. Un cop ens trobem junts, ens explica que s’ha trobat al guarda forestal, que es veu que avui es un dia molt calorós i que porta tot el dia baixant gent del refugi que s’ha quedat sense aigua. Arribem al cotxe, i busquen un lloc per dinar alguna cosa, però als restaurants no ens volen, o no volem pagar el nostre sou per un plat de menjar, així que enfilem la carretera en direcció a Barcelona.
Parem a la benzinera de Saldes a posar benzina, i li preguntem a la dona a on podríem dinar per un preu raonable i bé. En indica un bar que tenen la cuina oberta sempre, que no fan menús, però si uns plats combinats molt bons. Donem mitja volta i anem a investigar. La veritat es que tenia raó, dinem com a senyors i per un preu molt raonable.
