La estrena a Arbolí

Com ja ha explicat l'Ivan, el divendres vam anar a Poboleda a passar el cap de setmana. La intenció era la de desconnectar una mica i que l'Ivan i la Eva es pugessin a una paret. Quan vam arribar a Poboleda i vam deixar l'equipatge, vam anar a fer un tomb pel poble i de pas a comprar pa i fer uns encàrrecs pel dissabte. El poble no és molt gran però és molt maco, agradable i tranquil. Com havíem treballat vam sopar i al llit, que el dissabte passaríem dia fora.

I així va ser, el dissabte a les 7:30 ja estàvem en peu, i una mica abans de les 9h ja estàvem de camí a Siurana. El dia acompanyava tot i que sobre les parets del Montsant hi havia una gran quantitat de núvols. Quan vam arribar feia un sol que espetegava, però amb un temperatura agradable ja que encara era aviat. Vam donar una volta pel poble que te unes vistes impressionants sobre les parets que la envolten i ens vam apropar a alguna de les vies que surten des de l'aparcament, però amb els gossos no vam continuar més endavant, el proper dia veuré la Rambla, al menys per intentar arribar a la primera xapa... De baixada parem al càmping i comprem la guia de Siurana, alguna cosa farem amb ella.

Ja era migdia i ens entornem a Poboleda per recollir el dinar que teníem encarregat i donem una altra volta pel poble, aquest cop sense mullar-nos. Un cop a la casa, els hi dono unes classes pràctiques de nusos, d'utilització d'aparells d'assegurament i de ràpel. Quan ja s'han fet les 14h pugem a dinar amb tranquil·litat, cafetó a la terrassa i com estem de relax ens fem una becaineta, que ens la hem guanyat després de tant de menjar. A la tarda ens anem a fer una volta per Arbolí, ja que l'Ivan, la setmana passada va trobar-ne la guia i n'hi hem de treure profit. Vam passar tota la tarda donant voltes pels seus sectors, però els accessos no són molt adequats per quatre persones i tres gossos, i els peus de via no són molt segurs per tenir els gossos donant voltes. El sol s'està amagant i decidim tornar cap al poble amb la decepció de l'Ivan per no haver escalat res, tot i això he pogut trobar el Totxo Deskici, que te molt bona pinta i el proper dia s'ha de provar.

Un cop a la casa i havent sopat, decidim que el diumenge anirem als sectors més allunyats d'Arbolí, a prop del pantà de Siurana. Aparquem al cotxe a la corba de l'aparcament 5 i l'Ivan i jo anem a fer una ullada. Trobem el sector 6 que te uns quants quarts i després trobem el 7 amb més quarts. Perquè IV? Perquè l'Ivan i la Eva s'estrenaran avui en una paret. Finalment, i per l'accés decidim quedar-nos al sector 6 al que arribes en 5 minuts des de la carretera.

Un cop a peu de via, em preparo, trec tot el material, preparo la corda i li faig un recordatori a l'Ivan de com funciona el Grigri. Un cop tot preparat comencem a muntar la via, abans una demostració pràctica de com s'ha de xapar i mosquetonejar amb la mostra corresponent de que passa si ho fem malament. Com no vaig veure les dues primeres xapes del IV vaig començar, sense voler pel V del costat, després em va tocar canviar-ho tot sobre la marxa, és a dir, que em vaig passar uns 20 minuts a la paret per tenir una línia de vida fiable i sense canvis de direcció de la corda per assegurar una possible caiguda, ja que l'últim terç de la via relliscava una mica pels peus, vaja, que vaig estar fent bloc a 7 metres d'alçada, i tot per deixa'ls-hi la via en top-rope, per cert, si la volem repetir en top-rope, pujar mosquetons per muntar la reunió ja que només te la cadena i una anella. Un cop muntada torno a peu de via mentre els hi trec les exprés perquè pugin més còmodament.

El primer en pujar és l'Ivan, arnés, casc, gats i magnesi, la veritat és que no vaig veure com resava, però ja feia una oloreta estranya, ara ja sé perquè era. Amb una certa tremolor comença la via, el primer tram força bé, dintre del que es pot esperar d'un novell amb por, però quan arriba a l'últim terç ja comença a no saber què fer. Li dic que descansi i es quedi penjat de la corda perquè agafi confiança, després d'uns segons de repòs i d'haver vist que el sistema és fiable continua cap amunt, amb dificultat, perquè no sap com fer-s'ho. Finalment, i amb tremolors aconsegueix arribar a la reunió, content de la seva proesa el veiem fer un gest de ràbia i alegria. Això si, encara no l'havia vist ficar el cul tant endins com en aquesta pujada. Ara ve el millor, l'he de baixar i encara no està massa convençut de que aquest sistema el pugui aguantar. Quan arriba al terra només li falta fer-li un petó, com el Papa, però satisfet de la feina que havia fet i amb ganes de fer-ne més el proper dia.

Ara li tocava el torn a la Eva, després de posar-s'ho tot encara la paret amb una por evident, ja ho havia dit, i li costarà treure's aquesta por, serà a base de pràctica i anar fent vies. Com l'Ivan, la primera part la fa força bé, però quan arriba al terç relliscós i amb poques preses li acaba sortint tota la por, ni tant sols es vol penjar de la corda per intentar agafar una mica més de confiança i només vol baixar-se de la via. Però quan estic preparat per baixar-la, sorprenentment torna a tirar cap amunt, no hi ha qui la entengui, i un metre més amunt torna a demanar que la baixi i així fins arribar a la reunió, menys mal que no podia pujar més, sinó no hi ha qui la baixi. Un cop al terra s'alegra del que ha fet, però encara no s'ha tret la por de sobre tot i que li ha agradat, bona senyal, com a mínim ho tornarà a provar.

Ara em toca pujar a mi per desmuntar la via, aquest cop més directe, i aprofito que soc a dalt per ensenya'ls-hi com es desmunta la reunió i que s'ha de fer per passar la corda per la anella i baixar. Després d'aquesta via ja no els hi queden forces i ja es va fent la hora de dinar per tant recollim i tornem cap al cotxe per tornar a dinar, a més, començava a apretar el sol de valent. Un cop a la casa toca parar taula i preparar el dinar, aquest cop no hi haurà becaina perquè hem de fer les maletes i recollir la casa per tornar a Barcelona.

Al menys, la Eva i l'Ivan no s'han quedat amb les ganes de pujar una paret i gràcies a això ho volen repetir. Ànims, que per ser la primera ho heu fet força bé.

Cap de setmana a Poboleda

Aquest cap de setmana hem marxat el Pemi, la Eva, els nens (Yaki, Nina i Lasi), la Núria i jo a Poboleda, a la terra del vi del Priorat, a descansar una mica i a provar l’escalada, encara que el temps ens fa dubtar fins l’últim moment.

Vam marxar el divendres vora les 16:30 per arribar encara amb llum. Després d'unes dues hores de marxa per una autopista en obres (això si, els peatges funcionaven correctament) arribem a Poboleda on descarreguem l’equipatge. Aprofitem l’estona que encara ens queda de claror per ensenya'ls-hi la casa. Un cop ho tenim tot en marxa, hem de passejar els gossos, i aprofitem per ensenya'ls-hi el poble on a mig camí se’ns va posar a ploure i vam tenir que tornar corrents a casa.

Dissabte ens aixequem vora les 7:30 del matí. Les nostres cares adormides van canviant a un lleuger somriure quant veiem a traves de les finestres l’escàs cel de núvols i un sol que comença a sortir... Esmorzem, ens vestim i muntem tots els trastos al cotxe del Pemi i la Eva que és més gran. Enfilem direcció a Siurana!! Visitem el poble i veiem algunes vies que explorem sense gaires expectatives de pujar-les ja que les primeres xapes estan tretes de les parets. Anem al càmping a veure si tenen la guia de Siurana, que la dependenta (Anna) ens va vendre per 20 € i a més ens va deixar veure anotacions d’altra gent. Agafem la guia i tornem a Poboleda, on fem unes petites pràctiques amb material. Més tard tenim que dinar i planificar on podem anar a escalar per la tarda. Decidim anar a Arbolí, ja que volem fer una mica de bloc. La tarda ens la passem de pàrking en pàrking ja que els accessos per escalar a Arbolí són una mica inaccessibles i estrets per quatre persones i tres gossos. Una mica decepcionat per la zona i veient que cada cop es feia mes fosc, tornem a casa per sopar i planificar el dia següent.

Diumenge ens aixequem vora les 7:30 del matí. Un cop ens hem vestit i tot tornem a Arbolí, a veure si podem trobar alguna cosa fàcil per escalar. A través del GPS ens dirigim directes a un pàrking, així segur que no ens perdrem. Arribem, i el Pemi i jo explorem una mica el terreny. Al final decidim que aquí ens quedem, baixem a buscar l’equip i pugem tots a peu de vies. Ens preparem i comença l’acció!!

El primer en pujar és el Pemi per obrir la via i jo l’asseguro a terra. Com hi ha varies vies que van a parar a la mateixa reunió es fa un embolic a l’última part, cosa que al final ha resolt de forma satisfactòria. Un cop a terra, em toca a mi. Em poso l’arnés, agafo el magnesi, em poso un casc i els peus de gat, faig una plegaria i cap amunt. Els primers sis metres els trobo fàcils, però aquí es complica una mica. Cada metre que pujo em sembla que serà l’últim ja que no veig a on agafar-me. El Pemi em fa despenjar-me per que perdi una mica la por a l’alçada, cosa una mica difícil quant mires cap a baix. Als dos metres de la reunió em quedo mig enganxat, creient que no acabaré la via, però els ànims dels companys em fan tirar una mica més amunt. Al final i mig tremolant de l’esforç que estic fent aconsegueixo arribar a la reunió, fer el símbol de victòria (amb foto inclosa) i baixar a terra. Es el torn de la Eva, a la que també li costa un mica però al final, i amb una mica d’empenta també arriba a la reunió. Espero que deixi un comentari amb les seves impressions.

L’últim en pujar és el Pemi per desmuntar la reunió mentre el torno a assegurar. Tornem a Poboleda, ja son les 13 hores i la gana comença a fer-se un forat en els nostres estòmacs. Després de dinar i amb les panxes plenes, comentem una mica les notres impressions, sobretot al ser la primera vegada que fem escalada, un gran esdeveniment per la Eva i per mi.

Un cop descansats, recollim la casa i enfilem carretera per tornar a Barcelona. A la rutina. A la feina. A esperar i somiar amb un altre cap de setmana per practicar l’escalada o el trekking.

Un apunt per els qui eren a peu de la via per donar-me ànims: la Núria no va cumplir la seva promesa!!

M10 - Scala Dei

El dissabte dia 16 d’agost hem decidit fer una ruta mes tranquil·la, anomenada M10 dels itineraris del Parc Natural de la Serra del Montsant. Té una distancia de 6,3 km amb una durada estimada de 2 hores, una dificultat baixa i el nostre pas anirà per: Cartoixa d’Escala Dei, la Pietat, Mas de Sant Antoni, Camí dels Cartoixans, Font Pregona i Coves Roges.

Son les 6 del matí i sona el despertador. Per no perdre el costum, ni la son, apago el despertador i continuem dormint (em sembla que això s’està fent com a mala costum...). Avui no bufa el vent i sembla que farà un bon dia. Ens aixequem a les 8, esmorzem i sortim direcció a Scala Dei.

Arribem a Scala Dei vora les 9, aparquem a la única ombra que hi ha, al costat del cotxe del guia (suposem), ens equipem amb la motxilla i enfilem el camí que puja a mà esquerra de la Cartoixa d’Scala Dei. Un cop la deixem enrere, agafem a mà dreta, seguint el GR-171 i pujant un bon tros. Anem buscant una bifurcació a ma esquerra, cosa que no trobem i passem de llarg anant a parar 1 km mes enllà on el GR-171 es bifurca amb el Camí dels Cartoixans o variant del GR-171. Decidim no tornar enrere i agafar aquesta bifurcació que és una pista forestal en compte d’un corriol.

Entre 1 km i 1,5 km ens trobem amb una baixada molt pronunciada i una nova bifurcació de tres camins. Segons el mapa el camins haurien de ser: primer a l’esquerra un camí forestal que ens porta de dret a la Cartoixa d’Scala Dei, el segon a l’esquerra ressegueix la variant del GR-171, i el tercer a mà dreta hauria de portar a la Font Pregona.

Com la Núria esta cansada, agafo el camí de la font i tot corrent vaig fins que em trobo una paret de pedra i sense cap tipus de font, ni hi penso d’enfilar-me a la roca, cosa que de ganes no em manquen. Agafo el segon, variant del GR-171, però em para de sobte una senyal d'una línia blanca i una paral·lela vermella, tot creuant en diagonal una de blanca, això vol dir que el camí tampoc es aquest. El tercer sembla que desapareix a gairebé 100 metres enfonsar-se dins de la poca vegetació que veiem.

Veient que no em puc refiar del mapa i amb la pressió de la Núria, faig un crit a l’aire: “A la merda els mapes!!” i el guardo a la meva butxaca (sempre va bé tenir alguna referència). Em concentro i poso en marxa el meu sistema únic: iGPS (Ivancito naveGación Por Sentido común). Fent cas del meu sistema i mirant l’orientació de la serra del Montsant em poso cap a on hauria d’ésser la Cartoixa d’Scala Dei i em poso a caminar. Un quilòmetre més enllà veiem aparèixer-hi las runes. Fem una baixada força pronunciada fins que anem a parar a la pista on dues hores abans estàvem pujant i anàvem buscant el desviament a l’esquerra, no l’haviem vist ja que és un corriol una mica difícil de pujar.

Un quilòmetre més i arribem a la Cartoixa d’Scala Dei, obrim el cotxe per a que es ventili ja que ara està a ple sol, bevem una mica d’aigua i cap a Poboleda, on ens espera un coc de verdures, botifarra i beguda fresca.

M5 - Cornudella del Montsant

Aquest cap de setmana llarg hem marxat la Núria i jo (l’ Ivan) al poble, on els pares de la Núria tenen una casa pairal amb terres, a Poboleda, prop de Reus.

El primer dia, el divendres 15 d’agost hem decidit fer una ruta circular prop de Cornudella del Montsant, anomenat M5 dels itineraris del Parc Natural de la Serra del Montsant. Té una distancia de 7,1 km amb una durada estimada de 3 hores, una dificultat mitjana i el nostre pas anirà per: l'Ermita de Sant Joan de Codolar, Grau de Montsant, Clot de Moloner, Cova del Moloner, Cova Santa, Roca Corbatera, Font del Manyano, Pla del Grau, Grau Gran i Camí de la Llisera.

A les 6 del matí sona el despertador, però el cansament acumulat dels dies de treball i la tremenda bufera que se sent a l’exterior em fa apagar el despertador, donar mitja volta i continuar dormint. Al final, ens llevem a les 8 del matí, esmorzem i marxem cap a Cornudella del Montsant. Un cop arribem, agafem a mà esquerra una pista que puja fins a la l'ermita de Sant Joan de Codolar. Una pista que només permet el pas d’un sol cotxe i que anem pujant pregant en no trobar-nos amb cap de baixada.

Uns cent metres abans de l’església i amb por de no trobar un lloc on deixar el cotxe, veiem un petit pla a mà esquerra i decidim deixar aquí el cotxe. Ens equipem i comencem la pujada fins a l’ermita per la pista. Donem un cop d’ull, esta tot tancat, així que tornem a la pista i busquem on comença la ruta.

La ruta segueix el camí del GR-174 marcat per una línia blanca i una altre paral·lela de vermella. A uns cent metres ens trobem amb un encreuament, on decidim agafar el camí de l’esquerra. Aquest camí, que no és el correcte, és un corriol que puja en línia recta fins a la Roca de Corbatera. Aquest camí és ple de grans rocs que haurem de vorejar, mig escalar o saltar segons la mida del que puguem. Un altre inconvenient és, que cada cop que pugem més, l’aire es més i més fort, cosa que ens fa equipar-nos amb els polars.

Vora a uns cent metres del cim, una bufada d’aire ens fa perdre l’equilibri i de poc ens fa caure. Com és la segona vegada que ens passa això, que cada vegada el vent és més i més fort i la persuasió de la Núria, girem mitja volta i descendim fins l’ermita per agafar el camí de la dreta. El descens es força mes ràpid que la pujada.

Un cop arribem a l’encreuament girem a l’esquerra (dreta si pugem) per agafar el camí del GR-171 que ens portarà a Albarca. Aquí el vent bufa cada cop menys, fins al punt que parem uns segons per treure’ns els polars per caminar més lliures. Caminem uns 3 km vorejant la Serra Major fins arribar al refugi d’Albarca, on girem a l’esquerra agafant el GR-171 en direcció a la Mare de Deu del Montsant. Just en aquest moment en dona un aire irresistible a la cara, fent que tornem enrere uns 10 metres per refugiar-nos en la calma del GR-174. Esperem uns minuts, mentre bevem una mica d’aigua a veure si amaina aquest temps. Al veure que la cosa no ens portarà a bon camí, girem 180 graus i tornem sobre les nostres passes. A l’ermita, al cotxe i cap a casa.

Matí a Can Boquet

Avui diumenge hem quedat l'Ivan, la Núria, la Eva i jo, amb els gossos, per anar a Can Boquet, al sector Clàssic. Avui serà el primer dia de pràctica real per l'Ivan i per la Eva, que ja va sent hora que s'estrenin bé, i que millor que fer-ho amb els blocs de Can Boquet, així no tindran la excusa de que els hi rellisquen les mans. I de pas aprofitaré per ressenyar alguns blocs que hi ha pel camí abans d'arribar al sector, ja que després de consultar-ho amb en Ferran Guerrero, descobridor de la zona junt amb en Fèlix Obrado, em va confirmar que no estan ressenyats i m'ha concedit l'honor de ressenyar-los.

A les 8:30, aproximadament ens trobem al costat del pàrquing de l'Ivan i fem via fins a Can Boquet. La idea era parar a Vilassar de Dalt a esmorzar una mica, però a les 9h, sorprenentment, no trobem res obert, només una fleca, i decidim pujar directament cap a Can Boquet. Un cop arribats toca deixar anar als gossos, que ja van bojos per sortir a explorar, tot i que ja es coneixen la zona. Carreguem motxilles, crash-pad i ganes d'escalar i fem una passejada fins els blocs.

Tota la zona està buida, només ens trobem un parell de ciclistes (com es nota que és agost). Ens arribem a la zona central per escalfar motors i així l'Ivan i la Eva proven l'adherència del granit de la zona. Comencem per Rampas invertidas III+, la Eva no s'atreveix per l'alçada que té, uns 4m, i l'Ivan, després d'un parell d'intents, te una estrebada al pectoral i prefereix no provar-la. Llavors els hi ofereixo provar Transporter III, a veure si aquest els hi va millor. De nou la Eva prefereix no provar-ho pel recolzament amb espatlla que s'ha de fer i a l'Ivan li fallen els peus. Decididament avui no és el seu dia i anem al Tocho de la caca a provar alguna via més.


Allí provem una versió modificada de Jotake Irabatzi arte V+ (sit), li vam treure el sit i el van començar de peu amb la mà dreta una presa per sobre, jo crec que podria quedar per un IV. A l'Ivan li feia mal l'estrebada i quan tenia que estirar el braç cap amunt, patia molt i només el va poder fer amb una bona empenta, per part meva clar. La Eva, li va donar molts pegues fins que finalment el va aconseguir completar, i dues vegades, però en aquesta segona vegada es va fer mal al canell i com l'Ivan, es va haver de retirar.

En vista de que tots estaven fets pols, vam recollir per acostar-nos als blocs per ressenyar, jo al menys, ja havia escalfat. Vaig començar pel bloc que encapçala el meu blog. Aquest grup de blocs queda a la dreta del camí tornant del Clàssic. El vam netejar i n'hi vaig treure dues vies, la segona amb una bona idea de l'Ivan. Després vam pujar una mica i vaig treure dues més. D'aquest grup de blocs en treure unes quantes més, però s'ha de netejar molt a fons, perquè a part de fulles i teranyines hi ha més coses que no es treuen bufant o amb un raspall, i això ho farem el proper dia. Després d'aquests vam anar al bloc del cantó esquerre del camí, del que fent comptes en surten quatre, però només en vaig fer un perquè també necessitava molta neteja.

Amb aquest últim bloc, i donat que ja s'havia fet la hora de dinar i tots teníem gana, vam donar per tancada la jornada de bloc. El proper dia ens dedicarem només a ressenyar aquesta petita zona que he batejat, amb permís dels descobridors, Pas de l'oblit. Quan tingui fetes totes les ressenyes les penjaré al blog i també les podreu veure al blog d'en Ferran. El proper dia més.

“L’abocador de Can Boquet”

Avui he passat el matí a Can Boquet, al sector Clàssic amb la Eva, l'Ivan, la Núria i els meus gossos. Un dia fantàstic. Però aquí no penso explicar com ens ha anat el dia, és un post de denúncia.

Sembla mentida que encara hi hagi gent tant incívica i inconscient com per deixar restes d'escombraries com papers, ampolles de plàstic, vidres trencats, restes d'aliments i el més impensable en aquestes èpoques, fer foc al bosc!!! Sembla que a la gent se li en fot tres pitos el que pugui passar. I pensar que hi ha prohibició de fer foc fins el més de novembre...

Durant el matí ha passat una patrulla de ADFs (Agents per la Defensa Forestal) i hem estat comentant el tema i no tenen prou personal per controlar-ho tot i tampoc sembla que n'hi vulguin posar.

Però ja no parlem d'aquesta colla d'irresponsables incívics, sinó que parlem de gent com nosaltres, que se suposa que ens agrada la natura i la respectem, per poder-ne gaudir fent bloc durant molts anys, però sembla que no tots compartim els mateixos criteris... Puc entendre que no tots tenim pasta o no la podem estalviar per comprar-nos un crash-pad. Entenc que hi ha gent que ha de recórrer a mètodes de fortuna com matalassos vells, inflables i coses així, però el que no puc entendre és que no se'ls tornin a endur un altre cop a casa... No em serveix un "no me n'he adonat", no fotem, que apa que no es nota quan deixes de portar a sobre un matalàs de 1,90m per 80cm, crec que abulta prou com per veure'l...

Ara, si el que es vol és desfer-se'n només cal agafar-lo després d'utilitzar-lo i llençar-lo a algun contenidor, així de senzill, o al menys a mi m'ho sembla...

Per culpa de gent com vosaltres, que no cuideu la natura, molts haurem de deixar de fer les activitats que més ens agraden a la natura, bé perquè sereu els provocadors d'algun incendi o bé perquè feu emprenyar als propietaris de les zones on deixeu la porqueria i prohibeixen l'accés als seus terrenys i els demés ens haurem de fotre per culpa vostre.

Si voleu escalar i llençar brossa alhora, només se m'acut un tipus de lloc, ELS ABOCADORS i Can Boquet no n'és un, i molt menys la resta de la natura, feu el favor de cuidar l'entorn.

No sabem apreciar el que tenim fins que ho perdem i després tot són plors i queixes... Si aprenem a cuidar el que tenim, després no ho haurem de lamentar.

L’Ivan i la Eva penjats a la Fuixarda

Des de feia setmanes l'Ivan mostrava interès per l'escalada, que no n'havia fet mai. Jo, de bon grat, li he anat donant algunes classes teòriques, sobre nusos, sistemes d'assegurament i coses així, però encara li faltava penjar-se, provar el que realment patirà fins que aprengui a aprofitar la força, mantenir l'equilibri, respirar i pensar al mateix temps.

Llavors, el dissabte me'l vaig endur a la Fuixarda, un clàssic de Barcelona on trobes vies i bloc de tots els nivells, ideal per penjar-se per primera vegada si no tens res més a prop.

A les 8:15 hem quedat a casa meva i l'Ivan i la Núria ens recullen a la Eva i a mi per pujar cap a Montjuic. Aquesta vegada, per ser la primera, i per poder ensenyar-li les posicions correctes i diferents tipus de preses, passarem el matí al túnel. A la Eva també li toca classe, però una de debò, sense algú que la aguanti per no caure de la paret. Hi anem aviat, perquè és la millor hora, gairebé no hi ha ningú, a la gent li agrada dormir els dissabtes al matí.

Un cop allí, uns estiraments, necessaris si no vols patir alguna estrebada, i ens posem els gats. Comencem la classe i els hi ensenyo el recorregut que han de fer. El primer tram el fa força bé fins que passa la T verda, aquí ja es compliquen les coses i finalment canviem de tram perquè no s'ofusqui amb el problema. La Eva te més problemes perquè amb els seus braços no aconsegueix arribar a una presa i l'adherència no se li dona massa bé encara, però passat aquest punt ho porta molt millor.

Anem una mica més endavant i els hi plantejo un problema on han de treballar amb peus petits i algun moviment on han de treballar dits amb preses que simulen regletes. Aquí la cosa es comença a animar, però l'assignatura de saber mantenir el centre de gravetat i l'equilibri no hi ha manera d'aprovar-la, tot i que de tant en tant sembla que la Eva es concentra bé i agafa una bona postura, però a l'Ivan l'hem d'ajudar, sembla que ha perdut la pràctica en això de ficar el cul cap endins.

Després d'una estona intentant superar el pas on han de canviar el pes de cantó, passem a la zona de nens, a veure si hi ha més sort. Aquí les preses són més grans i els peus també, però s'ha d'anar amb compte amb ells perquè estan molt polits i et rellisca el peu en un moment. Aquí ja es comença a veure el cansament dels braços i 5 minuts després decidim que per avui ja n'hi ha hagut prou.

Aquesta vegada em toca la foto del dia a mi, ja que soc l'únic que al final del matí encara te força als braços per fer alguna rucada.

El proper dia anirem a Can Boquet, al Sector Clàssic i si els braços donen per més potser ens acostem a algun altre sector que hi ha relativament a prop.

De nou a la Via verda del Llobregat

El diumenge 27/07 la Eva i jo hem quedat amb l'Ivan i la Núria, i també ens acompanyaran els nostres gossos. Hem quedat a les 7h a la porta del pàrquing de l'Iva, i així provem unes emissores portàtils que ens hem comprat per substituir les de curt abast, que en molts moments ja ens començaven a fallar, tot i que arribant al pàrquing ens adonem que aquestes deuen haver sortit defectuoses, perquè a 100m ja no ens rebem.

Un cop ens trobem comencem a enfilar carretera direcció a Berga, aquesta vegada tornem a la Via verda del Llobregat perquè la Núria i l'Ivan vegin el final, ja que la altra vegada ens va ploure molt i vam tornar enrere abans de finalitzar el recorregut.

Durant el camí continuem provant les emissores, però els resultats no són molt bons, tot i que haurien d'arribar a uns 40km. Potser han sortit defectuosos, que ho farem. A les 8:30 arribem a Can Rosal, i aparquem els cotxes. Està tot buit i només es veu un bar obert, evidentment nosaltres esmorzarem en aquest. Uns entrepans i alguna cosa per beure i ja podem arrancar, ja tenim combustible.

Avui farà bon dia, i segurament la calor serà més forta a mida que vagi avançant el dia. Agafem les motxilles i comencem el camí, la primera part ja la coneixen i es fa força bé, encara no fa calor, però aprofitem per acostar als gossos al riu perquè es donin un bon bany, el que més el Yaky, que com a bon cocker no sortiria mai de l'aigua. La Nina, només es mulla la panxa, que ja és grandeta i no està per moltes històries i amb la edat cada cop li agrada menys l'aigua; i la Lasi tampoc hi entra molt, és mot poruga i no se'n refia.



Un cop han gaudit una estona, continuem el camí amb els gossos fresquets, que això ho agraeixen. En uns minuts arribem al primer túnel, el més curt del camí i que et permet una bona visibilitat (de nit cal portar frontal, perquè no s'hi veu res). Sortint d'aquest túnel arribem a una zona molt freqüentada per pescadors, de fàcil accés al riu i una mica més endavant arribem al segon túnel. Aquest és el més llarg i normalment te un tros que és completament fosc ja que fa corba, però aquesta vegada no, hi havia força llum i el vam travessar sense problemes.

Sortint d'aquest túnel continua el camí envoltat d'arbres a cantó i cantó fins arribar a un pont, l'únic de tot el camí. No és massa llarg, però permet unes vistes molt maques del Llobregat. Un cop el creues ja entres a l'últim túnel del camí, el mitjà, amb bona visibilitat (recordar que per fer aquesta ruta de nit cal porta frontal als túnels, sobretot al segon). Sortint del túnel, uns 500m més endavant arribem al refugi de pesca on ens vam refugiar de la pluja la última vegada.

Fem una parada al refugi perquè els gossos beguin aigua i mengin alguna galeta. Un cop han recuperat energies continuem el camí, ja queda molt poc per arribar al final. Passem de llarg un pont romànic que ens queda a la dreta i continuem seguint una indicació de la Font de la Vaca, i en 10 minuts ens plantem al final de la Via verda, és un antic pont que està tallat i des d'on es veu una altra perspectiva del Llobregat. Per la dreta del camí baixem a la vora del riu perquè els gossos es tornin a donar un banyet.



Llavors, l'instin explorador de l'Ivan es desperta de cop i creua un petit pont per passar a l'altra banda del riu amb la Lasi. Evidentment, darrera me'n vaig jo amb el Yaki i la Nina, mentre la Eva i la Núria descansen una mica. Finalment trobem a l'Ivan que s'havia endinsat al bosc on continua l'antic recorregut del ferrocarril, però aquest tros no està acondicionat com la resta. Una estoneta després venen la Eva i la Núria i continuem pel camí. Sembla que porta cap a la presa, i poc a poc es va transformant en un corriol, passant per la Font de la Vaca.



Arribem a un punt on ja és una mica perillós pels gossos ja que el terreny sembla una mica inestable i pot despendres cap al riu. Llavors donem mitja volta i tornem fins arribar a la via verda. Desfem el camí fins el pont que havíem deixat i el creuem per pujar a un ermita. En aquest punt ens dividim, la Eva i la Núria pugen per la pista i l'Ivan, jo i els gossos pel camí antic, que descobrim que és un camí directe, sense girs ni corbes. Un cop a l'ermita, toca parar una estona, aprofitant que hi ha un bon tros d'ombra on descansar i veure un bon paisatge.



Vint minuts després decidim tornar cap al poble, ja que comença a fer més calor i n'acabarem patint les conseqüències. I així és, mentre tornem a Can Rosal la temperatura ja sobrepassa els 30 graus i el sol cada cop és més fort. La Núria ja comença a patir i els gossos agraeixen una dutxa amb l'aigua del dipòsit, que els refresca. Finalment arribem a Can Rosal rostits pel sol i la calor que estava fent, i anem directes a la terrassa del bar on esperem dinar. Mentre esperem donem aigua als gossos i alguna galeta perquè recuperin energies, i nosaltres aprofitem per fer el mateix.

Un parell d'hores després decidim tornar cap a Barcelona, això sí, decepcionats pel rendiment que ens han donat les emissores, a 500m ja teníem problemes de transmissió. Al dia següent els vam canviar per un altre model, sense problemes. La botiga està força bé i són professionals i seriosos, Locura Digital.