El poblat laietà del puig Castellar

La Núria i jo, hem decidit avui d’anar a fer un volt per aquesta ruta d’uns 6 quilòmetres. Marxem de casa vora les 9, ja que avui no tenim cap pressa i fa un sol espectacular. Arribem, gràcies al GPS vora les 9:30 del matí.

El punt inicial de l'itinerari és a Santa Coloma de Gramenet, al camí de la Font de l'Alzina. Uns 20 metres mes endavant del punt de finalització del B20 deixem el cotxe, just on comenta una pista de sorra. El camí segueix el pendent de la muntanya per la banda esquerra fins a arribar a un turó amb vistes al Coll de Montcada. Continuem per la pista i ens trobem una bifurcació, on agafem el camí que puja a la dreta. Després d’uns minuts de camí arribem al coll del turó, i la Núria ja comença a patir una mica de calor.

Al turó hem de seguir recte per un corriol en forta pujada, on la Núria ja proposa de fer marxa enrera, amb senyals del GR-92, fins a arribar a una pista on deixem el GR-92. A la pista sembla que tinguèssim que anar cap a la dreta, però no, és cap a l’esquerra, fins que arribem a un petit coll amb una cruïlla on girem a la dreta i agafem un altre cop el GR 92 fins a l'entrada del jaciment ibèric.

Tal i com entrem, a mà esquerra, hi ha un mirador excepcional de Barcelona i la desembocadura del riu Besòs. A mà dreta tenim el recinte ibèric. I just recte veiem un camí que és el que hem d’agafar per baixar, però primer fem un descans, admirem les vistes de Barcelona i visitem el poblat.

Seguim el camí de sortida i anem a parar a una pista forestal que ens porta cap a una torre elèctrica i a una altra del servei de vigilància. El camí segueix una baixada pronunciada i porta just al costat del Centre Cívic Can Franquesa que voregem per l'esquerra, creuem un parc infantil fins a un altre camí que sembla que va de baixada. El camí perd amplitud i guanya pendent, de tal manera que hem de fer-nos via amb els braços i saltar un últim desnivell de mig metre, fins a desembocar al camí de pujada pel que girem cap a l'esquerra. Després d'uns 200m trobem de nou la font de l'Alzina, i una mica més avall el cotxe.

Anem a Can Boquet, per fi!!!

El dissabte hem quedat el Pemi, el Vidi, la Ona i jo per anar una estona a Can Boquet. Fa tant de temps que volem anar, però com que el Pemi es una mica “gafe” cada dia que deia d’anar-hi plovia aquella mateixa nit. Però aquest dissabte no... fa un sol... i una calor...

El Pemi, el Vidi i la Ona han anat directament sobre les 10 del matí. Jo tinc visita al metge (segons diuen hem començo a fer gran, però jo resisteixo amb totes les meves forces) i he quedat que quant acabi agafaré el meu cotxe i pujaré a buscar-los. La doctora em fa esperar més del que voldria, per variar, i surto més tard de la consulta. Tot i així vora les 11 estic al pàrking de Can Boquet trucant al Pemi per veure a quina zona estan. Em comenta que estan a la Cara de Porc, i en menys de deu minuts ens trobem.

El matí va passant, i els bloc es van fent. Alguns mes ràpids, altres mes lents, i encara n’hi ha uns quants que es resisteixen.

A les 15 hores comento que marxo, que tinc que anar a dinar amb la Núria. Així que acabem de provar l’últim bloc que estàvem ressenyant, recollim els trastos, i tirem cap els cotxes. Aquí ens despedim i comentem la pròxima sortida a fer, a veure si podem anar a esquiar o tornem a fer bloc. Tot queda al aire, a veure el temps que tindrem els pròxims dies.

En Buggy pel Maresme

Són les 9 del matí de dissabte 21 de febrer, i la Núria i jo marxem direcció a Malgrat de Mar. Per ser així de bo, m’han regalat una volta en un buggy!!!

Tenim hora a les dues, però com som molt puntuals, a la una ja hi som. Preguntem a la casa per estar segurs i ens comenten que si volem podem marxar ja amb el guia, ja que només som nosaltres sols. Mentre truca al guia ens mirem els buggys i els Quads. La pròxima provarem els Quads, a veure que tal.

Ens presenten al que serà el nostre guia, que ens ensenya quatre coses del buggy. Es com un car, molt senzill: marxa endavant i marxa enrere, fre de ma, accelerador, fre, velocímetre, revolucions e intermitents. Ens explica que anirà davant, i que l’hem de seguir tant per asfalt com per terra, que seguim les seves passes i que estem atents a les seves indicacions. Si tenim algun problema que parem i que ell vindrà a veure que passa.

En posem en marxa, sort que té una mica de suspensió. Molt dura, però la suficient com per no destrossar-te el cul. Dono gas i accelera força, alhora que el motor rera el nostre cap comença a fer un soroll força elevat. Les primeres frenades em recorden els temps de l’autoescola, saludant als vianants. La direcció es molt ràpida, amb mig gir del volant el buggy gira en una angle de 90º. Trigaré una estona en adaptar-me, estic massa ben acostumat a la direcció assistida del meu cotxe.

Anem provant diferents tipus de terra sorra, platja, asfalt,... Una mica de volta per acostumar-te al tacte del buggy. Als deu minuts enfilem cap al mirador de Malgrat, una pujada on has de prémer l’accelerador al màxim. Fem un parell de trialeres on sembla que anem a bolcar el buggy, un parell de pistes de sorra per anar a tota velocitat, i alguna baixadeta per provar els frens.

Al cap de gairebé una hora tornem al punt de sortida. La veritat es que se’m va fer força curt. Ens despedim del guia que ens indica on podem anar a menjar la nostre botifarra, ja que amb el preu ens entra una. Demanem també una amanida i beguda, i ja em dinat. Fem una volta aprofitant el dia tant bo que fa, i a mitja tarda tornem a Barcelona.

Ruta pels contraforts dels Cingles de Bertí

Són les vuit, i he quedat amb el Pemi al meu pàrquing per agafar el cotxe i anar a fer una travessa pel Figaró-Montmany. Aquesta vegada anem sols, sense dones ni gossos. Volem posar-nos una mica a punt per anar preparant-nos pel bon temps.

La carretera que agafem és la C58, força transitada per ser les 8:30 del matí d'un dissabte. Arribem al Figaró vora les nou, on busquem l’estació, què és d’on surt la nostra ruta. Com és impossible aparcar dins de la estació, ho fem al carrer del davant, format per cases unifamiliars. Fa fred i hi ha una humitat força elevada.

Agafem els polars i ens podem els Soft-shells, preparem les motxilles i ens posem a caminar amb les mans a la butxaques, a veure si entren aviat en calor. La ruta circular diu que surt des de la estació de tren, així que enfilem el camí i pugem a l’estació. Un cop dins veiem que hem de desfer el camí recorregut ja que hem de tornar a passar pel davant del cotxe i anar en direcció contrària.

Passem pel davant del cotxe i anem direcció al final del carrer, on comença una pista de sorra i fang. Amb un somriure als llavis per deixar enrera l’asfalt i el formigó, ens endinsem al verd dels arbres i al marró de la sorra. Tot és pujada, cosa que ens va de fàbula per començar a entrar en calor.

No portem ni 30 minuts pujant quant començo a sentir una picor als peus, miro a què és degut i apareixen dues butllofes, una a cada peu. Li comento al Pemi i em diu que a ell també li comencen a fer mal els peus, encara que no te cap butllofa.

Resulta que feia una setmana ens havíem comprat un parell de bambes Nike amb Gore-tex, i cap dels dos havíem pensat en donar-les abans de provar-les, i a mi m’han llagat. En fi, desfem el camí fet cap al cotxe, i anem al poble a esmorzar. Haurem de deixar aquesta excursió per més endavant.

L' Empedrat del Morou

Són les vuit i hem quedat a la Meridiana amb el Pemi, la Eva i els nens. Ens saludem amb el típic: “Bon dia!” i pugem al cotxe. Agafem, direcció Sant Celoni, al parc del Montseny.

Arribem al parquing de Can Casades vora les 9:30 del matí i fa un fred que pela. Ens abriguem força: polars, jaquetes, gorres i guants. Bé, la Núria que no en porta m’agafa els meus guants i un gorra de l’Eva, què per sort d’ella en portava dos. Així que em tocarà posar-me les mans a les butxaques sinó vull patir de congelació a les mans.

Arranquem en direcció a Can Lleonart en mig de la neu, però no hem fet ni 100 metres quant ens trobem tot un pla ple de gel, on caminar sense lliscar es una tasca força difícil. Quant hem passat la riera el terra es torna mig terra i mig neu, força més fàcil de caminar encara que s'et congelin els peus. Passem Can Lleonart direcció a Riells i girem a la dreta abans d’arribar a La Casa Partida. Aquí comença una pujada moderada que ens portarà a l’Empedrat de Morou.

Al llarg del camí ens anem trobant desviaments, que sort del GPS que porta el Pemi, ja que es fan força difícils de seguir degut a la neu caiguda. La senyalització es força bona, però hi ha un tram que hem d’estar molt pendents ja que la marca del camí queda una mica oculta entre uns arbres i te la pots passar de llarg sense voler. Al final arribem a l’empedrat, des d'on tenim vista de les muntanyes que ens envolten, fotos de rigor i continuem camí ja que fa una aire molt molest.

Des d’aquí comencem el descens a l'embassament de Santa Fe, i com ho fem per l’altra cara de la muntanya on ja no fa tant de fred, tampoc tenim neu ni gel. Així anem tirant fins arribar a l’embassament. Aquí l’aire es força fort, i només el Pemi i jo tenim les ganes de creuar el pont i fer les fotografies de rigor. Tornem amb l’Eva i la Núria i continuem cap a La Fabriqueta, on ja ens comencem a trobar a força més gent.

Aquí anem direcció a l’Estany, tot sortejant bassals de fang per no embrutar-nos. Tornem a creuar la pista de patinatge artístic i cap al pàrquing a on agafem el cotxe i baixem a una zona de temperatura més agradable a on trobem una zona de pic-nic ideal per menjar la truita de patates feta pel Pemi , l’allioli de l’Eva i les amanides de la Núria. Un cop amb la panxa plena tornem a Barcelona, tot parlant de les pròximes excursions que podem fer tots junts.