D’Ulldeter a l’Infern

Dissabte 19, la Montse i jo hem quedat a les 6h del matí a casa l'Ivan, aquesta vegada anem cap a Vallter 2000. Puntuals com mai emprenem camí cap a Vallter. Com no, la Montse, passada una estona s'acomoda a la part del darrera i es posa a dormir. Quan arribem a Ripoll, despertem a la Montse per saber si vol que parem a esmorzar, i com no podia ser d'una altra manera ens diu que si, i parem al bar de la estació d'autobusos.

Un cop carregats de combustible continuem el nostre camí cap a Vallter on arribem a les 9:15, més o menys. Ens passem els primers aparcaments i pugem fins a la vuitena corba on es veu un cartell que indica el camí fins al refugi d'Ulldeter, i una mica més endavant aparquem el cotxe. Ens preparem les motxilles i ens posem el calçat, perquè les xancletes no són molt pràctiques a la muntanya, i comencem a caminar.

Són les 9.30 i ja ens estem dirigint cap al refugi d'Ulldeter, és un trosset de pujada creuant un rierol que va molt bé per escalfar motors per la resta del camí, on la pujada serà una constant. Un cop creues el rierol ja comencem a veure el refugi.

Un cop al refugi ja podem veure el coll de la Marrana i Bastiments, el primer dels 6 cims que farem. Continuem caminant pel costat de les pistes d'esquí de la estació i continuem per una forta pujada fins el coll de la Marrana, aquí ja comencem a notar el sol intens i la manca de núvols que ens donin un descans. Des del coll de la Marrana (2529m) podem veure el camí que puja al cim del Gra de Fajol (2712m) que queda a la nostra esquerra i a la dreta la pujada cap a Bastiments amb una llarga cua de persones, que personalment no m'esperava. 10 minuts després arriba la Montse que ja comença a patir les conseqüències del fort desnivell i de l'alçada, ja que no hi està acostumada perquè mai havia pujat tant amunt; i veient el que li quedava ens diu que ella ja no continua. Però finalment la convencem perquè continuï fins a Bastiments.

Després de deixar-la descansar un parell de minuts iniciem l'ascensió a Bastiments (2881m). Fem tot el coll de la Marrana i comencem a pujar la tartera que porta al cim. Anem tranquils per no distanciar-nos molt de la Montse que porta un ritme més lent. Finalment, l'Ivan i jo arribem al primer cim de Bastiments on trobem una gran creu, però el cim real es troba uns metres més endavant, on està el vèrtex geodèsic. Allí ens abriguem una mica ja que bufa una mica de vent i la temperatura és més baixa i no ens volem refredar mentre esperem a la Montse. Després de fer unes quantes fotos finalment arriba la Montse, molt cansada i afectada per la alçada. S'abriga i descansa una estona per acabar d'acostumar-se a la alçada.

Quan ja està més recuperada continuem endavant pel Pas del Bou fins el cim del Pic del Gegant (2881m) que està a la mateixa alçada, marcat amb una figura d'un piolet, i des de on comencem a baixar per una tartera molt inclinada per arribar al coll del Freser (2704m) i iniciar la seva ascensió. Es una baixada dura i tècnica on has d'estar molt atent per no desviar-te molt de la carena que has de seguir, però te alguns trams en els que pots relaxar-te una mica. Un cop al coll busquem a la Montse entre un grup que baixava i la esperem uns minuts fins que veiem que ja està a prop nostre i comencem a pujar al cim del Freser.

Aquesta pujada és molt intuïtiva ja que no hi ha un camí definit i s'ha de fer entre roques, amb moltes possibilitats de trobar-te amb un tros per on no pots passar i has de fer marxa enrere o trepar una mica per poder buscar una alternativa. En aquests moments ja comencem a notar la calor i el sol, que cada cop és més fort. Després de inventar-nos el camí arribem al cim del Freser (2835m), no te res de particular, però l'Ivan el fa especial, per variar. En pocs minuts arriba la Montse, que també esbufega per la calor que està fent. Des d'aquí ja veiem el cim del pic de l'Infern cap a on ens dirigim ara.

Després de descansar uns minuts comencem a baixar per la tartera del Freser per vorejar la cresta que separà el Freser del pic de l'Infern, ja que no es veu molt segura. Vorejant les roques per sota arribem a un tram on hem de trepar una mica per arribar al camí que ens porta directes a la cim de l'Infern (2869m). Des d'aquest cim tenim unes vistes fantàstiques dels llacs de Carançà. Aquí descansem una mica gaudint de les vistes per agafar forces per la tornada.

Carreguem de nou les motxilles i baixem del cim per agafar el camí que ens porta per la carena, però abans pugem a un altre pic del que no en sé el nom ja que no l'he trobat a cap mapa (2848m) i tornem a baixar fins la carena per continuar el nostre camí cap a la Cabana de Tirapits. Però abans farem l'últim cim, el Pic dels Gorgs (2796m) una mica més senzill, però l'últim del recorregut. A partir d'aquí el camí desapareix i explorant em trobo fent una travessa per una paret d'uns 10 metres, mentre que l'Ivan i la Montse troben un altre pas i ens trobem a la continuació del camí per començar la baixada cap a la Cabana de Tirapits.

Un cop a la cabana, només ens queda la tornada al Coll de la Marrana, que comença amb una baixada que creua la vall, però continua amb una pujada suau, però mantinguda, durant un parell de quilòmetres. Mentre estem fent el camí de tornada el cel es comença a omplir de núvols i intentem accelerar una mica el pas per si es posa a ploure, i des del coll de la Marrana ens plantem al cotxe en 15 minuts per tornar a casa.

Una travessa molt entretinguda, però que pot minar els ànims per la duresa de les seves pujades i per les baixades tècniques.

De Can Bell a la font de Can Gordi

Avui diumenge, després de les emocions del ràfting, hem decidit anar per la tarda a fer una passejada per Collserola, perquè una passejada per la muntanya no pot faltar. Buscant una mica entre les rutes de la guia que vaig comprar al centre d'informació de Collserola, veig una ruta, a prop de Sant Cugat, que comença i acaba a Can Bell passant per la font de Can Gordi. Per tant la Eva, jo i els nens hem quedat amb l'Ivan, la Núria, el Pepe i la Reyes a la benzinera que hi ha a la Arrabassada a les 18:30.

Quan pugem per la Arrabassada ens trobem un accident de moto, i l'Ivan està a primera fila, és el primer de la cua, per tant no ens preocupem d'arribar tard. Ens hi estem una estona i després continuem fins la benzinera, on nosaltres posem benzina i li comento a l'Ivan a on anem. Un cop omplert el dipòsit continuem el nostre camí fins a la Rambla de Can Bell que ens queda a mà dreta i uns 400 metre més endavant aparquem els cotxes. Baixem els gossos, ens posem les bambes i a caminar.

Tornem enrere per on havíem vingut amb el cotxe i tombem a la dreta per un camí que està senyalitzat com a Can Bell i Can Gordi amb una placa de color blau que serà la marca a seguir durant la ruta. Passem per davant de la masia de Can Bell i continuem endavant per un camí que no ho semblava pas, però després d'explorar una mica, uns 300 metres més enllà trobem un indicador amb la marca blava. A partir d'aquí el camí s'atapeeix i es fa una mica més fosc, però més fresquet.

Poc a poc, el camí es va obrint i comença a fer pujada, bastant important per la gent que no està acostumada a caminar, i amb el sol es fa una mica més dura. La pujada ens porta a un clar des de on es pot veure una panoràmica de Sant Cugat força maca, i on hem d'escollir anar a la dreta o a l'esquerra, ja que no hi ha cap indicador. Finalment prenem el camí de la dreta que ens porta a un altre desviament amb una placa que estava en blanc, decidim continuar recte ja que més endavant hi ha un mas que surt al mapa per el que la ruta hi passa a prop.

A partir d'aquí ja no trobem cap indicador que puguem imaginar que pertany a la ruta que estem realitzant i decidim seguir els camí per on ens sembla més correcte. He de reconèixer que els paisatges són molt agraïts i el bosc és genial, però no pot ser que una ruta que hauria d'estar senyalitzada, estigui en aquestes condicions, això demostra una deixadesa important en el manteniment de les rutes, i pot provocar que gent que no vagi massa preparada o inexperta que vol fer una passejada per la muntanya es perdi i ho passi malament.

Vist el panorama, acabem a la carretera de la Arrabassada, a 500 metres de la Rambla de Can Bell, per tornar cap als cotxes per tornar a casa, i jo personalment molt decepcionat amb l'estat de la ruta. Per contra, al menys hem descobert una part de Collserola que no coneixíem i hem pogut comprovar la gran utilitat que te un GPS en aquestes situacions.

Espero que la propera sigui millor, o com a mínim que la ruta estigui clara.

Ràfting a Llavorsí

Són les 6 del matí del 12 de juliol. Hem quedat a casa meva, l'Angel, el Mikel, l'Emilio, l'Ivan i la Núria. Aquesta vegada hem quedat per anar a Llavorsí a fer ràfting, ja fa gairebé un mes i mig que s'està organitzant, això si, sense que l'Ivan en sàpiga res, és un regal de la Núria pel seu aniversari que va ser la setmana passada. Jo he col·laborat per enredar-lo una mica i li he dit que pugem a fer una ruta per la zona, per canviar de zona i tocar l'altre cantó dels Pirineus.

A les 6:10h comencem el camí cap a Llavorsí, ens queden unes 3 hores i mitja de viatge més la parada per esmorzar. Anem amb el cotxe de l'Angel i amb la nostra nova furgo, que tenim ganes de fer-li quilòmetres... El primer tram, per la A2, es fa molt ràpid i ens trobem amb les primeres amenaces de tempesta que pot espatllar-nos el dia. Un cop a les carreteres secundàries ens parem a l'entrada d'Agramunt per esmorzar, i quin esmorzar! Demanem entrepans i ens planten unes llesques de pa de pagès amb el llom i l'embotit que havíem demanat, que ens donaran energia de sobres fins la hora de dinar.

Reprenem el camí, no són ni les 9 del matí i tornem a arrancar motors. Hem d'estar al ràfting a les 10:45 per que ens donin l'equipament i les indicacions per fer la baixada, arribarem de sobres, però la Núria està preocupada. El temps sembla que no acompanyarà però ja ho veurem, això no se sap mai. Finalment arribem a les 10:30 i sense presses, aparquem els cotxes i quan estem tots junts li diem la veritat a l'Ivan, no s'ho esperava, ni tan sols s'ho havia ensumat. Després de veure-li la cara, anem a pagar la reserva per començar la acció el més aviat possible.

Són les 10:45 i estem asseguts en unes cadires a la sala d'espera a l'aire lliure prenent el sol. Esperem que ens cridin a per donar-nos l'equipament, les nocions bàsiques i començar la baixada. Quan ja ens toca topem amb la noia nova, i no sé si per vergonya o per nervis, però li va costar arrancar l'explicació. Al final un neoprè curt per cadascú, uns escarpins i cap als vestuaris a canviar-nos. Un cop amb neoprè posat portem la roba al cotxe i ens fem la foto de rigor, que macos i estilitzats que estem...

Bé, ja ha arribat l'hora de començar, l'organitzador ens indica que la nostra embarcació és la 10 i allí tenim al Gonzalo i a la Susana (em sembla) que també venen a provar-ho i a en Dan, el nostre guia i monitor. Després de les presentacions ens posem les armilles salvavides i els cascs i comença la lliçó. Coses bàsiques, com agafar el rem, com remar cap endavant, remar enrere i estar-nos quiets, també ens explica com ens hem de col·locar a l'aigua en el cas que caiem de l'embarcació i com pujar a algú que està a l'aigua.

Un cop aprés i mig practicat, comença la baixada, a l'ordre de "adelante" comencem a remar i ja entrem al riu principal on en Dan ens posa a prova, ens fa remar fins a estavellar-nos contra una paret, d'això se'n diu tenir confiança. A partir d'aquí comencem la baixada, farem ràpids que van de grau 2 a grau 4 d'un grau màxim de 6. Ens explica algunes característiques del riu perquè tinguem precaució amb elles i després d'un parell de ràpids ens dona la oportunitat de ficar-nos a l'aigua i practicar la posició de seguretat i als que estem a l'embarcació de practicar el rescat.

Després d'això comencem els ràpids més seriosos on el Mikel i jo ens prenem la meitat de l'aigua del riu entre bots i sense deixar de remar. La cosa cada cop es posa més interessant i moguda i els ràpids cada cop són més llargs. Però el millor moment arriba en un ràpid de grau 4 on ens diu que hi ha una onada que ens pot tombar i ens hem de posar tots a la proa de la embarcació per evitar-ho. Dit i fet, només entrar en el ràpid ens posem tots davant i passem tot el ràpid remullant-nos i amb en Dan damunt de tots, i això que només era per una onada... La resta d'embarcacions ens miraven i pensaven que estàvem sonats... però que divertit.

Després d'una hora i mitja de baixada, arribem al final, on en Dan ens explica que farem una maniobra i quan ell ens ho indiqui hem de baixar tots ràpidament i portar l'embarcació cap a la vora del riu sinó continuarem baixant. I dit i fet després de fer la maniobra, ens dona l'ordre i en pocs segons estàvem tots fora arrossegant l'embarcació i una mica més amb en Dan dins. Ara toca portar-la al remolc i pujar a l'autocar que ens tornarà a les instal·lacions de Ràfting Llavorsí.

En definitiva, una experiència divertida i que tots volen repetir, tot i que alguns ja volen provar el kayac i l'hidrospeed, però això serà una altra vegada, ara toca anar a dinar per després tornar cap a casa.

De Sant Martí a Santa Maria de Montnegre

Avui dissabte hem quedat a les 6h del matí a casa de l'Ivan, aquesta vegada, només la Montse, l'Ivan i jo. Quan ja hi som tots enfilem camí direcció Sant Celoni, i en una horeta ens plantem al poble. Quan ja estem sortint de la zona industrial veiem un bar obert i decidim parar a esmorzar. Aparquem just davant i despertem a la Montse que ha vingut tot el camí dormint. Desafortunadament no tenen pa i ens conformem amb alguna cosa per beure i una pasteta.

Una estona després tornem a pujar al cotxe i continuem camí per la C35 fins que veiem un indicador de la urbanització Can Vilardell i girem per allí. Més endavant el camí asfaltat de la urbanització es transforma en una pista de terra que hem de seguir fins a arribar a Sant Martí on aparquem el cotxe. Ens calcem les bambes agafem les motxilles i comencem el camí a les 9:30h.

Tornem enrere per on havíem baixat amb el cotxe i tombem a ma esquerra a la primera cruïlla, pujant per uns esglaons davant d'una torre elèctrica amb les marques del GR92. El camí comença a fer pujada per una pista bastant espatllada per la baixada de les pluges i molt atapeïda pel dens bosc que la envolta. Hi ha algun tram amb un desnivell important, i la pujada es comença a fer força llarga comparant-la amb el perfil que havíem aconseguit de la web del Palau Robert, comencem a pensar que la hem començat al revés.



I efectivament, després d'uns tres quarts d'hora de pujada mantinguda arribem al punt més alt de la serralada Litoral, el Turó Gros de 759 metres d'alçada, on trobem una torre de vigilància forestal i un punt geodèsic. Decididament estem fent la ruta del revés. Després de fer-li un parell de fotos a la torre continuem el camí que ara serà gairebé tot de baixada.

Uns minuts després de començar a baixar agafem un trencall a l'esquerra i pocs metres després un a la dreta que sembla un camí que no s'ha fet servir des de fa molt de temps, ple de vegetació. Aquest camí ens portarà de dret fins a una estació meteorològica que veurem a la nostra esquerra i continuem cap a baix. Uns 200 metres després tombem a l'esquerra per continuar per un camí més inclinat i més complicat que ens du a una pista al costat de la ermita, en runes, de Santa Maria. La ermita queda a la dreta però el nostre camí continua per l'esquerra. També podem veure que davant de la cruïlla hi ha unes escales que ens porten cap a una font.

Després de les fotos de rigor continuem el nostre camí cap al inici de la nostra ruta. Tot continua per una pista en bones condicions on ens creuem amb alguns ciclistes que comencen la seva jornada. En uns 20 minuts i sense adonar-nos que ja estàvem arribant, ens plantem a cruïlla que ens porta a Sant Martí. En total 1:50h de camí parant a fer fotos, la veritat és que ens la esperàvem més forta i llarga, però fins i tot la Montse es va quedar amb les ganes de fer-li una altra volta, però finalment decidim baixar a Sant Celoni per esmorzar alguna cosa ja que només ens hem cruspit una barreta de cereals i tenim una mica de gana.


Tot i que a nosaltres se'ns ha fet curta, s'ha de dir que és una passejada on pots gaudir de bons paisatges, vistes del Montnegre i el Montseny i dels boscos que t'envolten durant tot el camí i et protegeixen del sol.


Per cert, aquesta vegada, l'Ivan no ens ha deixat cap imatge memorable per finalitzar el relat, espero que a la propera tinguem ració doble.

Feliç aniversari

Avui l'Ivan fa anys, encara que sembli més gran, només en fa 34, que ja en són uns quants... Tot i això no deixarà de ser com un nen, perquè quan surt a la muntanya sembla que es despertin els seus instints infantils, només s'han de veure les imatges que ens regala a cada sortida... Ahir a la nit vam sortir a celebrar-ho amb la Eva i la Núria ja que avui li toca celebra-ho amb la família.

Espero que el veiem complir-ne molts més, algú ha de fer fotos per posar al blog, i el dia que vulgui ja escriurà algun article, tot i que els seus comentaris donen el toc divertit als articles.

Moltes felicitats!!!

Núria - Coma de Vaca - Queralbs

Són les 6h del matí del diumenge i hem quedat davant del pàrquing de l'Ivan. Ahir a la nit l'Angel em va trucar a casa preguntant si encara es podia apuntar a la caminada, com em va fer una mica de pena li vaig dir que si, ja, ja, ja... La Eva i jo deixem les nostres coses al cotxe de l'Angel mentre esperem a l'Ivan i a la Núria. Un minut després apareixen des de dins del pàrquing i entrem el nostre cotxe, que passarà el dia allí. Un cop aparcat, perquè a la plaça de l'Ivan costa, enfilem camí cap a Queralbs, són les 6:10h. L'Ivan s'ha portat un walkies per anar ben comunicats i en portem un a cada cotxe.

A Queralbs hem quedat amb la Montse, que ve amb dues amigues amb les que anirà a fer el Camino, la Mònica i la Susana. Hem quedat abans de les 8:30h a l'aparcament del cremallera de Queralbs. Però quan ja portem uns tres quarts d'hora de camí decidim trucar-la per veure com està i quan em contesta em diu que encara estan a Castellbisbal a casa de la Susana, arribaran a l'hora? Mentre circulem per la C-17, descobrim que les obres han finalitzat i guanyem un munt de temps que aprofitem per a esmorzar a Ribes de Freser ja que ens sobra temps i estem a 10 minuts de Queralbs. Uns cafetons, alguna pasteta i tornem a pujar als cotxes per pujar fins l'aparcament.

A les 8:05 arribem a l'aparcament del cremallera i comencem a preparar les motxilles i a posar-nos les bambes. A les 8:25 arriben la Montse, la Susana i la Mònica. Els hi donem una mica de pressa perquè no se'ns escapi el cremallera, tot i que passa a les 8:50, i pugem a l'estació. Tots ens agafem bitllet només d'anada, excepte la Núria, que no ens acompanyarà en la travessa, però com per a ella és gratuït... Nosaltres paguem una mica menys, ja que els dos primers cremalleres costen un 30% menys. El cremallera arriba puntual i pugem cap a Núria.

15 minuts després ja hem arribat a Núria, moment per controlar que tot està correcte, ajustar les motxilles, lligar-nos bé el calçat i fer alguna necessitat fisiològica abans de començar. Llavors ens acomiadem de la Núria i comencem el camí.



Creuem les vies del cremallera i pugem per una de les pistes d'esquí de Núria camí del Refugi del Pic de l'Àguila. Però una mica abans d'arribar-hi ens desviem a la dreta per un corriol, el GR11-7 que ens porta vorejant la serra. El camí transcorre per una zona sense arbres, però tot i que fa sol i no apareix cap núvol, no fa massa calor, potser per l'hora que és o per l'aire que fa. El camí va pujant de mica en mica, però gairebé no es nota mentre admirem el paisatge que ens envolta. Tot i així ja es van notant el diferents ritmes de camí, la Eva i jo anem tirant a un ritme maco, la Susana, la Mònica i la Montse porten el seu ritme i l'Ivan i l'Angel van xerrant al final del grup.


Al principi fem alguna parada per fer panoràmiques dels paisatges que trobem, la veritat és que el dia ens acompanya per poder gaudir d'aquests paisatges. El camí és senzill exceptuant algun tros en el que hem de sortejar algunes roques, però la resta està força bé. Ens anem trobant excursionistes que van cap a Núria i que ja deu fer estona que caminen. Però quan estem arribant a la zona més complicada del camí, ens trobem a un grup de 40 excursionistes que també van cap a Coma de Vaca amb un ritme molt més lent que el nostre, són tots nois d'uns 15 o 16 anys que sembla que no tenen massa experiència en muntanya. La Eva i jo els anem passant poc a poc quan es paren per creuar els torrents i en el descens d'una tartera on es van parant.



Un cop els hem avançat comencem el tram més tècnic del recorregut creuant torrents, sortejant roques i despenjant-nos per elles fins arribar a uns esglaons taronges per poder baixar una roca alta amb una mica de seguretat. Un cop hem passat, ens parem i intentem localitzar a la resta del grup que anava barrejat amb els excursionistes i pel walky ens diuen que ja els han avançat i estan a prop nostre, pel que decidim esperar-los abans de creuar el següent torrent. 10 segons després apareixen per darrera d'unes roques. Un cop baixen tots comencem a creuar un torrent per continuar el nostre camí. Cada cop pugem una mica més i així fins el punt més alt del nostre recorregut, sobre els 2135m d'alçada. Anem sortejant zones una mica tècniques fins a arribar a un descens on hi ha muntat un passamans amb cable d'acer per assegurar-nos i no caure al buit si tenim una relliscada. És aconsellable passar d'un en un per cada tram de cable per no arrossegar al de davant si tenim una caiguda. Aquí la Montse ho passa una mica malament perquè no li fa massa gràcia.

Al final d'aquest tram equipat creuem unes roques i tornem al camí. Uns minuts després comencem una forta pujada, una trencacames on ja es comencen a veure les energies que li resten a la gent. Una mitja hora més tard, creuant uns quants trams de tartera, però aquesta vegada de baixada, arribem finalment al Refugi de Coma de Vaca, on farem la parada obligatòria per esmorzar alguna cosa. Moment de relaxar-se una mica, descansar, recuperar energies i tornar a carregar aigua per la resta del camí. Aprofitem que hi ha gent i li demanem que ens faci la foto de grup. També truquem a la Núria per avisar-la de que estem al refugi i ens explica que la nit passada va haver-hi turmenta i hi ha un grup de nens desapareguts i que n'han trobat dos, un ferit greu i un altre mort. Després d'aquesta notícia i uns 20 minuts de descans reiniciem la marxa per tornar cap a Queralbs on ja ens esperarà la Núria.



Creuem el Freser per un pont que està bastant malmès, no sabem perquè, i anem vorejant un rierol que baixa cap al Freser per pujar fins al camí que ens portarà de tornada. Al final d'aquesta pujada arribem a una cruïlla i agafem el camí de la dreta mentre veiem que des de les muntanyes s'acosten uns núvols amenaçant pluja junt amb una baixada de pressions. A partir d'aquest moment tota la resta del camí fa baixada, creuant zones de pedra i tarteres fins arribar al bosc on ja ens refugiem una mica de la calor i del resol. La baixada va fent esses per no fer-la tant pesada i sense adonar-nos ja ens trobem creuant de nou el Freser per un pont fet amb dos troncs. En aquest descens ens hem separat en dos grups per la diferència de ritmes, al primer anem la Eva, l'Ivan i jo, i al segon la Montse, la Susana, la Mònica i l'Angel. Calculem que pel que ens diuen estan a uns 10 minuts o un quart d'hora de distància.



Creuat el riu continuem baixant pel camí, una mica més endavant hi ha una bifurcació i agafarem la de l'esquerra que ens porta a un clar, poc després en trobarem un altre i a partir d'aquí el bosc s'atapeeix durant una estona, una mica més endavant trobem un cartell que ens indica la direcció cap a Queralbs entre d'altres llocs. Passats uns minuts baixem una rampa empedrada que ens fa baixar el ritme per no caure i després una altra més llarga que ens deixa a peus del Salt del Grill. A partir d'aquí ens queda poc camí pel davant. En un quart d'hora d'anar esquivant pedres arribem a la central de Daió de baix, on esperarem a la resta per fer l'últim tram de camí junts per una pista cimentada que desemboca a la carretera al costat de la Farga i des de on només haurem de caminar un quilòmetre fins l'aparcament.

Finalment arribem a les 16:20 a l'aparcament i com la nostra idea era anar a dinar als Caçadors i ja havien tancat cuina, pugem a Queralbs per dinar alguna cosa allí. El cansament es veia reflexat en les cares i els cossos dels presents després de gairebé 7 hores de caminada, mentre dinàvem a Queralbs.

I com no podia ser menys aquesta vegada, la foto de la travessa la protagonitza l'Ivan amb una de les seves...