091129 - Collformic a Matagalls (Amb rescat d'helicòpter)

Aquest diumenge, la Núria i jo, hem decidit anar a estirar una mica les cames al Matagalls. Ahir dissabte vam anar a una boda, així que necessitem una mica de moviment.

Arribem a Collformic vora les 8 del matí, i mentre carreguem les motxilles a les espatlles han parat varis autocars i deixat un munt de persones... crec que avui el Matagalls serà com una Rambles. Li dono presses a les Núria per sortir abans que tota aquesta gent, i just quant comencem veiem que en realitat es desviant cap a la dreta, en direcció Granollers. Uff, quina sort.

La nostre alegria ens ha durat uns 30 minuts. Just quant comencem la primera forta pujada dintre del bosc, comencem a veure gent que baixa corrent amb els frontals al cap. Els primers venen força separats, però al quart d’hora l’afluència de corredors es força notable. De fet, no parem de trobar gent fins que arribem al Matagalls, on un parella de jutges ens volien posar un segell conforme hem passat pel Matagalls, aquí ens assabentem que hem tingut la sort de trobar-nos amb la cursa de Matagalls a Granollers.

En l’última explanada abans d’arribar al Matagalls ens trobem a un corredor en una llitera i amb la manta tèrmica acompanyat de 3 muntanyencs. Preguntem que ha passat, si necessiten ajuda o vendes, però ho tenen tot controlat i esperen l’ajuda de l’helicòpter. Com que no faríem res mes que nosa, tornem a enfilar el camí cap el nostre destí. Just quant enfilem l’última pujada sentim un soroll, ens girem i veiem com s’apropa l’helicòpter de rescat. Sort que portava la càmara reflex de fotos amb un tele, i així poder fer alguna fotografia del rescat.

Al arribar a la creu del Matagalls, fem la foto de rigor i girem cua ja que l’aire no ens deixa ni parlar entre nosaltres. De baixada veiem la segona part del rescat, mes fotos i cap a baix.

El protagonista d’aquest dia va ser l’aire, que no va parar en cap de les 3 hores en que vam trigar en pujar i baixar. Un cop al cotxe, un entrepà petit per recuperar força amb un suc de taronja, i cap a casa. Arribem a Barcelona a les 13 hores, hora ideal per dinar.

091122 - Montserrat

Aquest diumenge hem quedat la Núria i jo amb el Xavi, la Ruth i el Salvador (grup del CESP) per anar a donar una volta per Montserrat. Hem quedat a les 9 hores al pàrking, i coses de la vida, ens trobem a la pujada de Monistrol al Santuari de Montserrat.

Aparquem junts i carreguem les motxilles. Caminem desfent la carretera uns 100 metres i trobem el camí dels Degotalls, que agafem fins que estem amunt de Montserrat. Es una pujada que agafa un camí directe, sense gaires zig-zags, i amb les pluges dels últims dies fa que el camí estigui força poc practicable. N’hi han trossos que s’ha de grimpar, fins i tot n’hi ha un que has de passar agafat d’una corda... agafada en una xapa en un costat i als arbres per l’altre banda.

Un cop arribem a dalt fem un descans per menjar alguna cosa i fer fotos. Com la Núria no esta acostumada a aquestes coses, decidim que ella i jo agafarem el camí que baixa fins el Monestir de Montserrat mentre la resta agafa direcció cap a Sant Jeroni.

La Núria i jo baixem fins el Monestir sense gaires problemes. Un cop al Monestir, descansem un minuts, i després enfilem la carretera per sortir del Monestir. Un cop fora del pàrking, enfilem la carretera cap al nostre cotxe. Carreguem els trastos al maleter del cotxe i anem direcció del Bruc per anar a dinar a casa dels meus pares, que avui fa anys.

091031-1101 Borreda

Aquest cap de setmana hem quedat la Núria i jo amb la família de la Núria per celebrar l’aniversari de la seva mare. El seu pare li va demanar que preparéssim un cap de setmana d’aventura, que finalitzaria amb un dinar amb la família i els amics. Com podeu veure ens ho vàrem passar d’allò més bé.

091025 - Collbató

Avui Diumenge, el Pemi i jo, hem quedat amb el Xavi i la Ruth, del Centre Excursionista de Santa Perpetua per anar a escalar una mica. Com que tots viuen a Santa Perpetua, he quedat amb ells a les 9 a Collbató. La meva sorpresa es que quant arribo a Collbató, el meu GPS es torna boix i em trobo amb el mercat al mig del poble... Al final hem truca el Pemi i em venen a buscar a peu, ja que la cosa esta una mica girada.

Esmorzem un cafè al bar 4000 peus, del Centre Excursionista, i després enfilem el camí cap a les vies. La pujada és una mica costosa, fa molta calor i el pes del material no ajuda gaire.

Un cop a les vies decidim que el Xavi i la Ruth obriran una via i el Pemi i jo l’altre, així ens podrem anar veient i fent fotos. Els primers en pujar son el Pemi i el Xavi. A mitja via, el Xavi confessa que es va cremar els dits la nit anterior fent panellets... el que ocasiona que el Pemi l’hagi d’ajudat a posar les cintes Express i a muntar la reunió, però aquestes coses ja li agraden al Pemi, jeje.

Quant ens toca el torn a la Ruth i a mi, ens trobem que tenim un altre grup de gent a la via de l’esquerra de la Ruth i a la meva dreta, cosa que ocasiona que tinguem que esperar torn per tocar la reunió.

El Xavi i el Pemi fan l’última pujada i recullen el material per deixar la via. De tornada als cotxes mirem el centre on s’entrenen els bombers, sembla molt interessant... el pròxim dia ho mirarem amb més deteniment.

091024 - Pedraforca

Avui dissabte la Núria i jo hem decidit fer el Pedraforca 360. Si ja ho sé, l’hem fet unes quantes vegades, però la Núria no l’ha acabat mai i diu que es un repte personal, i com que li dona culpa a la calor de que no el pugui acabar.

Així que ens llevem a les 5 del matí, per començar a caminar a les 8 del matí. Tot just comença a sortir el sol, i la temperatura es molt agradable. La Núria va pujant força bé, i de mica en mica anem agafant alçada. Quant arribem a la font dels Terrers ja es de dia, i es veuen las muntanyes amb una fina capa blanca... SI!! ES NEU!!

Seguim el camí sense parar-nos. Anem pujant fins la pista florestal que puja de Saldes i ens portarà al refugi Lluís Estassen. Un cop al refugi, arribem 45 minuts més tard del que marca la ruta, es quant realment surt el sol d’entre els núvols, el que provoca que ens traiem les jaquetes. Esmorzem un entrepà estirats a la gespa. 30 minuts més tard ens tornem a posar en marxa.

De tornada hem de fer un parell de parades, ja que la Núria comença a estar una mica cansada. Un cop agafa la pista florestal que porta cap a Saldes (punt de retirada les dues últimes vegades que ha vingut), em sembla que li venen forces de nou al veure que supera aquest punt, cosa que aprofito i enfilem el camí cap a Gósol.

Al no fer tanta calor, l’última part del recorregut s’ha fet força ràpida. Al enfilar l’última recta cap al cotxe, li venen unes forces renovades a la Núria que em fa anar a un pas lleuger, de tal manera que anem fent alguna “tonteria” pel camí. Així que per fi, repte superat per part de la Núria!!

NOTA: Ara vol pujar a la Vall de Núria...

091017 - De Collformic al Matagalls

Avui dissabte hem quedat el Pemi i jo per anar a fer el Matagalls des de Collformic, serà la prova per veure si ja estat del tot recuperat del tormell. Son les 8 del matí i passo per casa seva a despertar-lo... sembla que se li han enganxat els llençols ja que li costa força de baixar.

Arribem al pàrking de Collformic, ens preparem i comencem la pujada. La temperatura es força fresca, jo porto una gorra i guants i el Pemi porta posats els seus guants que no ens traurem en una bona estona. La primera pujada es d’aquelles que costa, ja que arrenques en fred i comences a guanyar alçada ràpidament.

Un cop amunt, trobem una planícia que s’agraeix per recuperar la sensibilitat a les cames i recuperar l’alè. Aquí ens traiem la gorra i els guants i com que ja anem calents forcem una mica més el pas. No ens adonem que estem anant per fora del camí, o millor dit, una altre camí obert per les cabres, que va per la dreta del camí original. No ens preocupa gaire, ja que aquest es força mes entretingut i agradable ja que vas força a prop de la cresta.

Arribem a la segona pujada forta i ens trobem amb un dubte, no sabem si mig-grimpar pel camí de cabres per continuar o seguir per la cresta. El no portar cordes i la incertesa del camí ens fa girar i mig-grimpar fins que superem la segona pujada. Ara veiem al final el Matagalls amb la seva creu.

Estem en una altre planícia, així que aprofitem per tornar a accelerar i apropar-nos al nostres destí. L’últim tram del camí, que es una altre pujada, la fem a pas lleuger, el que provoca que ens tornem a equivocar i pujar per un corriol amb molta pedra solta. Arribem a la creu, abraçada de rigor, mirem el paisatge i ens fan la foto. Mengem una barreta i tornem cap a Collformic.

La baixada la comencem a poc a poc, ja que el Pemi s’està recuperant del tormell, però com som així de bèsties acabem fen la baixada corrents, saltant de pedra en pedra... Passat una estona, reflexionem del que estem fent, us recordo que jo pateixo del genoll, i ens prenem la resta de baixada amb més pausa.

Un cop a Collformic comenten la possibilitat de tornar a fer-lo ja que els dos ens hem quedat amb prou forces i ens ha semblat poca cosa. Decidim ser conscients i parem al bar a esmorzar i prendre el sol, cosa que agraïm i molt.

091011 - De Monistrol a Montserrat

Avui diumenge he quedat amb la Núria i ma mare per pujar des de Monistrol a Montserrat. Es una pujada que comença a ser habitual de fer-la per aquesta època per part de la meva mare i jo...

Anys anteriors, la meva mare i jo (que aquest any compleix 65 anys) van fer aquesta pujada pel camí dels Canals i de l’Aigua que surt davant de l’Aeri, però com que vindrà la Núria i la meva mare ja comença a tenir una edat, vol provar una ruta més suau, així que agafarem el PR-C 19.

Comencem el camí força aviat, així anirem amb la fresca. Un cop passat la bifurcació de la Drecera dels Tres Quarts parem a esmorzar una mica. I una mica més enllà començà el patiment: les escales. I una mica més amunt arribem al nostre destí.

Visita obligada al punt d’informació per veure quines rutes tenim. Estirem les cames fent el una volta pel santuari, tornem a veure l’església i posem les espelmes corresponents. Una altre volta pels voltants i anem baixant cap al cotxe.

Un cop fora del pàrking, vora les 12 hores, la cua per entrar-hi amb cotxe arriba fins a Monistrol.

091017 - CESP - La Castellassa

Son les vuit del matí i els meus pares ens esperen, a la Núria i a mi, a la cantonada per estar a les 8:30 a Santa Perpetua, on hem quedat amb el Pemi i la resta de gent per fer una sortida programada pel CESP (Centre Excursionista de Santa Perpetua) a la roca de La Castellassa.

La majoria de gent hi va en autocar, però com nosaltres serem 5 persones anirem amb cotxe, així tindrem mes llibertat. Cosa que agraïm, ja que cada vegada que estem mes aprop es va complicant la carretera, i l’autocar ho te més complicat a cada revolt. Al final han de baixar i fer l’últim tram a peu.

Un cop al pàrking ens reunim i comencem a caminar per un una pista que comença a guanyar alçada. Vora els 100 metres girem a la dreta i ens endinsem en un corriol, que més amunt va a parar a un altre tros de pista, que l’agafem uns 50 metres i després ens endinsem en un altre corriol fins arribar a La Castellassa un parell d’hores de la sortida.

Amb vistes a la roca esmorzem, fem fotos de les vistes i xerrem una estona. Ens ensenyen les vies d’escalada, i ens comenten algunes histories dels voltants. Fem també la foto de “família”. Un cop acabat, fem el camí de tornada fins el pàrking on nosaltres tenim el cotxe i la resta encara ha de baixar una mica més ja que l’autocar ha tingut que marxar més avall.

090927 - CESP - La Mola

Son les vuit del matí, i avui he quedat amb el Pep, el Xavi i la Ruth (companys del Grup Excursionista de Santa Perpetua de Mogoda) per anar a fer una via ferrata, la primera per part meva.

La previsió meteorologica de la setmana donava pluges pel diumenge, però fa un sol que comença a escalfar-nos mentre esperem a veure si es presenten més persones. Quant estem a punt de marxar, apareix un altre company que s’ha llevat aviat i ha vist el temps, així que ha vingut a veure si es feia la matinal programada: fer La Mola. Com és l’única persona que ha vingut que no té material per fer una via ferrata, decidim anar a fer La Mola.

Agafem un escalextric de carreteres interiors per arribar a un pàrking mes enllà de Matadepera i endinsat al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, on ens equipem (traiem tota la “ferralla” i agafem l’aigua i poca cosa més) i enfilem un camí que comença a pujar per escalfar les cames. Als cinc minuts ja te’ns les cames prou calentes i desitgem que vingui un pla, que trigarà encara uns minuts més a arribar.

Al llarg del camí ens trobem força gent, resulta que hi ha una gimcana popular... em sembla que començo a tenir la “negre” en aquest aspecte ja que últimament ens trobem amb curses d’aquest tipus per tot arreu.

Una hora i mitja més tard arribem a La Mola (1.104m), on ens trobem amb un monestir romànic actualment reconvertit en un museu-restaurant. Primer de tot busquem un lloc al solet, esmorzem una mica i descansem. Més tard visitem el monestir i el restaurant, ens proveïm de cartilles de rutes i admirem el paisatge. Passats una mitja hora comencem la tornada als cotxes.

090823 - Besalu - Banyoles - Girona

Avui diumenge havíem preparat una sortida el Pemi i jo, però com encara li fa mal el tormell de la travessa que vàrem fer al Pedraforca, marxarem els quatre en plan turista a visitar alguns pobles de Catalunya.

Primer visitem Besalú, on fem un cafè en un bar amb força encant. Veiem l’església jueva, la muralla i la plaça del poble. Anem cap al cotxe quant comença a escalfar massa el sol, i ens dirigim a Banyoles. Visitem Banyoles de mentres busquem un lloc per dinar que sigui massa car, es una cosa estranya, però la majoria de restaurants estan tots tancats. Al final, dinem al Telepizza, hamburgueses i pasta, així que de pizza poca cosa.

Quant acabem, com que Banyoles ja esta visitada, enfilem el camí cap a Girona. Aparquem al pàrking de l’entrada i fem un recorregut a peu. Al barri antic fem un gelat de iogurt que et poses al damunt el que tu vulguis... ummmm. Un cop acabat, fem una bona volta per baixar tot el que hem dinat.

Més tard tornem al cotxe i cap a Barna, que ja comença a ser una mica tard i a l’endemà hem de treballar.

090815 - Pic de la Dóna, Bacivers i Bastiments

Avui dissabte el Pemi i jo anem a fer una ruta per Vallter, farem des de el pàrking de l’estació de Vallter 2000 a Bastiments, passant pel Pic de la Dóna i Bacivers.

Arribem al pàrking que encara no ha sortit el sol, cosa que fa que la temperatura sigui força agradable. Ens posem els soft-shells (uiiii quin virugiiiii), la motxilla i ens apretem les bambes. Mirem el mapa i cap amunt, tot recte cap al Pic de la Dóna.

Al mig de la pujada tenim una explanada, on mirem enrere i podem veure unes vistes molt agradables, però encara hem de pujar més i ja comença a sortir el sol. Girem a l’esquerra i comencem l’últim tros fins el Pic de la Dóna.

Des de el Pic de la Dóna girem una mica a l’esquerra, en direcció per la carena que ens porta a Bastiments, però abans d’arribar girem a mà dreta en direcció a Bacivers i el seu llac. Al arribar al llac, ens costa una mica de veure el camí que puja a Bacivers, així que utilitzem el mètode que millors se’ns dona... tot recte amunt camp a través! Quant portem uns 50 metres, veiem el camí de pujada i l’agafem.

Des de el pic de Bacivers anem per la carena fins Bastiments, que arribem per la part de darrera tot pujant els últims 20 metres com a cabres. Això fa que alguns visitants es quedin força sorpresos al veure’ns aparèixer del mig del no res. Fem la foto de rigor amb la creu, descansem i barreta. Mentres parlem amb altres excursionistes, veiem que el temps comença a canviar, el que fa que recollim ràpid, i ens posem en marxa.

Agafem el camí de retorn cap al Pic de la Dóna, però just on tenim el desviament cap a l’esquerra de Bacivers agafem un camí a la dreta que baixa cap al pàrking de Vallter 2000. Tot just comencem la baixada, comença a ploure, cosa que fa que el Pemi i jo apretem el pas. Arribem al pàrking una mica mullats, sort que els soft-shells aguanten una estona la pluja.

Intentem de dinar alguna cosa al bar de l’estació, però davant l’incompetència i l’espera de més de 30 minuts decidim baixar a algun poble que ens atenguin millor.

090726 - de Ribes de Fresser al Taga

Avui diumenge, el Pemi i jo em decidit fer el Taga des de Ribes de Freser, una circuit circular d’uns 15 km i 1.500 m de desnivell acumulat en unes 5 hores.

Com és una travessa força més curta del normal, ens acompanyaren l’Eva i la Núria, encara que elles dos es quedaran al poble i no pujaran. Així doncs, a les afores de Ribes ens deixen en un camí de sorra i pedres que comença a pujar força direcció al nostre destí: el Taga.

En el primer tros del camí creuem un bosc per una pista forestal plena de sorra i pedres, que fa que anem força frescos, ja que la pujada comença a notar-se a les cames. De cop i volta sortim del bosc i ens trobem amb algun turons i més enllà podem veure el que creiem la punta del Taga, aquesta vista i la que tenim a les nostres espatlles fa que renovem les forces i continuem cap amunt.

L’ últim tros es una pujada en vertical. Tenim una gran decepció quant al arribar a la punta veiem que encara no hem arribat. Així que mirem i ens dirigim cap a on hauria d’estar, ja que tampoc es veu a la llunyania. En pocs minuts comencem a veure la creu que marca el pic del Taga, i en alguns minuts més ja ens trobem a la seva ombra.

Admirant la vista, ens decidim a escriure quatre lletres al llibre de firmes, el meu en forma de prosa. Descansem una estona, ja que anem força bé de temps, xarrem amb altres companys de fatigues, mengem alguna barreta i ens preparem per la baixa per l’altre cantó. Just a la baixada cap a la carretera, en Pemi es torça el tormell, cosa que fa que anem força més lents.

Després de diversos intents de tornar pel mateix camí, tenim que agafar la pista que ens porta a Bruguera, ja que el Pemi no pot fer massa força amb el peu. Així que quant estem veient al poble, truquem a l’Eva i la Núria per a que ens vinguin a buscar. Ens uns 15 minuts estem amb elles i ens dirigim de nou a Ribes de Fresser per anar a dinar als Caçadors.

090719 Segway

Com ha sigut el meu aniversari la Núria m’ha regalat una volta amb Segway a Malgrat de Mar. Primer de tot, un circuit per començar a dominar una mica, i després una volta per la muntanya. En total han sigut dues hores. Aquí teniu les fotos.

090718 Querals_Nuria_Puigmal_Fontalva_Queralbs

Son les 6:20 del matí i, el Pemi i jo, estem arribant a Ribes de Fresser. Passem per davant d’un termòmetre i marca... 9 Graus!! Els dos ens mirem somrients, avui farà fresqueta... Arribem a Queralbs, jaqueta i motxilla a punt, ens podem en marxa a les 6:35 del matí.

Comencem la pujada a la Vall de Núria, com s’està fresquet i no ens trobem amb ningú ho fem d’una tacada en 1 hora i 50 minuts. La trampa es que han obert de nou el camí antic de la Vall de Núria que t’estalvies el tram de les escales. A la Vall de Núria aprofitem per fer una parada tècnica i agafar aigua de la font. Una barreta, una xarradeta amb gent que puja amb funicular i enfilem el camí al Puigmal.

Pujarem al Puigmal per la variant Est, que recorre una vall tancada sense gaires vistes fins a topar-nos de front amb el Puigmal i la seva tartera. El trossos més durs podríem dir que son: la Collada de l’Embut i la tartera final. Abans de començar la tartera, fem una parada per veure aigua i menjar una barreta. En total, triguem unes tres hores en arribar al cim... i la nostre sorpresa al veure que hi ha fins i tot bicicletes!!! Fem les fotos de rigor, xerrem una mica amb altres excursionistes i ens refugiem del vent per menjar un entrepà. De cop i volta, sentim un soroll enorme, mirem al cel i veiem que ens passa per sobre un helicòpter que vol deixar al cim el material per la cursa que es celebrarà demà.


Després de descansar una mica, comencem la baixada cap a Fontalba. El primer tros de tartera, fa que més que baixar tinguem que esquiar sobre la sorra. Passats uns 200 metres de desnivell, l’inclinació es torna més agradable, el que agraïm tant el Pemi com jo. Al cap d’una hora arribem a Fontalba i ens trobem amb la pista d’11 km que ens deixarà a Queralbs. Aquí el sol ja comença a fer calor, fins ara hem anat amb els soft-shells posats. Aquest últim tram del circuit s’ens fará interminable, és una pista forestal de sorra que no es veu la fi...

Un parell d’hores després arribem a Queralbs, cansats de la pista i amb ganes de treure’ns la motxilla de sobre i beure alguna cosa fresca. Ha sigut un recorregut d’ aproximadament 30 km de llargària, 1700 m de desnivell i hem trigat unes 10 hores en total.

090627 - M5 - Cornudella del Montsant

Aquest cap de setmana llarg hem marxat la Núria i jo a Poboleda, prop de Reus.

Hem decidit tornar a intentar de fer una ruta circular prop de Cornudella del Montsant, anomenat M5 dels itineraris del Parc Natural de la Serra del Montsant. Té una distancia de 7,1 km amb una durada estimada de 3 hores, una dificultat mitjana i el nostre pas anirà per: l'Ermita de Sant Joan de Codolar, Grau de Montsant, Clot de Moloner, Cova del Moloner, Cova Santa, Roca Corbatera, Font del Manyano, Pla del Grau, Grau Gran i Camí de la Llisera.

Ens llevem a les 8 del matí, esmorzem i marxem cap a Cornudella del Montsant. Un cop arribem, agafem a mà esquerra una pista que puja fins a la l'ermita de Sant Joan de Codolar. Una pista que només permet el pas d’un sol cotxe i que anem pujant pregant en no trobar-nos amb cap de baixada.

Aquest cop deixem el vehicle al pàrking que hi ha al final del camí, tot just a mà esquerra abans d’arribar-hi. Ens equipem i comencem la ruta.

La ruta segueix el camí del GR-174 marcat per una línia blanca i una altre paral·lela de vermella. A uns cent metres ens trobem amb un encreuament, on decidim agafar el camí de la dreta que es el que indica el mapa. Aquest camí, és un corriol que va agafant alçada pel costat de la muntanya cap al Montsant. Triguem vora una hora en arriba al cim, des d’aquí tenim una vista de la vall força agradable.

Seguim el camí que ens porta vora d’un regufi que ha viscut anys millors, aprofito per “plantar un pi”. Continuem pujant una mica més i ara si que caminem per la part mes alta del Montsant. El creuem d’una punta a una altre, en direcció a Albarca, per un camí que voreja la cordillera del Montsant. La baixada es fa una mica pesada, ja que el tipus de terreny que hi ha es molt ensorrat, i hem d’anar en compte ja que cedeix una mica sota els nostres peus... sobre tot dels meus.

Arribem a Albarca i girem a la dreta en direcció a Cornudella. Aquest últim troç ja el coneixem, el vàrem fer l’últim cop. A la Núria se li fa una mica llarg, fa molta calor (ja gairebé es migdia) i esta una mica cansada. Va parant uns minuts a cada ombra que troba, que son poques. Per fi, fem un revolt i veiem l’Ermita de Sant Joan de Codolar, el que fa que els peus de la Nuria agafin una mica més de velocitat.

Al cotxe, obrim les portes i dona de ple a la cara una onada de calor. Mentre es ventila una mica, deixem les motxilles, estirem, bevem aigua fresca, etc.

Ressenya del Pas de l’Oblit

Bé, ja fa temps que tinc acabada la ressenya d'uns quants blocs que hi ha de camí al sector Clàssic de Can Boquet, i que menys que compartir-ho amb tothom, no és que m'ho guardés per mi, sinó que tinc el cap en altres llocs i no penso molt en cuidar el blog. Afortunadament tinc a l'Ivan que m'ho recorda de tant en tant i a més hi puja algun article de les sortides que anem fent.

Doncs aquí teniu les ressenyes, són blocs que hi ha de camí cap al sector Clàssic sortint del Dolmen d'en Toni. Aquests són els primers, però en queden uns quants més, ja aniré actualitzant les ressenyes.

Per veure-ho millor, només cal que cliqueu sobre les imatges.

090613 Pedraforca 360

Son les vuit del matí i ens posem en marxa quant gairebé comença a sortir el sol, sortim de Gossol i anem a fer la ruta del Pedraforca 360º, marcada per les senyals grogues i blanques del PR-C 127. Aquesta vegada som la Núria, la meva mare i jo. La Núria vol acabar-la, es un intent personal. La meva mare, li ha agradat força i ho vol intentar. A mi, sincerament, m’agrada caminar, i si es per la natura millor.

Deixem enrere el poble i comença la pujada, on ja començo a sentir que la Núria i la meva mare respiren massa ràpid. Passats uns 40 minuts de pujada, arribem a l’àrea de picnic de Font Terrers, on continuem per la dreta, en direcció al Coll del Verdet. Travessem la vall fins que ens trobem una bifurcació, a la dreta aniríem al Coll del Verdet per pujar al Pedraforca, així que agafem a l’esquerra per continuar pujant.

Travessem un pas entre les roques, i veiem a l’altre costat de la vall muntanyes que sobrepassen els 2000 metres. Seguim vorejant per un camí que manté un petit desnivell fins que arribem a la Font de la Roca, on tenim unes bones vistes. Seguim més endavant i arribem a una explanada sense camí, que hem de pujar per agafar la pista que ens portarà el refugi. Aquí fem una petita parada de 5 minuts i parlem amb uns ciclistes, ja que el sol comença a picar.

Enfilem la pista en direcció al refugi i Saldes, i obtenim un panorama de la vall envoltada per les muntanyes. Després d’una bona estona arribem al Refugi Lluís Estasen, on pararem per descansar una bona estona, veure i menjar alguna cosa. En aquest punt les dones aprofiten per anar al servei... Comencem a notar que el sol pica de debò.

Enfilem un corriol que surt a má dreta, seguin les marques del PR, i vora d’un quilòmetre trobem una bifurcació que agafarem a l’esquerra. Aquí comencem a baixar, cada cop mes abrupte, i en aquest lloc és on la Núria es va fer mal l’ultima vegada que vem intentar de fer la mateixa ruta. Poc a poc, aquest cop aconseguim sobrepassar aquesta baixada sense cap problema. Notem el sol força calent a les nostres espatlles.

La Núria ha de parar mes sovint cada cop, comença a notar massa la calor. Amb prou feines arribem al punt on ens vam separar el meu grup dels que anaven a buscar els cotxes, que la Núria ens comenta que ja no pot seguir gaire estona més. Com el tros que queda no el conec, no es vol refiar, així que decidim que ella agafarà la pista fins a Saldes i ens esperarà fins que la meva mare i jo tornem amb el cotxe. Li donem el mòbil, aigua i menjar, i ens separem.

La Reyes i jo continuem el camí sota el sol. Quant portem un parell de quilometres, el camí torna a endinsar-se al bosc, cosa que agraïm ja que tornem a estar frescos i podem augmentar el pas. Al cap d’una estona rebem un missatge al mòbil, la Núria ens espera el cotxe, no entenem res. Ara vaig al davant jo, i sense adonar-me’n cada cop vaig més ràpid, però com veig de reüll que la Reyes em segueix no abaixo el ritme. En poc temps, comencem l’ultima baixa que ens porta a la carretera, que seguim en direcció a Gossol i el cotxe.

Quant veiem el poble de Gossol i el cotxe, podem distingir la figura de la Núria en una ombra al costat del cotxe. Ella, al veure’ns, comença a caminar en la nostra direcció. Un cop ens trobem junts, ens explica que s’ha trobat al guarda forestal, que es veu que avui es un dia molt calorós i que porta tot el dia baixant gent del refugi que s’ha quedat sense aigua. Arribem al cotxe, i busquen un lloc per dinar alguna cosa, però als restaurants no ens volen, o no volem pagar el nostre sou per un plat de menjar, així que enfilem la carretera en direcció a Barcelona.

Parem a la benzinera de Saldes a posar benzina, i li preguntem a la dona a on podríem dinar per un preu raonable i bé. En indica un bar que tenen la cuina oberta sempre, que no fan menús, però si uns plats combinats molt bons. Donem mitja volta i anem a investigar. La veritat es que tenia raó, dinem com a senyors i per un preu molt raonable.

090523 - Pels Entorns de Vilada

Son les sis del matí quant la Núria i jo fem via cap a Vilada, a fer una ruta anomenada Pels Entorns de Vilada del Palau Robert.

Per accedir al punt de partida cal sortir de Berga per la C-16 en direcció al túnel del Cadí i, just després del primer túnel, trencar a la dreta per la carretera C-26 fins a Vilada, on s'estaciona el cotxe al costat del parc dels Gronxadors, que és el parc al ben mig del poble. Aquí ens equipem i ens dirigim al començament de la circular.

Sortim del parc i ens dirigim per la C-26, tot seguit girem a l’esquerra pel carrer que puja cap a l’Ajuntament. Passem per la plaça de la vila, on ja trobarem les senyals del PR C-127 que si les seguim ens farà pujar cap al cementiri, passant davant de l’església de Sant Joan. Un cop deixem l’església el camí es comença a endinsar-se cap al bosc.

Quant portem uns 40 minuts de caminada, arribem a la Creu del Roset, on es gaudeix de les bones vistes de l’entorn. Al 60 ens trobem amb una font on es pot reabastir-se d’aigua, però nosaltres de moment en portem de prou. Una mica més endavant trobem un túnel de pedra, cosa que aprofito per practicar una mica l’escalada mentre la Núria em fa una foto i descansa amb aquesta fresqueta.

Als 70 minuts arribem a una explanada on tenim a ma dreta la baixada cap a Vilada, i a l’esquerra la pujada fins el Castell de Roset salvant un grau. Ens apropem al castell, i mentre la Núria torna a agafar l’alè, jo m’apropo al castell a fer les quatre fotos de rigor. A l'altiplà on s'ubiquen les restes de l'antiga fortalesa se'n distingeixen algunes parets, part de la torre original i una cisterna de recollida d'aigua de la pluja excavada a terra. Torno al seu costat en 10 minuts, i fem un mos amb vistes a la vall. Un cop hem descansat una mica, desfem el camí i aquest cop agafem el camí que baixava a ma dreta, que ara el tenim a ma esquerra.

El camí comença per una pista, que de seguida es pren un sender a ma dreta poc visible que s’endinsa més al bosc. Al poc es remunta un grau i creuem la carretera que va de Vilada a Nou Berguedà, i comença a baixar fortament pel bosc. Mentre baixem anem creuen varies vegades la mateixa carretera, fins que s’uneixen les dues en el mateix final, des d’on es veu una masia medieval molt ben conservada. Més endavant ens trobem amb la C-16 que va a Berga.

La ruta comenta que més endavant s’endinsa per l’Àrea Recreativa del Molí del Cavaller, seguint cap al Molí dels Cavallers vora l’embassament de Baells, per retornar a la mateixa carretera C-16. Aquesta part ens la vam saltar, ja que la Núria venia molt cansada.

Nosaltres vam seguir recta la C-16 fins a Vilada i el cotxe. Després ens vam dirigir a Berga per dinar a on havíem quedat amb l’Agustí, la Mar, el David i la Ingrid, els meus amics de tota la vida. Dinant vam tenir una grata sorpresa, l’ Ingrid esta embarassada!! Felicitats als dos!!

090531 - Pujada a la Vall de Núria

La meva mare volia pujar a Núria caminant, i em va demanar a veure si la portava. Vaig parlar amb companys de feina i familiars que també volien venir, així que avui farem una macro-excursió a Núria. Som: la meva mare (Reyes), el meu cunyat (Albert), Pemi, Eva, Montse (Si!! Aquella Montse que venia fa temps amb nosaltres!!), Sonia León i el seu xicot, i la Lara. També van venir la Núria i l’Olga, però només a donar suport moral ja que l’Olga esta embarassada de la Berta i la Núria no es veu en cor de fer-la.

Hem quedat a les 8:30 al pàrking del pujador de Queralbs. Arribem i no trobem a ningú. Resulta que el Pemi i la Eva estan esmorzant a un bar vora la sortida de la pujada. Ens preparem i carreguem els trastos, vora les 9 arriba la resta de gent que encara no han esmorzat, així que anem en la recerca del Pemi i la Eva. Mentre esmorzen, la resta esperem 40 minuts al carrer fent conya i comentant la jugada.




Vora les 10 del matí ens posem en marxa...

Al ser un grup tant nombrós es divideix ràpidament. Jo em quedo a la cua, com hem fet sempre que anem tant gent, amb la meva Mare, l’ Albert, la Sonia i el seu xicot, i la resta va davant amb el Pemi. Portem dos walkie-talkies, per poder comunicar-nos si passa alguna cosa. Passada la font, ja tenim tres grups formats, a part dels que ens avancen. Al davant de tot, en Pemi i la Eva. Al mig, la Montse, la Lara, la Sonia i el seu xicot. A la cua, anem la Reyes, l’Albert i jo. Aquesta divisió no s’ajuntará en cap moment més del dia.

Quant arribem al pont de pedra, a l’Albert li agafa una “pajara”, el que ens obliga a baixar molt el ritme. Parem a fer un mos, i a que begui aigua, a veure si es recupera una mica ja que ara comença la forta pujada. Sort que el dia es comença a ennuvolar i no fa gaire calor. En aquest punt ja no tenim comunicació amb els que van davant.

Quant arribem a l’últim tros de la caminada, després del segon pont de pedra i la cascada, ens va caure una pedregada, cosa que ens obliga a posar-nos els impermeables i a recollir-nos una mica sota els pocs arbres que hi han. Quant la pedra va amainar, ens posem en marxa ja que la temperatura ha caigut força i ens comencem a glaçar. Molt a poc a poc, aconseguim arribar a la Vall de Núria on per fi podem comunicar-nos amb la Núria que ens indica un lloc del restaurant on ens esperen.

Quant arribem al restaurant ens esperen dues sorpreses: la primera va ser que la resta de la gent va marxar ja que tenia pressa per anar a dinar al Caçadors, això si, sense haver-se pogut comunicar amb nosaltres a veure com estàvem ni en quin punt; i la segona va ser que les consumicions les vam tenir que pagar nosaltres, ja que es veu que tenien tanta pressa que no van pensar ni en pagar el que consumien.

Tant sols una vegada em vaig treure l’ impermeable, amb un cafè calent a una mà i un entrepà a l’altre, assegut veient com deixava de ploure em va començar a esvair l’enuig del dia: per l’espera de més d’una hora, per l’abandonament a la ruta i el millor de tot, per un cafè que em va costar més de 10 €...

090501 - Mines d'Ogassa

Avui el Pemi i jo hem quedat de nou per fer el segon intent del Gra de Fàjol. Anem molt animats, amb ganes de pujar i si ens sobren energies intentarem de pujar a Bastiments.

No ens ho podem creure!! Estem arribant a Vallter 2000 i esta nevant!! Tenim un pam de neu verge a la carretera. Arribem, molt a poc a poc, al lloc on hauria de ser el pàrking, però no es veu ni per on passa la carretera. Si això no fos poc, el vent que bufa fa que el cotxe es mogui una mica.

Amb el cap baix, i per culpa del mal temps girem mitja volta (cosa que ens costa força) i baixem. A mida que baixem la tempesta va amainant. Fem una parada a on comença el port de muntanya de Vallter 2000 per veure si podem un intent per un altre banda, però es veu força negre. Així que comencem a desfer el camí cap a Barcelona.

Quant arribem a Sant Joan de les Abadesses, en Pemi em proposa de fer un tros de la via verda del Ferro i el Carbó. Tenim ganes de moure les cames i gastar una mica de l’energia que portem, així que decidim fer l’últim tros, fins les mines d’Ogassa.

De mica en mica el sol comença a escalfar, de tal manera que nosaltres que anem amb pantalons d’hivern, gore-tex, polars, etc. ens comença a molestar tota la roba. Abans d’arribar a les mines, ja portem la meitat de la roba a les mans, i estem suant com a pollastres.

Un cop arribem, intentem explorar una mica l’entorn, cosa que es una mica impossible ja que estan tancades al públic. Així que decidim que tornarem a Barcelona, per dinar amb la família i deixar per un altre dia això de la muntanya.

090425 - Hivernal Ulldeter (Vallter 2000)

Son les 4:30 del matí, i com cada matí a la mateixa hora sento el despertador. El meu cap em crida: “som a dissabte!!”, i de cop obro el ulls, avui he quedat amb el Pemi per fer una hivernal a Vallter 2000. Hem llevo, prenc un ràpid cafè amb llet, acabo de tancar la motxilla i em vesteixo. Surto de casa a les 5, i passo per casa del Pemi a les 5:30.



Son dues hores i mitja de camí, aproximadament. Sortim per l’ A2 direcció Lleida, i abans d’arribar a Molins de Rei començo a sentir un soroll estrany... son roncs, el Pemi no tan sols esta dormint... ESTA RONCANT!! De quant en quant es derperta, obre els ulls i em comenta que ha dormit gairebé una hora, i es torna a quedar adormit.

Parem a esmorzar a un petit poblet, on per la nostre desgràcia no fan entrepans calents. Així que ens hem de conformar amb un de fred, això si, el cafè amb llet surt un fum que indica que si que esta força calentet...

Arribem al pàrking de l’estació d’esquí de Vallter 2000 vora les 9, i aparquem en mig de varis cotxes que també tenen l’interès de fer una excursió. Aquest cop, jo he llogat un ARVA ja que no en tinc de propietat, i vam donar un espectacle d’uns 20 minuts a veure com anava lligada al cos. Imagineu-vos, jo en màniga curta, a menys de 0 graus, intentant desxifrar com lligar-me al cos l’ARVA, el Pemi rient i mirant-ho també, i la gent passant al nostre costat mirant-nos amb una cara d’aquelles que diuen: “mira aquests dos”.

Per fi, ens posem en marxa. Sortim del pàrking i ens dirigim cap al refugi. La pujada ja comença a notar-se, sobretot a que es força costeruda i la neu ens arriba vora dels genolls. Però feia tant de temps que esperava aquesta travessa que vaig pujar en un dit i fet. Un cop al refugi comencem a notar un aire glaçat, mira que van de bé els Gore-Tex.

Enfilem per les pistes, fins arribar a una intersecció on les pistes quedem a mà dreta i el Coll de la Marrana a mà esquerra. Se’m fa molt estrany, vaig al davant i porto una gran distància amb el Pemi. Agafem a l’ esquerra, i comencem la pujada. Cada cop fa més fred, més aire, i ara estem en mig de la boira, i ara no... això si, les vistes comencen a ser força espectaculars. En aquest punt el Pemi va davant, però tinc que frenar per no apropar-me massa i mantenir una bona distància de seguretat.

Quant arribem al coll de la Marrana tenim Grà de Fajol, el nostre objectiu, a mà esquerra i Bastiments, pla B, a la nostre mà dreta. Bé, això ens ho vam tenir que imaginar, ja que no veiem a 10 metres. Vam parar una estona per posar-nos els crampons, piolet i abrigar-nos, a veure si així amainava una mica. El temps, en comptes de millorar, va empitjorar, llavors vam decidir de baixar. Els dos, amb el cap baix, vàrem començar a desfer ens nostres passos enrere per baixar just per on havíem pujat.

Al mig de la baixada, i aprofitant que aquí no feia tant d’aire, vaig fer les proves de frenada en la neu, es a dir, em vaig deixar caure avall i vaig frenar amb el piolet. Es força divertit, i a més baixes en un moment... Passem pel davant del refugi i baixem al cotxe. Ja no queden cotxes, recollim i dinem uns entrepans dintre del cotxe que estem mes calentets. Hem estat gairebé 5 hores caminant.

Contents d’haver pogut estirar una mica les cames, i provar que son les hivernals (per la meva part) tornem cap a casa, que encara tenim un llarg camí.

090419 - Racons de Montjuïc

La Núria i jo hem decidit avui fer una volta per la ciutat de Barcelona, així que no agafarem el cotxe i farem servir el transport públic i les nostres cames. Sortim de casa i caminem fins al metro, agafem la L2 fins al Paral•lel i arribem a l’estació superior del Funicular. És un viatge força curt, de fet, ni els estrangers ni nosaltres ens podem creure que ho sigui tant.

Baixem del Funicular i ens dirigim cap al telefèric, que segons la ruta del Palau Robert ens indica que esta integrat amb la tarifa ATM, cosa que comencem a dubtar quant veiem que el viatge d’anada val uns 6 € i l’anada i tornada val mes de 8 €. Preguntem a l’hostessa i ens indica que va anys que ja no esta integrat. Donem mitja volta i enfilem el camí cap al Parc de Joan Brossa, aixi que com podeu veure pujarem caminant.

En aquesta pujada les ombres es comencen a agrair, ja que el sol esta força alt i la temperatura comença a pujar. Arribem al castell i pugem a la muralla per veure una panoràmica de Barcelona. Donem la volta sencera per la part del darrera, on es fa tir amb l’arc i fa també força anys es podia escalar.

Al sortir del castell, anem a la dreta i agafem el camí del mar, on trobem el monument a la talla mètrica de la natura i a on tenim unes panoràmiques del mar i del port. Seguim direcció del mirador del Migdia, on es domina gran part del Baix Llobregat. Des d’aquí, agafem el camí en direcció del Jardí Botànic, i seguidament cap a l’Estadi Olímpic. Girem a la dreta i anem en direcció de la Fundació Joan Miró, però abans d’arribar-hi girem a l’esquerra i entrem als Jardins Laribal que creuarem per arribar a la Font del Gat, una noia una noia...

Al sortir dels jardins, tombem a mà dreta i anem creuant el Poble Sec, en direcció a la línia de metro i cap a casa.

090412 - Cornudella del Montsant - Ermita de Sant Joan de Codolar

Avui som diumenge, però igualment ens aixequem aviat i anem a Cornudella del Montsant, on ens desviem cap a l’esquerra abans de sortir de Cornudella en direcció a Siurana per agafar el camí que porta a l’ermita de Sant Joan de Codolar. Quant ens trobem en les últimes cases, el Pepe ens deixa baixar, carregar els trastos i comencem a caminar la Núria, la Reyes i jo cap a l’ermita.



El trajecte l’han asfaltat, així que trobem poc fang, tolls d’aigua e imprevistos. Va pujant i baixant, i mica en mica va agafant alçada en l’últim tram. Un cop a l’ermita, que esta tancada, mirem a veure si trobem a la monja que hi viu tota sola. Quant ens apropem a la porta, veiem un cartell que posa que es troba a Cornudella, en fi, un altre dia serà.

Amb motiu de tenir unes vistes de la vall mes amplies, enfilem el camí M5 que ens portaria a Ulldemolins per la falda de la muntanya del Montsant. Quant portem vora un quilòmetre parem, fem les fotos de rigor i girem mitja volta ja que s’aixeca un aire força gelat.

Quant arribem a l’ermita, enfilem el camí de tornada. Aquest cop anem provant baixades per corriols en comptes d’anar per la pista asfaltada, ja que arriba un moment que cansa veure un paisatge tant gris i necessitem una mica de marró.

Arribem a Cornudella i per finalitzar els tres dies de caminades ens dirigim al bar que es troba davant de l’església, i ens prenem unes cerveses (el Pepe sense alcohol, la Reyes i jo amb alcohol) i una cocacola per la Núria, acompanyades per unes patates Ruffles amb gust de pernil i unes olives arbequines de la zona. Això ens fa obrir la gana, així que quant acabem anem a casa a fer el dinar.

090411 - Margalef - Ermita de Sant Salvador

Avui ens aixequem força aviat, també, esmorzem i agafem el cotxe en direcció a Margalef. El dia esta força ennuvolat, però de moment no plou. Una mica abans d’arribar a Margalef ens adonem que el Pepe s’ha deixa’t la jaqueta a casa, sort que a la motxilla porto el Soft-Shell i li deixo, que no se’l treura fins arribar a casa al migdia.

Vora les 10 del matí arribem a Margalef, i com el dia anterior soc el mes decidit i em preparo per pujar caminant, sense fer gaire cas de la pluja que esta caient. Li deixo el meu impermeable a la Reyes, la Núria agafa el paraigües, i enfilem el camí cap a l’ermita de Sant Salvador, al igual que diversos cotxes plens de gent que ens miren amb els ulls ben oberts.

El camí, des de el primer moment, es una pista asfaltada que va pujant fins arribar a l’ermita. Hi han variants per tant sols senderistas, però plenes de fang, cosa que ens fa decidir seguir per la pista. Quant arribem al primer toll d’aigua, la Núria es puja el cotxe i no baixa fins arribar a dalt de l’ermita. El Pepe, que puja en cotxe, ens espera si troba un toll d’aigua per on no poguem passar i creuar d’aquesta manera amb cotxe. Jo, al anar ben equipat, no vaig tenir que pujar al cotxe en cap moment, tot el contrari de la Reyes.

Quant arribem a la part de l’ermita trobem a la ma dreta una zona preparada per fer picnic, amb taules rodones de pedra, seients i una zona preparada per fer foc. Com es de suposar esta buida. Una mica més enllà, al costat del riu que baixa per la muntanya, trobem unes tendes de campanya amb uns campistes, seguint la zona de pàrking per a cotxes, i al final de la pista l’ermita.

Visitem l’ermita, a la part alta trobem la campana que no fem sonar ja que ens trobem amb uns campistes que han pres possessió de la part alta i que es refugien de la pluja, la part baixa és on es fa la cerimònia. Es estrany ja que la porta esta oberta, i a dins trobem un llibre per signar. Intentem de seguir un rierol que puja al voltant de l’ermita, pero l’aigua ens talla el pas, així que fem mitja volta i enfilem el camí de tornada.

La baixada la fem igual que la pujada, la Reyes i jo caminant, la Núria i el Pepe en cotxe. Encara que el Pepe es para per esperar-nos allà on el toll d’aigua es considerable. Un cop a Margalef, pugem al cotxe i en comptes de tornar per Scala Dei ho farem per Ulldemolins.

090410 - Ulldemolins - Sta Magdalena a St Bartomeu

Son les 9 del matí i estem a l’Ermita de Santa Magdalena d’Ulldemolins, aquí baixem del cotxe la Núria, la Reyes, el Pepe i jo. Esta plovent, fa una mica de fresca i molt humitat, però a mi no m’importa. Agafo la motxilla, la gorra i el gore-tex, i enfilo el camí a l’ Ermita de Sant Bartomeu. La Reyes i la Núria em veu tant decidit, que agafen un paraigües i em segueixen.

Enfilem el GR 65-5 i deixem enrera el dipòsit d’aigua. En diversos trams de la pista, es podem agafar dreceres que baixen o pugen per on no podem passar els vehicles. De baixada no en provem cap, però de pujada agafarem dues d’elles. Part del camí esta enfangat, i a mig camí ens deixa de ploure. Al llarg de la pista forestal es veu una part del Montseny emboirada al seu cim.

Arribem a la font de la Gleva i les seves instal·lacions elèctriques, i aquí acaba el camí. Una mica més endavant trobem un mirador per veure el riu del Montsant. Creuem la riera que baixa de la font de la Gleva, ara el camí s’endinsa en el bosc i s’escurça força, tenim el riu Montsant i el congost de Fraguerau a la dreta.

Arribem a una zona oberta on trobem una petita cova on veiem els petits restes d’un foc. Pensem que d’uns caçadors, encara que al llarg de tot el camí hi han molts cartells on indiquen que prohibeixen la caça.

A l’hora de la caminada trobem un pont penjant sobre el riu Montsant per creuar a l’altre canto. Hem de fer-ho d’un en un ja que es mou força, i la Reyes té pànic... la Núria l’ajuda a creuar-lo, però encara i així no ho té gaire clar. A l’altre cantó del riu veiem que tenim un pam de fang, cosa que ens fa tornar enrera, ja que l’únic que va mig preparat soc jo.

Amb resignació desfem el camí fins a l’ermita de Santa magdalena, però primer parem a recollir llenya seca que les riades han deixat pel camí... avui farem foc a casa!!

La vall de Gausac al massís de Collserola

Són les 9 del matí i la Núria i jo sortim de casa, veient que el Pemi i la Eva no s’han despertat a temps per venir. Agafem el cotxe i pugem al Tibidabo.

La ruta la comencem dalt del cim del Tibidabo, concretament a l'entrada del Parc d'Atraccions , i enfilem el camí de baixada seguin les senyals fins a arribar just abans del pàrking, on girem cap a la dreta pel camí de cal Totxo. Se segueix pel carrer que, més endavant, passa a ser una pista forestal que ens porta a el camí de Sant Cugat. Després de passar per can Tano es gira a la dreta per un corriol que baixa i tot just a l’entrar al corriol s'agafa un trencall a la dreta que arriba a la carretera de Vallvidrera, just a sobre del coll de l'Erola. Girem a l'esquerra i, de seguida, s'arriba a la carretera de Barcelona a Sant Cugat del Vallès (l'Arrabassada), que se seguirà a la dreta en direcció a Barcelona. Arribats al coll de l'Erola, on hi ha Vista Rica, es gira a l'esquerra per una pista en direcció NO que, tot baixant, anirà a parar al torrent de la Salamandra. Més endavant es gira a l'esquerra pel PR C-38, senyal que trobem escrita sobre les indicacions que casi passen desapercebudes. Se segueix pel camí principal fins a arribar a una pista més ampla al fons de la vall, ara ja al torrent de la Salamandra. S'agafa cap a la dreta. De seguida es deixa una pista, a l'esquerra i en pujada, i es continua pel fons del torrent fins a arribar a una curta però forta rampa que duu directament a l'ermita de Sant Medir. En aquest punt de la ruta ens vam perdre, diu a l’esquerra i hauria de ser recta... degut que el temps se’ns tirava sobre i que haviem de desfer el camí pero anar a buscar el cotxe, vam enfilar el camí al reves.

Quant vam arribar a Vista Rica la Núria ja no podia més, i es va quedar mentres jo pujava al Tibidabo a buscar el cotxe. Aprofitant que vaig carregat amb la motxilla i la pujada em poso a caminar al máxim que soc capaç, per provar el genoll que últimament tinc molèsties. Aprofitant que m’avança un ciclista, a la mateixa velocitat que avança un camió a un altre, em poso a la seva ombra i forço encara més el ritme. El ciclista veient que vaig enganxat al darrera, força una mica més, cosa que jo també faig per no deixar massa distància. Quant passem al costat de “domingueros” que deixen el cotxe tant aball degut a que al Tibidavo ja no hi cap res més, sento que diuen: “Mira aquests dos com van...”.

Quant veig el cotxe començo a afluixar, i vaig relaxant les cames. Per a que no em molestin, abans d’arribar al cotxe faig una mica d’estiraments, bec una mica d’aigua i desmonto la motxilla. Quant estic a punt de marxa, m’apropo al cotxe i ja ni han dos cotxe que es barallen pel lloc... “domingueros”... agafo el cotxe i baixo a recollir a la Núria, enfilem cap a Barcelona, a casa dels meus pares que avui dinarem gratis.

El poblat laietà del puig Castellar

La Núria i jo, hem decidit avui d’anar a fer un volt per aquesta ruta d’uns 6 quilòmetres. Marxem de casa vora les 9, ja que avui no tenim cap pressa i fa un sol espectacular. Arribem, gràcies al GPS vora les 9:30 del matí.

El punt inicial de l'itinerari és a Santa Coloma de Gramenet, al camí de la Font de l'Alzina. Uns 20 metres mes endavant del punt de finalització del B20 deixem el cotxe, just on comenta una pista de sorra. El camí segueix el pendent de la muntanya per la banda esquerra fins a arribar a un turó amb vistes al Coll de Montcada. Continuem per la pista i ens trobem una bifurcació, on agafem el camí que puja a la dreta. Després d’uns minuts de camí arribem al coll del turó, i la Núria ja comença a patir una mica de calor.

Al turó hem de seguir recte per un corriol en forta pujada, on la Núria ja proposa de fer marxa enrera, amb senyals del GR-92, fins a arribar a una pista on deixem el GR-92. A la pista sembla que tinguèssim que anar cap a la dreta, però no, és cap a l’esquerra, fins que arribem a un petit coll amb una cruïlla on girem a la dreta i agafem un altre cop el GR 92 fins a l'entrada del jaciment ibèric.

Tal i com entrem, a mà esquerra, hi ha un mirador excepcional de Barcelona i la desembocadura del riu Besòs. A mà dreta tenim el recinte ibèric. I just recte veiem un camí que és el que hem d’agafar per baixar, però primer fem un descans, admirem les vistes de Barcelona i visitem el poblat.

Seguim el camí de sortida i anem a parar a una pista forestal que ens porta cap a una torre elèctrica i a una altra del servei de vigilància. El camí segueix una baixada pronunciada i porta just al costat del Centre Cívic Can Franquesa que voregem per l'esquerra, creuem un parc infantil fins a un altre camí que sembla que va de baixada. El camí perd amplitud i guanya pendent, de tal manera que hem de fer-nos via amb els braços i saltar un últim desnivell de mig metre, fins a desembocar al camí de pujada pel que girem cap a l'esquerra. Després d'uns 200m trobem de nou la font de l'Alzina, i una mica més avall el cotxe.

Anem a Can Boquet, per fi!!!

El dissabte hem quedat el Pemi, el Vidi, la Ona i jo per anar una estona a Can Boquet. Fa tant de temps que volem anar, però com que el Pemi es una mica “gafe” cada dia que deia d’anar-hi plovia aquella mateixa nit. Però aquest dissabte no... fa un sol... i una calor...

El Pemi, el Vidi i la Ona han anat directament sobre les 10 del matí. Jo tinc visita al metge (segons diuen hem començo a fer gran, però jo resisteixo amb totes les meves forces) i he quedat que quant acabi agafaré el meu cotxe i pujaré a buscar-los. La doctora em fa esperar més del que voldria, per variar, i surto més tard de la consulta. Tot i així vora les 11 estic al pàrking de Can Boquet trucant al Pemi per veure a quina zona estan. Em comenta que estan a la Cara de Porc, i en menys de deu minuts ens trobem.

El matí va passant, i els bloc es van fent. Alguns mes ràpids, altres mes lents, i encara n’hi ha uns quants que es resisteixen.

A les 15 hores comento que marxo, que tinc que anar a dinar amb la Núria. Així que acabem de provar l’últim bloc que estàvem ressenyant, recollim els trastos, i tirem cap els cotxes. Aquí ens despedim i comentem la pròxima sortida a fer, a veure si podem anar a esquiar o tornem a fer bloc. Tot queda al aire, a veure el temps que tindrem els pròxims dies.

En Buggy pel Maresme

Són les 9 del matí de dissabte 21 de febrer, i la Núria i jo marxem direcció a Malgrat de Mar. Per ser així de bo, m’han regalat una volta en un buggy!!!

Tenim hora a les dues, però com som molt puntuals, a la una ja hi som. Preguntem a la casa per estar segurs i ens comenten que si volem podem marxar ja amb el guia, ja que només som nosaltres sols. Mentre truca al guia ens mirem els buggys i els Quads. La pròxima provarem els Quads, a veure que tal.

Ens presenten al que serà el nostre guia, que ens ensenya quatre coses del buggy. Es com un car, molt senzill: marxa endavant i marxa enrere, fre de ma, accelerador, fre, velocímetre, revolucions e intermitents. Ens explica que anirà davant, i que l’hem de seguir tant per asfalt com per terra, que seguim les seves passes i que estem atents a les seves indicacions. Si tenim algun problema que parem i que ell vindrà a veure que passa.

En posem en marxa, sort que té una mica de suspensió. Molt dura, però la suficient com per no destrossar-te el cul. Dono gas i accelera força, alhora que el motor rera el nostre cap comença a fer un soroll força elevat. Les primeres frenades em recorden els temps de l’autoescola, saludant als vianants. La direcció es molt ràpida, amb mig gir del volant el buggy gira en una angle de 90º. Trigaré una estona en adaptar-me, estic massa ben acostumat a la direcció assistida del meu cotxe.

Anem provant diferents tipus de terra sorra, platja, asfalt,... Una mica de volta per acostumar-te al tacte del buggy. Als deu minuts enfilem cap al mirador de Malgrat, una pujada on has de prémer l’accelerador al màxim. Fem un parell de trialeres on sembla que anem a bolcar el buggy, un parell de pistes de sorra per anar a tota velocitat, i alguna baixadeta per provar els frens.

Al cap de gairebé una hora tornem al punt de sortida. La veritat es que se’m va fer força curt. Ens despedim del guia que ens indica on podem anar a menjar la nostre botifarra, ja que amb el preu ens entra una. Demanem també una amanida i beguda, i ja em dinat. Fem una volta aprofitant el dia tant bo que fa, i a mitja tarda tornem a Barcelona.

Ruta pels contraforts dels Cingles de Bertí

Són les vuit, i he quedat amb el Pemi al meu pàrquing per agafar el cotxe i anar a fer una travessa pel Figaró-Montmany. Aquesta vegada anem sols, sense dones ni gossos. Volem posar-nos una mica a punt per anar preparant-nos pel bon temps.

La carretera que agafem és la C58, força transitada per ser les 8:30 del matí d'un dissabte. Arribem al Figaró vora les nou, on busquem l’estació, què és d’on surt la nostra ruta. Com és impossible aparcar dins de la estació, ho fem al carrer del davant, format per cases unifamiliars. Fa fred i hi ha una humitat força elevada.

Agafem els polars i ens podem els Soft-shells, preparem les motxilles i ens posem a caminar amb les mans a la butxaques, a veure si entren aviat en calor. La ruta circular diu que surt des de la estació de tren, així que enfilem el camí i pugem a l’estació. Un cop dins veiem que hem de desfer el camí recorregut ja que hem de tornar a passar pel davant del cotxe i anar en direcció contrària.

Passem pel davant del cotxe i anem direcció al final del carrer, on comença una pista de sorra i fang. Amb un somriure als llavis per deixar enrera l’asfalt i el formigó, ens endinsem al verd dels arbres i al marró de la sorra. Tot és pujada, cosa que ens va de fàbula per començar a entrar en calor.

No portem ni 30 minuts pujant quant començo a sentir una picor als peus, miro a què és degut i apareixen dues butllofes, una a cada peu. Li comento al Pemi i em diu que a ell també li comencen a fer mal els peus, encara que no te cap butllofa.

Resulta que feia una setmana ens havíem comprat un parell de bambes Nike amb Gore-tex, i cap dels dos havíem pensat en donar-les abans de provar-les, i a mi m’han llagat. En fi, desfem el camí fet cap al cotxe, i anem al poble a esmorzar. Haurem de deixar aquesta excursió per més endavant.