La meva mare volia pujar a Núria caminant, i em va demanar a veure si la portava. Vaig parlar amb companys de feina i familiars que també volien venir, així que avui farem una macro-excursió a Núria. Som: la meva mare (Reyes), el meu cunyat (Albert), Pemi, Eva, Montse (Si!! Aquella Montse que venia fa temps amb nosaltres!!), Sonia León i el seu xicot, i la Lara. També van venir la Núria i l’Olga, però només a donar suport moral ja que l’Olga esta embarassada de la Berta i la Núria no es veu en cor de fer-la.
Hem quedat a les 8:30 al pàrking del pujador de Queralbs. Arribem i no trobem a ningú. Resulta que el Pemi i la Eva estan esmorzant a un bar vora la sortida de la pujada. Ens preparem i carreguem els trastos, vora les 9 arriba la resta de gent que encara no han esmorzat, així que anem en la recerca del Pemi i la Eva. Mentre esmorzen, la resta esperem 40 minuts al carrer fent conya i comentant la jugada.
Vora les 10 del matí ens posem en marxa...
Al ser un grup tant nombrós es divideix ràpidament. Jo em quedo a la cua, com hem fet sempre que anem tant gent, amb la meva Mare, l’ Albert, la Sonia i el seu xicot, i la resta va davant amb el Pemi. Portem dos walkie-talkies, per poder comunicar-nos si passa alguna cosa. Passada la font, ja tenim tres grups formats, a part dels que ens avancen. Al davant de tot, en Pemi i la Eva. Al mig, la Montse, la Lara, la Sonia i el seu xicot. A la cua, anem la Reyes, l’Albert i jo. Aquesta divisió no s’ajuntará en cap moment més del dia.
Quant arribem al pont de pedra, a l’Albert li agafa una “pajara”, el que ens obliga a baixar molt el ritme. Parem a fer un mos, i a que begui aigua, a veure si es recupera una mica ja que ara comença la forta pujada. Sort que el dia es comença a ennuvolar i no fa gaire calor. En aquest punt ja no tenim comunicació amb els que van davant.
Quant arribem a l’últim tros de la caminada, després del segon pont de pedra i la cascada, ens va caure una pedregada, cosa que ens obliga a posar-nos els impermeables i a recollir-nos una mica sota els pocs arbres que hi han. Quant la pedra va amainar, ens posem en marxa ja que la temperatura ha caigut força i ens comencem a glaçar. Molt a poc a poc, aconseguim arribar a la Vall de Núria on per fi podem comunicar-nos amb la Núria que ens indica un lloc del restaurant on ens esperen.
Quant arribem al restaurant ens esperen dues sorpreses: la primera va ser que la resta de la gent va marxar ja que tenia pressa per anar a dinar al Caçadors, això si, sense haver-se pogut comunicar amb nosaltres a veure com estàvem ni en quin punt; i la segona va ser que les consumicions les vam tenir que pagar nosaltres, ja que es veu que tenien tanta pressa que no van pensar ni en pagar el que consumien.
Tant sols una vegada em vaig treure l’ impermeable, amb un cafè calent a una mà i un entrepà a l’altre, assegut veient com deixava de ploure em va començar a esvair l’enuig del dia: per l’espera de més d’una hora, per l’abandonament a la ruta i el millor de tot, per un cafè que em va costar més de 10 €...
Vora les 10 del matí ens posem en marxa...
Al ser un grup tant nombrós es divideix ràpidament. Jo em quedo a la cua, com hem fet sempre que anem tant gent, amb la meva Mare, l’ Albert, la Sonia i el seu xicot, i la resta va davant amb el Pemi. Portem dos walkie-talkies, per poder comunicar-nos si passa alguna cosa. Passada la font, ja tenim tres grups formats, a part dels que ens avancen. Al davant de tot, en Pemi i la Eva. Al mig, la Montse, la Lara, la Sonia i el seu xicot. A la cua, anem la Reyes, l’Albert i jo. Aquesta divisió no s’ajuntará en cap moment més del dia.
Quant arribem al pont de pedra, a l’Albert li agafa una “pajara”, el que ens obliga a baixar molt el ritme. Parem a fer un mos, i a que begui aigua, a veure si es recupera una mica ja que ara comença la forta pujada. Sort que el dia es comença a ennuvolar i no fa gaire calor. En aquest punt ja no tenim comunicació amb els que van davant.
Quant arribem a l’últim tros de la caminada, després del segon pont de pedra i la cascada, ens va caure una pedregada, cosa que ens obliga a posar-nos els impermeables i a recollir-nos una mica sota els pocs arbres que hi han. Quant la pedra va amainar, ens posem en marxa ja que la temperatura ha caigut força i ens comencem a glaçar. Molt a poc a poc, aconseguim arribar a la Vall de Núria on per fi podem comunicar-nos amb la Núria que ens indica un lloc del restaurant on ens esperen.
Quant arribem al restaurant ens esperen dues sorpreses: la primera va ser que la resta de la gent va marxar ja que tenia pressa per anar a dinar al Caçadors, això si, sense haver-se pogut comunicar amb nosaltres a veure com estàvem ni en quin punt; i la segona va ser que les consumicions les vam tenir que pagar nosaltres, ja que es veu que tenien tanta pressa que no van pensar ni en pagar el que consumien.
Tant sols una vegada em vaig treure l’ impermeable, amb un cafè calent a una mà i un entrepà a l’altre, assegut veient com deixava de ploure em va començar a esvair l’enuig del dia: per l’espera de més d’una hora, per l’abandonament a la ruta i el millor de tot, per un cafè que em va costar més de 10 €...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada