Un cop ens trobem comencem a enfilar carretera direcció a Berga, aquesta vegada tornem a la Via verda del Llobregat perquè la Núria i l'Ivan vegin el final, ja que la altra vegada ens va ploure molt i vam tornar enrere abans de finalitzar el recorregut.
Durant el camí continuem provant les emissores, però els resultats no són molt bons, tot i que haurien d'arribar a uns 40km. Potser han sortit defectuosos, que ho farem. A les 8:30 arribem a Can Rosal, i aparquem els cotxes. Està tot buit i només es veu un bar obert, evidentment nosaltres esmorzarem en aquest. Uns entrepans i alguna cosa per beure i ja podem arrancar, ja tenim combustible.
Avui farà bon dia, i segurament la calor serà més forta a mida que vagi avançant el dia. Agafem les motxilles i comencem el camí, la primera part ja la coneixen i es fa força bé, encara no fa calor, però aprofitem per acostar als gossos al riu perquè es donin un bon bany, el que més el Yaky, que com a bon cocker no sortiria mai de l'aigua. La Nina, només es mulla la panxa, que ja és grandeta i no està per moltes històries i amb la edat cada cop li agrada menys l'aigua; i la Lasi tampoc hi entra molt, és mot poruga i no se'n refia.
Un cop han gaudit una estona, continuem el camí amb els gossos fresquets, que això ho agraeixen. En uns minuts arribem al primer túnel, el més curt del camí i que et permet una bona visibilitat (de nit cal portar frontal, perquè no s'hi veu res). Sortint d'aquest túnel arribem a una zona molt freqüentada per pescadors, de fàcil accés al riu i una mica més endavant arribem al segon túnel. Aquest és el més llarg i normalment te un tros que és completament fosc ja que fa corba, però aquesta vegada no, hi havia força llum i el vam travessar sense problemes.
Sortint d'aquest túnel continua el camí envoltat d'arbres a cantó i cantó fins arribar a un pont, l'únic de tot el camí. No és massa llarg, però permet unes vistes molt maques del Llobregat. Un cop el creues ja entres a l'últim túnel del camí, el mitjà, amb bona visibilitat (recordar que per fer aquesta ruta de nit cal porta frontal als túnels, sobretot al segon). Sortint del túnel, uns 500m més endavant arribem al refugi de pesca on ens vam refugiar de la pluja la última vegada.
Fem una parada al refugi perquè els gossos beguin aigua i mengin alguna galeta. Un cop han recuperat energies continuem el camí, ja queda molt poc per arribar al final. Passem de llarg un pont romànic que ens queda a la dreta i continuem seguint una indicació de la Font de la Vaca, i en 10 minuts ens plantem al final de la Via verda, és un antic pont que està tallat i des d'on es veu una altra perspectiva del Llobregat. Per la dreta del camí baixem a la vora del riu perquè els gossos es tornin a donar un banyet.
Llavors, l'instin explorador de l'Ivan es desperta de cop i creua un petit pont per passar a l'altra banda del riu amb la Lasi. Evidentment, darrera me'n vaig jo amb el Yaki i la Nina, mentre la Eva i la Núria descansen una mica. Finalment trobem a l'Ivan que s'havia endinsat al bosc on continua l'antic recorregut del ferrocarril, però aquest tros no està acondicionat com la resta. Una estoneta després venen la Eva i la Núria i continuem pel camí. Sembla que porta cap a la presa, i poc a poc es va transformant en un corriol, passant per la Font de la Vaca.
Arribem a un punt on ja és una mica perillós pels gossos ja que el terreny sembla una mica inestable i pot despendres cap al riu. Llavors donem mitja volta i tornem fins arribar a la via verda. Desfem el camí fins el pont que havíem deixat i el creuem per pujar a un ermita. En aquest punt ens dividim, la Eva i la Núria pugen per la pista i l'Ivan, jo i els gossos pel camí antic, que descobrim que és un camí directe, sense girs ni corbes. Un cop a l'ermita, toca parar una estona, aprofitant que hi ha un bon tros d'ombra on descansar i veure un bon paisatge.
Vint minuts després decidim tornar cap al poble, ja que comença a fer més calor i n'acabarem patint les conseqüències. I així és, mentre tornem a Can Rosal la temperatura ja sobrepassa els 30 graus i el sol cada cop és més fort. La Núria ja comença a patir i els gossos agraeixen una dutxa amb l'aigua del dipòsit, que els refresca. Finalment arribem a Can Rosal rostits pel sol i la calor que estava fent, i anem directes a la terrassa del bar on esperem dinar. Mentre esperem donem aigua als gossos i alguna galeta perquè recuperin energies, i nosaltres aprofitem per fer el mateix.
Un parell d'hores després decidim tornar cap a Barcelona, això sí, decepcionats pel rendiment que ens han donat les emissores, a 500m ja teníem problemes de transmissió. Al dia següent els vam canviar per un altre model, sense problemes. La botiga està força bé i són professionals i seriosos, Locura Digital.
1 comentari:
Feia dies que provàvem les emissores, però encara no havíem pogut parlar-hi per elles. Una cosa una mica entranya, però admissible dintre d’una ciutat on tot son interferències. Per això, al sortir a la carretera i aprofitant que anàvem amb dos cotxes les vam provar en línia recte. El resultat va ser decepcionant, a 500 metres i es començava a sentir com un mòbil quant perd la cobertura.
Aquest cop si que vam poder veure el final de la ruta. I gràcies al meu instint de “cabra” vam poder veure la Font de la Vaca, i allargar la camí uns quilòmetres més des de on s’acab. Per cert, hauria de dir que al descampat hi havien força cotxes, i un en concret l’estava rentant... amb tota la família.
Al agafar el camí a l’ermita em venia de gust fer una mica de pujada, ja que havíem fet un bon tros de camí gairebé sense cap desnivell, i a més, les meves cames m’ho estaven demanant!! Això si, no em va costar gens convèncer al Pemi i els gossos. La Eva i la Núria van agafar la carretera que es mes llarga, amb mes giravolts i més suau de pujar. L’ermita es força maca per fora, si voleu entrar-hi haureu de pagar dos euros ja que a la porta teniu a un guia. Jo, particularment, tinc alergia a això de pagar per entrar a veure una església.
La tornada cap als cotxes va ser força dura, ja que teníem el sol ven amunt. El gossos ho passaven força malament, només comentar que en el tros de sol començaven a caminar ràpid i quant trobaven una ombra el pas es ralentia força. Fins hi tot es tombàvem a la sorra.
En els últims cent metres vaig tenir que anar a agafar el cotxe per anar a buscar a la Núria que, segons ella, ja no podia més. Al ser una pista on es passa per anar a pescar, no vaig tenir cap problema amb el meu turisme. A més, res que no pogués solucionar una bona ombra, un bon àpat, beguda fresca i bona companyia per disfrutar-ho.
Publica un comentari a l'entrada