Un cop carregats de combustible continuem el nostre camí cap a Vallter on arribem a les 9:15, més o menys. Ens passem els primers aparcaments i pugem fins a la vuitena corba on es veu un cartell que indica el camí fins al refugi d'Ulldeter, i una mica més endavant aparquem el cotxe. Ens preparem les motxilles i ens posem el calçat, perquè les xancletes no són molt pràctiques a la muntanya, i comencem a caminar.
Són les 9.30 i ja ens estem dirigint cap al refugi d'Ulldeter, és un trosset de pujada creuant un rierol que va molt bé per escalfar motors per la resta del camí, on la pujada serà una constant. Un cop creues el rierol ja comencem a veure el refugi.
Un cop al refugi ja podem veure el coll de la Marrana i Bastiments, el primer dels 6 cims que farem. Continuem caminant pel costat de les pistes d'esquí de la estació i continuem per una forta pujada fins el coll de la Marrana, aquí ja comencem a notar el sol intens i la manca de núvols que ens donin un descans. Des del coll de la Marrana (2529m) podem veure el camí que puja al cim del Gra de Fajol (2712m) que queda a la nostra esquerra i a la dreta la pujada cap a Bastiments amb una llarga cua de persones, que personalment no m'esperava. 10 minuts després arriba la Montse que ja comença a patir les conseqüències del fort desnivell i de l'alçada, ja que no hi està acostumada perquè mai havia pujat tant amunt; i veient el que li quedava ens diu que ella ja no continua. Però finalment la convencem perquè continuï fins a Bastiments.
Després de deixar-la descansar un parell de minuts iniciem l'ascensió a Bastiments (2881m). Fem tot el coll de la Marrana i comencem a pujar la tartera que porta al cim. Anem tranquils per no distanciar-nos molt de la Montse que porta un ritme més lent. Finalment, l'Ivan i jo arribem al primer cim de Bastiments on trobem una gran creu, però el cim real es troba uns metres més endavant, on està el vèrtex geodèsic. Allí ens abriguem una mica ja que bufa una mica de vent i la temperatura és més baixa i no ens volem refredar mentre esperem a la Montse. Després de fer unes quantes fotos finalment arriba la Montse, molt cansada i afectada per la alçada. S'abriga i descansa una estona per acabar d'acostumar-se a la alçada.
Quan ja està més recuperada continuem endavant pel Pas del Bou fins el cim del Pic del Gegant (2881m) que està a la mateixa alçada, marcat amb una figura d'un piolet, i des de on comencem a baixar per una tartera molt inclinada per arribar al coll del Freser (2704m) i iniciar la seva ascensió. Es una baixada dura i tècnica on has d'estar molt atent per no desviar-te molt de la carena que has de seguir, però te alguns trams en els que pots relaxar-te una mica. Un cop al coll busquem a la Montse entre un grup que baixava i la esperem uns minuts fins que veiem que ja està a prop nostre i comencem a pujar al cim del Freser.Aquesta pujada és molt intuïtiva ja que no hi ha un camí definit i s'ha de fer entre roques, amb moltes possibilitats de trobar-te amb un tros per on no pots passar i has de fer marxa enrere o trepar una mica per poder buscar una alternativa. En aquests moments ja comencem a notar la calor i el sol, que cada cop és més fort. Després de inventar-nos el camí arribem al cim del Freser (2835m), no te res de particular, però l'Ivan el fa especial, per variar. En pocs minuts arriba la Montse, que també esbufega per la calor que està fent. Des d'aquí ja veiem el cim del pic de l'Infern cap a on ens dirigim ara.
Després de descansar uns minuts comencem a baixar per la tartera del Freser per vorejar la cresta que separà el Freser del pic de l'Infern, ja que no es veu molt segura. Vorejant les roques per sota arribem a un tram on hem de trepar una mica per arribar al camí que ens porta directes a la cim de l'Infern (2869m). Des d'aquest cim tenim unes vistes fantàstiques dels llacs de Carançà. Aquí descansem una mica gaudint de les vistes per agafar forces per la tornada.
Carreguem de nou les motxilles i baixem del cim per agafar el camí que ens porta per la carena, però abans pugem a un altre pic del que no en sé el nom ja que no l'he trobat a cap mapa (2848m) i tornem a baixar fins la carena per continuar el nostre camí cap a la Cabana de Tirapits. Però abans farem l'últim cim, el Pic dels Gorgs (2796m) una mica més senzill, però l'últim del recorregut. A partir d'aquí el camí desapareix i explorant em trobo fent una travessa per una paret d'uns 10 metres, mentre que l'Ivan i la Montse troben un altre pas i ens trobem a la continuació del camí per començar la baixada cap a la Cabana de Tirapits.
Un cop a la cabana, només ens queda la tornada al Coll de la Marrana, que comença amb una baixada que creua la vall, però continua amb una pujada suau, però mantinguda, durant un parell de quilòmetres. Mentre estem fent el camí de tornada el cel es comença a omplir de núvols i intentem accelerar una mica el pas per si es posa a ploure, i des del coll de la Marrana ens plantem al cotxe en 15 minuts per tornar a casa.Una travessa molt entretinguda, però que pot minar els ànims per la duresa de les seves pujades i per les baixades tècniques.
1 comentari:
En Pemi té raó. Crec, que per primera vegada tothom va ésser puntual. Exceptuant un servidor, que sempre es el primer ja que jo visc aquí, je je. Pero tot i aixi, es la primera vegada que emprenem el cami abans de l’hora proposada.
La pujada al refugi d’Ulldeter ja va començar a cansar a la Montse, que va començar a pensar que ja no podria fer l’excursió. Si comencem d’aquesta manera una excursió no anirem gaire lluny, encara que la força de persuasió del Pemi i meva son millors que un rentat de cervell en tota regle.
Després del refugi vam enfilar la pujada per les pistes de Vallter 2000, força amples que et permetien veure un bon paisatge del que hauríem de pujar. El Coll de la Marrana, cosa que avui dia encara em porta una mica de cap això de saber a que ve aquest nom, es va fer una mica curt ja que no vam veure el camí i el vam pujar recta fins a la cim. La sorpresa va ser al arribar al cim, semblava les Rambles de Barcelona!!
Una estona després veiem a la Montse que arribava, descansa una mica, diu que no pot mes, la convencem i continuem cap al pic de Bastiments. Aquest pujada comença molt suau, i de mica en mica es va fent força enpinada. A mig camí vam reduir la velocitat ja que al cim faria fresca i la Montse estava força cap a baix (s’ha de dir que vam trobar clapes de neu). Al arribar a dalt tornem a començar la sessió de neteja cerebral de la Montse, ja que volia fer mitja volta i tornar enrera.
A partir del pic de Bastiments el camí anava apareixent i desapareixent. Van haver-hi un parell de vegades que van tenir que tornar enrera, i d’altres tiràvem els bastons cap a dalt i pujàvem escalant, però al final vam arribar als nostres destins. Les vistes que tenim des de les cims son poc presentables en un parell de fotografies, per molt pixels que continguin, son els paisatges, la temperatura, la gent, ..
La vall de tornada, et feia veure i sorprendre encara més d’el lloc on feia un parell d’hores hi estaves pujat contemplant la mateixa panoràmica des de un punt una “mica” més elevat.
En definitiva, es una excursió recomanada per gent que tingui ganes de caminar força i veure grans paisatges.
Publica un comentari a l'entrada