100117 Toubkal (Dia 6)

Semblava que no i ja hi som a diumenge dia 17 de Gener del 2010, dia en que hem de tornar a Barcelona i a la rutina. En llevem, i baixem a esmorzar. Assaborim el cafè amb llet, a l’ombra d’un arbre i el cant d’un ocell, asseguts en uns sofàs, amb música local de fons.

Parlem amb l’encarregat de la Riad per veure que fem amb l’equipatge, ens comenta que com que som els únics clients, no tenen pressa i que la podem deixar fins que ens vinguin a buscar a les dues del migdia. Pugem a l’habitació i recollim els nostres estris, però deixem les bosses a l’habitació.

Sortim a fer l’última volta per Marrakech. Acabem de comprar alguna cosa d’última hora. Quant comença a fer una mica la calor, decidim tornar a la Riad i prendre a l’ombra un te berber, de mentre podem passar-nos les fotos i vídeo.

Estem gairebé una hora amb el té. Quant ens venen a buscar, ja estem tant relaxats que ens fa mandra d’aixecar-nos, però que hi farem. Agafem les bosses i les carreguem al 4x4, que ens portarà fins a l’aeroport a agafar el nostre avió que surt a un quart de cinc.

Un cop a l’aeroport, anem a facturar les maletes que aquest cop segur que passen del pes permès i sembla que ens tocarà la hostessa amargada. El Pemi treu el seu millor somriure i amabilitat, i sembla ser que li ha caigut bé ja que ni ens mira el pes i ens factura la bossa directa a Barcelona sense haver-li de demanar. Les coses van massa bé.

Passem el control sense cap problema i pugem a la zona d’embarcament. Aquí veiem que el nostre avió té una espera de dues hores, i que el que havia de sortir dues hores abans del nostre te prevista la sortida d’aquí a una hora. Busquem un lloc per seure i esperar. Al final, el nostre avió surt a les set de la tarda, una mica just per agafar el nostre avió a Barcelona.

Arribem a Barcelona a dos quarts de deu, i el nostre avió resulta que ha sortit puntual. Ens dirigim a la zona per a que ens col•loquin en un altre avió, i ens posen a un que esta embarcant i surt a les deu. El Pemi, jo i un altre passatger que ens trobem amb la mateixa situació creuem de la terminal 1 fins a la terminal 2 corren pels passadissos, i quant arribem a la porta (que resulta que és l’última de totes) resulta que encara no han començat a embarcar i porta més de dues hores de retràs.

Truquem a les dones i els expliquem que ha passat. De moment ens esperen a l’aeroport. Embarquem i volem a Barcelona, on veiem que les nostres maletes no arriben. Fem la reclamació i ja ens trucaran, però com que no estic gaire convençut les busco jo via telèfon des de la sortida de Marrakech fins a Madrid, on les localitzo en el magatzem de maletes per

dudes... encara em pregunto que c”!•$!23 fan a maletes perdudes...

Agafem el cotxe i l’Eva i el Pemi ens deixen a casa, on donem per finalitzada una expedició que costarà d’oblidar.