100228 - CESP - Sta Perpetua al Tibidabo

Avui diumenge dia 28 de febrer del 2010 hem quedat amb el CESP per fer una caminada anual del centre, la de Santa Perpetua al Tibidabo. Hem quedat els participants a la plaça del poble per fer la sortida a les 9. Primer de tot s’informa als participants que han de seguir una senyal visual, es fa la foto de grup i es dona la surtida.

Hi ha gent que surt corrents, altre a pas lleuger, però nosaltres farem companyia a la Ruth i la Cèlia que faran d’escombra i les ajudarem a recollir les senyals. Esperem a veure si tenim algun despistat, i sortim vora 30 minuts més tard.

El primer tram son camins que surten de Santa Perpetua en direcció a Ripollet, però abans ens trobem amb el primer control on podem gaudir d’una “super-mega-barreta” i aigua. Aquí ens comenten que el grup ens porta 35 minuts de avantatge.

El segon tram creua Ripollet i Cerdanyola del Vallés, fins a una pista que comença vora de Montflorit. Aquest tram és el més pesat ja que has d’anar per carrers, semàfors, etc. Aquí tenim el segon control amb uns entrepans (tant sols queden de pernil salat i salami) i fem un parell de traguets al porró amb vi. Enfilem la pista una mica mes contents, no sé si serà pel vi o per que tornem a trepitjar sorra.

El tercer tram va pujant per camins de muntanya en direcció al Tibidabo. Vora de Can Cerdà trobem l’altre control on podem menjar un trossos de taronja amb xocolata. Aquí veiem una bona vista de tot el parc de Collserola

El quart i últim tram passa per el Carrer de Sant Medir, on creuem la Carretera de Sant Cugat per tornar a agafar un corriol que puja directa al pàrking del Tibidabo on ens espera l’últim control amb uns bollicaos i unes llaunes de refresc. Mentre esperem al autocar que ens portarà de retorn a Santa Perpetua anem comentant la ruta mentre gaudim de la vista i del menjar.

Distància total de 19,3 quilometres i un desnivell acumulat de 462 metres.

100219-21 Casa Rural a prop de Figueres

Aquest cop, la Núria i jo, hem quedat amb la meva família per anar a passar un cap de setmana sencer a una casa rural al costat de Fogueres. Serem vuit adults, un nen de tres anys, una nena de sis mesos i una gossa.

Arribem el divendres per la tarda, i ja trobem mig instal·lats a tota la família. La Núria i jo reconeixem la casa i anem a que serà la nostre habitació. Ens reunim amb la resta de la família i decidim anar a fer un tomb pel poble. Com que no hi ha gaire moviment, entrem dins del casal on ens prenem una copa. Quant arriba de tancar el casal, ens dirigim a la casa per preparar-nos per sopar.

Mentre sopem decidim el que farem el dia següent. Anirem a l’Estartit i farem una volta en un vaixell on podrem observar el fons marí. Fa un dia força esplèndid, encara i això la Núria es mareja i no ho passa gaire bé. Un cop a terra ferma, la Núria es queda al cotxe fent una becaina mentre la resta busquen un restaurant on menjar alguna cosa. Després de dinar, donem una volta pel passeig marítim per pair.

A la tarda anem a donar una volta pel poble de Castelló d’Empúries, excepte la meva mare i la Núria que no es troben gaire bé. És un poble que a pesar de ser petit, el seu nucli antic té un encant.

De retorn a la casa, ens preparem i ens disfressem per anar a sopar. En el sopar la parella que regenta la casa s’ho passa força distret. Un cop de retorn a les nostres habitacions, fem un sorteig a veure qui porta la millor disfressa. La primera posició és per la meva germana (Sonia) que porta una disfressa de vaca; la segona posició és per a un servidor que anava de hippie; la tercera per el meu cunyat (Jesús) que porta una disfressa de “chico moderno”. Acabem la nit amb uns “mojitos” i comenten el dia.

El matí del diumenge tornem a fer una volta per veure els animals de la granja. Un cop hem aclarit els comptes amb la casa, ens dirigim al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, on agafem un camí que dona un recorregut per veure els aiguamolls, les aus i els paisatges. El total del recorregut son uns sis quilometres i mig d’anada i uns altres de tornada.

Tornem direcció a Castelló d’Empúries on trobem un restaurant per dinar una mica justets, ja que recordem que som 8 adults i dos nens amb cotxes. Quant acabem ens despedim els meus pares i nosaltres. Els meus pares agafaran l’autopista i cap a Barcelona, mentre que la Núria i jo anirem per la carretera fent camí.

100131 Gra de Fajol

Aquest diumenge he quedat amb el grup del CESP per anar a fer Gra de Fajol. Com la majoria de les vegades, hem quedat a les set del matí a la Plaça del poble. I com el major número de vegades, soc el primer en arribar. Poc desprès va arribant la gent, el Pep, el Xavi i la Ruth, i poc més tard el Jaume.

Com som cinc i el cotxe del Xavi i la Ruth es força gran, decidim anar-hi tots en el seu. Ens dirigim cap Setcases. En el trajecte anem parlant d’altres escursions i anècdotes, mentres veiem que la temperatura va baixant fins al -8º que tenim al parking on deixem el cotxe.

Fa molt de fred, esmorzem alguna cosa amb els dits congelats i ràpidament ens preparem per començar la marxa. Agafem el camí que porta al refugi, i desprès agafem les pistes que ens porten fins el Coll de la Marrana. Intentem anar-hi per fora de les pistes d’esquí, però ens enfonsem fins els genolls i decidim agafar la pista.

Al arribar al Coll de la Marrana el Jaume i jo agafem per l’esquerra i sense crampons hem d’obrir una nova via per arribar a dalt. El Pep, el Xavi i la Ruth amb crampons agafen per la part central-dreta. Al arribar-hi mirem a la dreta, cap a Bastiments, on veiem força gent i un cel que no aguantarà gaire estona. Comencem a pujar el Gra de Fajol i ens posem els crampons ja que hem trobat força gel.

Arribem al cim 2.708 m en poc més de dues hores de marxa amb una temperatura de -15 º amb una mica de vent. Fem les fotos de rigor i admirem una mica el paisatge. Girem i desfem el camí en direcció al cotxe.

La baixada es fa força més distreta, ja que al refugi ens trobem a un personatge que baixa amb botes d’esquí (sense esquís) i un dipòsit de 50 l de combustible a l’espatlla. No fa falta dir que va baixar rodolant alguna que altre part de la baixada.

Arribem al cotxe i encara fa força fred, així que ràpidament ens canviem les botes i cap al cotxe. De baixada ens cau el temporal que havíem vist des del Coll de la Marrana, però poc a poc l’anem deixant enrere i apropant-nos a casa.

100117 Toubkal (Dia 6)

Semblava que no i ja hi som a diumenge dia 17 de Gener del 2010, dia en que hem de tornar a Barcelona i a la rutina. En llevem, i baixem a esmorzar. Assaborim el cafè amb llet, a l’ombra d’un arbre i el cant d’un ocell, asseguts en uns sofàs, amb música local de fons.

Parlem amb l’encarregat de la Riad per veure que fem amb l’equipatge, ens comenta que com que som els únics clients, no tenen pressa i que la podem deixar fins que ens vinguin a buscar a les dues del migdia. Pugem a l’habitació i recollim els nostres estris, però deixem les bosses a l’habitació.

Sortim a fer l’última volta per Marrakech. Acabem de comprar alguna cosa d’última hora. Quant comença a fer una mica la calor, decidim tornar a la Riad i prendre a l’ombra un te berber, de mentre podem passar-nos les fotos i vídeo.

Estem gairebé una hora amb el té. Quant ens venen a buscar, ja estem tant relaxats que ens fa mandra d’aixecar-nos, però que hi farem. Agafem les bosses i les carreguem al 4x4, que ens portarà fins a l’aeroport a agafar el nostre avió que surt a un quart de cinc.

Un cop a l’aeroport, anem a facturar les maletes que aquest cop segur que passen del pes permès i sembla que ens tocarà la hostessa amargada. El Pemi treu el seu millor somriure i amabilitat, i sembla ser que li ha caigut bé ja que ni ens mira el pes i ens factura la bossa directa a Barcelona sense haver-li de demanar. Les coses van massa bé.

Passem el control sense cap problema i pugem a la zona d’embarcament. Aquí veiem que el nostre avió té una espera de dues hores, i que el que havia de sortir dues hores abans del nostre te prevista la sortida d’aquí a una hora. Busquem un lloc per seure i esperar. Al final, el nostre avió surt a les set de la tarda, una mica just per agafar el nostre avió a Barcelona.

Arribem a Barcelona a dos quarts de deu, i el nostre avió resulta que ha sortit puntual. Ens dirigim a la zona per a que ens col•loquin en un altre avió, i ens posen a un que esta embarcant i surt a les deu. El Pemi, jo i un altre passatger que ens trobem amb la mateixa situació creuem de la terminal 1 fins a la terminal 2 corren pels passadissos, i quant arribem a la porta (que resulta que és l’última de totes) resulta que encara no han començat a embarcar i porta més de dues hores de retràs.

Truquem a les dones i els expliquem que ha passat. De moment ens esperen a l’aeroport. Embarquem i volem a Barcelona, on veiem que les nostres maletes no arriben. Fem la reclamació i ja ens trucaran, però com que no estic gaire convençut les busco jo via telèfon des de la sortida de Marrakech fins a Madrid, on les localitzo en el magatzem de maletes per

dudes... encara em pregunto que c”!•$!23 fan a maletes perdudes...

Agafem el cotxe i l’Eva i el Pemi ens deixen a casa, on donem per finalitzada una expedició que costarà d’oblidar.

100116 Toubkal (Dia 5)

Hem arribat al dissabte dia 16 de gener del 2010 i ens llevem sense pressa ni despertadors. Un cop en peu anem a la terrassa, on fa estona que ha sortit el sol i on ja tenim l’esmorzar a punt. Un cop acabat l’esmorzar, assaborim el sol i les vistes de la vall en un dia clar i sense núvols. Una mica més tard, apareix en Frank, que s’asseu a taula i pren un te berber.

Al cap d’una bona estona arriba Abdul i el cotxe 4x4 que ens portarà a Marrakech. Quedem amb en Frank de veure’ns per Marrakech i ens desitgem sort. Recollim els pocs estris que no estan guardats en la bossa i sortim de la Riad. Carreguem el cotxe i pugem per anar a Marrakech. El camí de retorn queda més marcat per la tristor de deixar la muntanya i la neu enrere.

El cotxe ens deixa a una plaça de Marrakech a prop del centre, la resta l’hem de fer a peu. Arribem a la Riad, molt semblant a la típica casa andalusa, pati interior, escala a la part superior, plantes, ombra, etc. Ens ensenyant l’habitació i comença la lluita a veure qui es dutxa primer, que portem quatre dies sense dutxar-nos (m’agradaria veure qui es capaç de dutxar-se a 3º). Al final és el Pemi el primer, que disfruta durant una bona estona d’ella. Arriba el meu torn i també m’estic l’ estona que em sembla sota l’aigua calenta.

Un cop nets decidim anar a veure la ciutat. Agafem les cameres de fotos i vídeo, diners i una jaqueta per si fa fresca, encara que ara mateix estem a 23 º. Sortim de la Riad i busquem la plaça, triguem una mica en trobar-la però ja ens va bé, així estirem les cames. Trobem un lloc on dinar, que seria un bar de cuina ràpida però amb Tagines i couscousse. Un bon plat per a cadascú, 3 cokes (de mig litre!!), una ampolla d’aigua (de litre i mig), te berber, pa... tot per 14 dirhams, uns 11 Euros.

Fa una calor terrible i anem en màniga curta. Donem varies compres pels carrerons que son més frescos, i realitzem alguna que altre compra. Per la tarda decidim donar més voltes a veure que podem comprar o trobar. En una terrassa ens trobem al Frank, que ens ajuntem a fer un altre te. Quant es fa fosc, canviem de terrassa, anem a una ubicada al taulat d’un edifici des d’on podem veure tot Marrakech de nit. Aquí en Frank queda amb una noia per anar de festa a la nit, però en Pemi i jo no ens apuntem.

Arriba l’hora de sopar i baixem a la plaça on han muntat tot de parades amb seients per sopar. Escollim una i sopem. Finalitzem amb el típic te berber. Quant es fa tard, ens despedim de Frank que el deixem a un cibercafé. Arribem a la nostra habitació i ens posem a dormir.

100115 Toubkal (Dia 4)

Avui som divendres 15 de gener del 2010, i quant son les sis menys quart sento una veu que diu: “Chicos arriba que se ven las estrellas!!”. D’un cop de braç obro el sac, dono un salt i em poso de peu, corrents i amb la pell de gallina començo a posar-me les malles tèrmiques, samarreta tèrmica, gore-tex, etc. Baixem a esmorzar, on ens trobem amb gairebé tot el refugi.

Sortim a caminar que es de negre nit, amb els frontals posats. Encara fa vent, però veure els estels i les ganes de fer cim fa que no hi pensi. Fem la primera tirada per segona vegada, i veiem que el dia serà força espectacular. Fem la segona tirada que ha sortit el sol, i aquest cop si no fem cim no serà pel temps.

Arribem als 4.067 m, on ahir el temps ens va fer girar cua. Una mica més endavant arribem al Tizi’n Toubkal (Coll del Toubkal) on podem veure unes vistes increïbles del Sàhara. Foto i video per recordar-ho i tornem a enfilar el camí al cim. 30 minuts més tard estem el Pemi i jo abraçats sota la típica piràmide que marca el cim del toubkal. L’ Abdul ens fa la foto i en filma una mica, mengem una mica de fruits secs i enfilem la tornada al refugi.

Aquest cop la baixada la fem en menys de dues hores, fa un sol que calenta força i al terra té neu tova, el suficient per baixar amb comoditat i no enfonsar-te. Al refugi ens espera un te berber, i després el menjar. Pugem a les habitacions a recollir els nostres estris, i fer la maleta. Vora les quatre de la tarda ens disposem a fer la baixada fins a Neltner, direcció a la Riad.

De baixada no trobem tanta neu, encara que es més pastosa. Creuem els mateixos pobles de baixada, i desfem el camí que vàrem fer fa un parell de dies. Quant arribem a Imlil, les cames comencen a ressentir-se del dia ja que hem fet 900 m de desnivell positiu i 2.400 de negatiu. Baixant trobem el centre de dones i ens adonem que gairebé no hem vist dones fins aquell moment. Un cop a la Riad, desmuntem la bossa conjunta i ens fem cadascú la seva. Parlem una mica amb el Frank i Abdul mentre prenem el te berber. Més tard sopem una tagine (cosa gran) i prenem un altre te berber mentre reposem el dinar.

Anem a dormir aviat ja que estem una mica cansats. Aquest cop dormim amb els sacs de dormir que son lleugers i de plomes (temperatura màxima -37 º) en comptes de fer servir les mantes.

100114 Toubkal (Dia 3)

Estem a dijous 14 de gener del 2010 i avui atacarem el Toubkal. No fa gaire bon temps, però ho hem d’intentar.

Avui al Pemi li molesta força el braç, i desprès d’esmorzar decideix, amb força pena, que es quedarà al refugi. Jo em trobo amb força i ganes d’intentar-ho, així que marxem l’Abdul, jo i un francès anomenat Frank amb el que hem fet bones migues. Sortim del refugi que ja es de dia, encara que força gris.

La pujada al Toubkal des de el Refugi de Neltner son 900 m de desnivell positiu, dividit en 3 pujades destacades i dues part on es pot descansar. Es a dir, primera tirada de 300 m de desnivell amb un replà, una altre tirada de 300 m amb un altre replà, i l’última tirada de 300 m amb el cim al final. Superem la primera tirada sense cap problemes. Al final de la segona tirada esdevé el mal temps amb boira, força vent, mala visibilitat, etc.

Al ben mig de la tercera tirada, just a 4.067 (a 100 m del cim!!!) el temporal es força inaguantable. Mentre l’Abdul i jo decidim si donar mitja volta o continuar, ens trobem que retornen dos grups d’alpinistes. Al principi em semblava que la boira els donava un color blanc, però cada cop que son mes a prop veig que estan coberts de neu des del casc fins les botes. Breument ens comenten que es impossible anar al cim. Així que decidim ajuntar-nos i baixar al refugi.

Sort que disposem de diversos guies a la baixada, la visibilitat es nula i ens podríem perdre en qualsevol moment. De cop i volta, un cop d’aire ens aixeca a 5 de nosaltres pels aires i ens llença muntanya avall fent que tinguem que fer servir les tècniques d’autorescat. Triguem dues hores en fer l’última tirada de 300m, fem quatre passes i clavem el piolet a terra per assegurar-nos en una pendent de més del 45%.

De mica en mica anem arribant al Refugi a on ens espera un menjar calent i te berber. Estem tota la tarda mirant al cel i contemplant la tempesta que tenim al voltant. Comentem amb l’Abdul la possibilitat de fer cim el dia següent, cosa que li sembla poc probable. Decidim esperar a les 6 del matí per veure el temps i acabar de decidir que farem. En cas de no poder pujar, hauríem de baixar a Imlil i fer un petit trekking per la zona.

Aprofitem per fer mes relació amb el Frank, que es muda a la nostre habitació. Decideix acompanyar-nos al dia següent, però anirà al seu ritme.

Passem la tarda descansant, menjant, parlant amb els altres alpinistes, i fent plans pel dia següent. Sopem aviat i a dormir, a veure si aquest maleït temporal ens dona una hores de descans.

100113 Toubkal (Dia 2)

Avui, dimecres 13 de gener del 2010, ens llevem a les dos quarts de vuit del matí. Hem de fer un veritable esforç per llevar-nos del llit amb el fred que fa. Jo avui he dormit amb dues mantes, i el seu pes m’acaba fent mal a l’espatlla. Pugem a la terrassa de la Riad, aquí ha sortit el sol i comença a escalfar-nos. Parlem mentre ens posen l’esmorzar a taula. Cafè en pols, llet, te, sucre, torrades, pa, mantega, melmelada... un esmorzar molt bo. Un cop hem acabat, prenem el sol mentre esperem que arribi Abdul.

Un cop arriba Abdul, ens presenta al cuiner i al portador. Recollim les coses i carreguem la mula. Vora les 10 hores ens posem en marxa en un camí força petit i ple de roques que va pujant per la muntanya. Tenim per endavant uns 1500 m de desnivell positiu en unes 6 hores de camí.

Mentre anem pujant, Abdul ens va ensenyant el pobles que trobem, els noms dels pics, i coses de la seva terra. Quant porten unes dues hores de camí, ens trobem amb neu que ens cobreix fins els genolls... això serà llarg. Fem una parada a l’últim poble per dinar, on mengem copiosament al sol, que gaudim realment amb el te berber.

Durant la pujada ens anem creuant amb altres que van baixant, i el curiós es que en un petit espai del camí et pots trobar una casa que et ven qualsevol tipus d’artesania local, beguda, menjar, etc.

Arribem al Refugi Neltner de la CAF a 3.207 m on ens esperen amb un te berber calent, pero abans hem de deixar les botes, crampons i material d’alpinisme a l’entrada, a una espècie d’estanteria dedicada exclusivament per això. A la mateixa estanteria hi trobem sandàlies de goma per no tenir que anar descalç. Poc desprès ens ensenyen la nostre habitació, com que hi ha poca gent, tenim una habitació de vint persones per nosaltres sols. Un cop instal•lats, ens criden per sopar i per parlar amb Abdul i decidir que farem el dia següent. Al sopar el Pemi es fa malt a l’ombro.

Preparem les coses per següent dia, organitzem una mica l’habitació i el material, parlem una estona i ens posem a dormir. Demà atacarem el Toubkal!!

100112 Toubkal (Dia 1)

Son les 4 del matí del dimarts dia 12 de gener del 2010, avui ens llevem força aviat ja que marxem a les set del matí cap a Marrakech amb escala a Madrid. El Pemi i la Eva ens passen a buscar a casa meva, ja que portem dues bosses d’expedició de 170 litres cada una, i els quatre junts enfilem el camí a l’aeroport del Prat.

Arribem a l’aeroport vora les cinc. Temps per donar voltes al pàrking per trobar terminal per on hem d’embarcar. Hi ha molt poca gent. Busquem el mostrador de Air Europa i facturem l’equipatge, cosa que es complica una mica ja que l’operadora es pensa que portem Arpons en comptes de Crampons... i el límit de pes de 25 kg queda una mica superat pel pes de les nostres bosses, que amb l’embolic que s’ha generat no s’han fixat gaire, uff.

Després de facturar l’equipatge anem a fer un mos. Com que només tenim una cafeteria oberta, no tenim gaires opcions. S’ha de veure com es passen amb els preus del menjar en aquest llocs. Anem xarrant amb l’Eva i la Núria fins que arriba la nostra hora. Ens despedim i ens dirigim cap al control sentint de fons: “Aneu en compte!! Porteu-nos algun regalet!!”

Passem el control i busquem la porta d’embarcament. Pujem a l’avió i ens posem a dormir fins arribar a Madrid a dos quarts de nou del matí, on busquem la nova porta d’embarcament. Mentre esperem a que doni un quart i cinc d’ una, que surt l’avió a Marrakech busquem un lloc per menjar alguna cosa. A la sala de descans fem servir el portàtil, revisem els correus electronics i fem l’última foto al facebook abans de marxar. Embarquem i tornem a dormir fins a Marrakech que arribem a un quart de dues (hora local, seríen un quart de tres de Barcelona).

Recollim les nostres bosses i ens adonem que és un aeroport summament petit, ja que per baixar de l’avió ho hem fet a peu i creuant les pistes caminant... Sortim i veiem un rètol que posa “MundoExplora”, ens presentem i aquí coneixem a Abdul que es presenta com el guia de la nostre expedició. Ens agafa el carro i ens comenta que canviem Euros per Dihams (moneda local) mentre carrega el cotxe. Pugem al 4x4 que serà el nostre taxi i ens dirigim a Imlil (1.700m, considerat el “Chamonix” marroquí), creuant una mica la ciutat de Marrakech. El viatge de dues hores queda de banda amb els paisatges i del tipus de conducció que tenen.

Arribem a Imlil i a la nostre Riad. Fa un fred que pela, mirem els rellotges i marquen 3 graus positius... a la nostre habitació!! I res de calefacció!! Deixem els trastos i donem una volta pel poble, necessitem estirar una mica les cames. Comprem galetes, aigua, coke, etc. Tornem a la Riad i ens comuniquen que les nostres bosses pesen massa i que si les podem ajuntar en una deixant el que no sigui necessari. Desfem les bosses i fem una amb el material estrictament necessari, sempre amb l’idea d’Abdul.

Es l’hora de sopar, ens posem al costat de la llar de foc que tenim ja que ara encara fa més fred. Ens donen una mica de sopa, molt bona i calenta. De segon tenim Tagine, un descobriment recomanat de la gastronomia Marroquí. De postra un iogurt de pistatxo i un té berber per acabar d’arrodonir el sopar. Parlem una estona i decidim anar a dormir.