Les salutacions de rigor i enfilem camí cap a la Juncosa de Montmell. Agafem la A2 i després la AP7 i hem agafat la sortida de Vilafranca del Penedès per agafar la N340, una estona després agafem la C51 que ens porta cap a la Bisbal del Penedès i d'allí agafem la TV2401 que ens porta fins al nostre destí, en total una hora i mitja de camí, més o menys.
A l'entrada del poble hi ha un descampat i aparquem allí, busquem un lloc on esmorzar i per sort trobem un bar obert. Uns entrepans, ens mirem el recorregut i tornem al cotxe a agafar les motxilles per començar la marxa.
Són les 9:45 i encara no sabem si el temps ens serà favorable per fer la travessa, però nosaltres tirem cap amunt. Passant pel carrer Om, arribem al final i girem a la dreta, continuem cap amunt i girem a l'esquerra per un carrer que ens porta a l'església del poble i d'aquí prenem un corriol que passa travessant les vinyes fins arribar a una pista. Seguim la pista en direcció a l'àrea recreativa, després d'una corba tancada a la dreta, trobem un sender que puja a la nostra esquerra entre unes roques i pugem fins a una font que deixem enrere fins arribar a l'ermita Nova de Sant Miquel i tot seguit a la pista. La seguim en sentit ascendent i una mica més endavant, a la dreta trobem un altre sender que ens comença a pujar cap el castell de Montmell.
Arriba a un camí una mica més ample que seguim cap a l'esquerra fins arribar a l'indicador que ens senyala la pujada a la Talaia. A partir d'aquí comença una forta pujada que ens porta fins l'ermita de Sant Miquel i continuem per un tram amb molta roca que ens obliga a fer equilibris i una miqueta d'escalada fins arribar a la creu que hi ha davant del Castell de Montmell. Aquí toca una paradeta després de la pujada i unes fotos de grup.
Un cop ja hem recuperat una mica les energies continuem pel camí que segueix pujant però d'una manera més suau i en uns 20 minuts, finalment arribem al cim de la Talaia del Montmell de 861m, on trobem un vèrtex que marca un punt geodèsic. Aquí toca descansar una estona menjar alguna cosa i abrigar-nos perquè comença a bufar el vent i a venir uns quants núvols.Després d'un quart d'hora de descans arrenquem motors per començar la tornada. En lloc de tornar per on hem vingut, decidim tornar vorejant la serra ja que de pujada em vist un camí que ho feia.
Acabem de travessar el puig i seguim el camí direcció a la carretera que es veu a la llunyania. El camí passa per una zona que fa poc que va patir un incendi, el Coll de l'Arca, però non veiem el lloc on agafar el camí que hem vist de pujada. Per sort ens hem trobat a un pastor i li preguntem. Ens diu que a la dreta del Coll hi ha unes fites i des d'allí comença el camí., també ens ha dit que fa molt poc que existeix el camí i com he pogut comprovar no està referenciat als mapes.
Efectivament, pujant per les roques arribem a les dues fites i a l'altre cantó es veu el camí, amb molta pendent i amb la terra molt tova que ens dona algun ensurt. Aquest primer tram ens relentitza la marxa ja que l'hem de fer amb cautela per l'estat del terreny. Aquest camí ens fa passar per sota de tots els puig que hem travessat a l'anada. S'ha de reconèixer que hem anat una mica a l'aventura ja que no teníem cap referència sobre aquest camí i tampoc el coneixíem. Una hora més tard, aquest camí ens deixa a la pista que hem pujat a l'inici, a l'alçada de l'ermita Nova de Sant Miquel, i des d'aquí enfilem el camí que ja coneixem per tornar al poble. En total 4 hores de camí i una aventureta més que recordar.
Un cop al cotxe, canvi de samarretes i alguna cosa més, i ja estem pensant en dinar. Hem pensat en provar sort a la Bisbal del Penedès, però després de donar una volta pel poble no veiem res obert i enfilem carretera cap al Vendrell. Aparquem al costat de la rambla i allí mateix ens fiquem a un restaurant on fan menú.
Amb les panxes plenes sortim a donar un passeig perquè ens està entrant molta son. Un quart d'hora de passeig i anem al cotxe per tornar cap a Barcelona.
La propera, si no passa res, la pujada al Taga, que ja toca, però serà d'aquí a 15 dies. Però hi hauran més coses, perquè la Eva i jo estem de vacances i farem alguna coseta.
2 comentaris:
Després de dormir molt poc, ja que només ha estat mig hora, amb el Pemi, sortim de casa ja que l'Ivan i la Montse ens esperàvem al cotxe. No ho teníem molt clar el pujar al cim pel cansament que ja portàvem, però al final no ha sigut tant, una mica complicat en alguns llocs però ha sigut molt divertit fer aquest cims.
El més divertit que va passar, va ser que la Montse es va caure al terra per un pendent ple de pedres, però això no és el més divertit, sinó es que la nena anava parlant amb el mòbil mentre queia al terra... però la tia no va deixar de parlar, era el més important per ella. Però la nena es va comportar en tot moment va fer una bona pujada i baixada.
L'Ivan també es va caure baixant per un camí que relliscava molt, però tampoc és va fer mal... també va fer una bona travessia.
El Pemi és el xicot que té més experiència en tot això, i sempre és el que ens ajuda a fer els terrenys més durs.
Jo també he fet una bona travessia ja que no feia res d'això des de Núria i d’això fa molt temps, és una experiència molt digna de disfrutar i saber on arriben les nostres possibilitats... animeu-vos!!!
La veritat es que vam agafar aquesta expedició degut al mal temps que ens fa últimament i que semblava que no plouria per aquesta zona. Quant el Pemi va proposar de fer-la, el primer que em va venir al cap va ser: “Pffff, 861 metres?!?! Es puja i baixa en 3 hores?!?! Doncs quin rotllo!!!” però per molt que vaig insistir, el temps no era el mes adequat per fer un altre cim mes elevat.
Encara sort que no ho vaig dir massa alt... hauria de menjar-me les meves pròpies paraules. Es cert, que no es gaire alt. També es cert, que si t’ho proposes ho fas en menys de tres hores. Però això de: “... quin rotllo!!!”... la veritat es que va ser una pujada força agradable: ara era una pista, ara un camí que pujava força, una mica d’escalada entre unes pedres, un pujada de sorra on lliscaves cap baix, ... és una de les etapes més polivalents fins ara fetes.
El dia també ens va acompanyar força. Feia un dia d’aquells amb prou núvols que no et deixaven suar massa. Va sortir una mica el sol per contemplar amb prou temps tota la vall, amb unes vistes magnifiques. Ivan caure quatre gotes per refrescar una mica el terra, l’aire i les nostres cames.
Tinc que aclarir que quant vaig caure al terra era degut a que estava fent una mica l’ase, cosa no gaire difícil en mi, com podreu observar en algunes fotografies exposades. La Montse va caure degut a que es va posar a parlar amb el mòbil just en el tram on més es necessitava la concentració per veure on es posaven els peus, i en cas de necessitat els pals (que els duia agafats sota l’aixella...).
Ah! Pel camí que vam fer de tornada s’anava sentint pel d’arrere meu: “Això no és un camí!!!”
En fi, a veure si per fi ve el bon temps i podem fer el Taga, i d’altres cims que tenim pensats de fer.
Publica un comentari a l'entrada