Aquest dissabte he quedat amb el Pemi, l’Eva, el Salvador i unes persones més per anar a fer la 31 Marxa de Polinyà a Montserrat. Sembla molt interessant, amb 52 quilòmetres de recorregut, amb un desnivell no gaire pla i amb una previsió de 10 hores de marxa.
Tot comença força bé. Passo a buscar al Pemi i l’Eva a casa seva i no em fan esperar gaire estona. Enfilem camí cap a Polinyà i aconseguim aparcar a la mateixa plaça des d’on se surt. Hi ha força gent apuntant-se, però per això es una marxa popular. Arribem massa aviat, així que hem d’esperar 30 minuts a que arribi el Salvador. Fa força calor.
Un cop arriba el Salvador, encara hem d’esperar a la gent que falta. Un cop estem tots ens posem a la cua per que ens donin el recorregut, camiseta, etc. A partir d’aquest moment la cosa comença a marxar malament. Sentin per megafonia que superem els 350 participants...
Quant ens toca el torn ens diuen que s’han acabat les camisetes, els porta mapes, regals, etc. Així que ens quedem sense res. Ens reunim al centre de la plaça mentre ens preparem les motxilles per començar la marxa. De cop, sona la sirena per a que ens posem en marxa. Em llevo i veig que a la plaça quedem unes 30 persones... i la resta de gent?!?!
En fi, ens posem en marxa. Fem un grup el Pemi, l’Eva i jo. Estem motivats, fa un bon dia, i anem avançant a la gent que havia sortit abans que nosaltres. Quant anem arribant al primer control ja ens hem perdut un parell de vegades. Al primer control es un descontrol: no queda res per menjar, hem de suplicar que ens donin aigua, etc. Agafem una garrafa amb una mica d’aigua i ens la repartim a les motxilles.
Deixem enrere el primer control una mica emprenyats. Volem pensar que com que es el primer, la gent que ja abandona ha abusat una mica. Així que una mica desmotivats anem cap al segon control. Durant el camí, ens perdem un parell de cops mes. Arribem al segon control on decidim dinar una mica. Aquí hem de tornar a suplicar aigua, aquest cop anem amb cara i prou. El menjar ha desaparegut, literalment, encara sort que portem barretes, entrepans i una bosseta de croissants de xocolata que li he pispat a la Núria.
Els ànims comencen a estar una mica per terra. Descansem com a màxim 30 minuts i reprenem el camí. Ja és de nit, així que ara portem els frontals. Si de dia ens perdíem, ara de nit es xauxa. Fem quilometres sense sentit, buscant una senyal inexistent, o un pas entre les branques que ocupen el camí. A la pujada a la serra de l’Òbac el Pemi es torça el turmell, tant frenar amb la gent que portar davant, tant ara tira i ara frena ens cansa la moral. Amb poques ganes de continuar arribem al tercer control, portem uns 38 quilometres.
Aquí descansem i per fi podem menjar alguna cosa!!! Prenem aigua, una llesca de truita de patates amb tomàquet i una altre de pernil del país, un cafè i una pometa. Amb l’ estómac mig ple, el Pemi comenta que no pot continuar, pero que entendrà que l’Eva i jo intentem acabar la marxa. Comentem la situació:
1. La marxa esta molt mal indicada
2. No han netejat el camí
3. Ens hem perdut masses vegades
4. En dos controls no tenien ni aigua ni menjar, i les nostres reserves estan buides
5. La motivació que teníem esta ara mateix pel terra
Veient la situació decidim demanar un autocar i que ens portin al cotxe. Abandonem, junt amb altres 40 persones que tenen el mateix parer que nosaltres: Aquesta edició de la marxa ha sigut un autèntic fracàs.
Mentre anem cap a casa parlem de fer per la nostre compte, la ruta d’Horta a Montserrat. Comenta el Pemi que esta millor guiada, amb fonts, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada