Climb & trek

110508 - De Monistrol a Sant Jeroni per la Drecera de 3/4

2011-05-09T08:49:00.004+02:00

Después d’un temps inactiu per exercir de pare... hem tornat!!

Per anar fent un rodatje, i veient que ningú vol venir, agafo el GPS i la Motas i me’n vaig a Montserrat. Muntanya no gaire lluny i que té moltes possibilitats no gaire explotades...

Deixo el cotxe a Monistrol i enfilo una pujada que fa zig-zag, les cames comencen a cremar després de tant de temp, pero es un dolor agradable. En uns vint minuts em trobo la pista del pujada del Canal, que haig d’agafar. Em va força bé per a que les cames tornin a relaxar-se.

Passats uns vint minuts, em trobo amb la Drecera dels ¾... m’ho penso 2 segons i enfilo cap amunt. Comença a pujar força i les cames tornen a cremar, ummm. A la llunyania veig una tartera que començo a desitjar no tenir que pujar, pero quant arribo a la seva alçada veig que la Drecera enfila camí més suau a la meva esquerra. Uff, em pensaba que tindria que treure els pals i lligar-me la Motas a la motxilla. De mica en mica les cames agafen el seu ritme, i en 30 minuts em trobo de nou amb la pujada del Canal, aixi que agafo a l’esquerra cap al monestir. Ara em trobo les escales (per dir alguna cosa), aixi que em queda poc per arribar-hi. Temps total fins al monestir, una hora i quart aproximadament.

Al monestir trigo uns cinc minuts i dues voltes a trobar el camí fins a Sant Jeroni sota la mirada incrédula de dos guárdies de seguretat i tres parelles de pares amb nens. Es massa aviat per a que les tendes estiguin obertes, i encara fa una fresqueta molt agradable. Enfilo el camí, ara toquen més escales, i cada cop més empinades. Vaig veient que hi han marques grogues... més endavant veig que estant montant la cursa de l’Alba, pregunto a quina hora tenen previs passar. Em comenten que vora les 9:30, aixi que tinc que donar-me pressa i pujo el ritme. Quant enfilo l’última recta a Sant Jeroni em comencen a avançar els de la cursa, miro el rellotge i son les 9:35. Una esforç més i arribo a Sant Jeroni, on parem a descansar la Motas i jo mentre arriben els de la cursa. Mengem una mica, fem fotos, etc.

Quant han passat la majoria dels corredors comencen a baixar. Ara porto lligada la Motas e intentem no molestar gaire als corredors, pero gràcies a la mala educació d’alguns d’ells vaig més a la meva i que es fotin, el que provoca que algú es doni un cop amb els bastons que porto lligats a la motxilla. Passats uns 30 minuts, girem a l’esquerra per tornar al monestir i els corredors segueixen recte, aixi que com jo vaig de baixada i ells de pujada van amb més en comte i jo més tranquil.

Després de vora una hora arribem al Monestir. Ara sí que hi ha força gent. Un grup de xinesos fant moltes fotos a la Motas tot cridant “oooh! Biutiful! Biutiful!”. Sense parar gaire als comentaris, i sortejant la gent, enfilem la baixa de nou. Ara si que ens trobem tot un seguit de gent que puja, amb aquelles cares vermelles de l’esforç i preguntant: “Queda molt?!?!?”. Tot saltant entre pedres, i mirant algun cop enrere vigilant a la Motas desfaig el camí. Vora les 12 arribo al cotxe, on descarrego i estiro, que començo a notar l’esforç a les cames.

Aquí teniu el track

110108 - Raquetes a Vallter 2000

2011-03-11T09:20:00.004+01:00

Aquest cop, hem liat als meus pares!!

Al final el meu pare s'ha quedat a peu de pistes, al costat del bar... Però la meva mare tot decidida a provar aixo de les raquetes. He incrementat una mica el nivell, i a la Núria no li ha fet gens de gràcia, Peró tinc que dir que la meva mara s'ho ha passat d'allò més bé.

110102 - Raquetes de neu a Vallter 2000

2011-03-11T08:55:00.008+01:00

Per fi ho he aconseguit!! Després de mooooolt de temps, he aconseguit que la Núria vingui a provar les raquetes de neu. Aquí teniu les fotos de la seva experiència. Al final va reconèixer que li va agradar força, i que vol repetir!!

101218 - Baumes Corcades (per tram molt difícil)

2011-01-12T12:38:00.002+01:00

Està Considerada popularment com una via ferrada per a tots els públics. Es deivideix en 4 trams, separats per curtes caminades pero amb força pendent. La senyalització és prou bona, en vermell la via ferrada i en groc el camí de tornada o pujada.

El primer tram comença fort, amb tres parets verticals que ens fan pujar més de 60 metres amb un parell de desplomats pronunciats. Aquí ja agafarem una vista del Montseny i Centelles.

El segon tram comença en un desplaçament lateral per arribar a una indicació del pont nepalí, ón podrem escollir si pujar i passar pel pont (difícil) o continuar amb el desplaçament lateral (fácil) i passar-hi per sota. La variant difícil consta d’un pas bonic i aeri, seguit del pont nepalí que dona força sensació d’inestabilitat pel que s’arriba a moura. Passat el pont seguirem per un pas lateral d’uns 45 minuts que recorre tota la muntanya fins arribar-hi a una altre bifurcació.

Si anem cap avall agafarem la “Variante de la Tosquera” amb dues opcions: molt fàcil i molt difícil, el Tram de l’Esperó. Si agafem aquesta variant, el camí incrementa la dificultat i el temps en uns 25 minuts, amb un parell de desplomats atlétics i pasos exposats. Si pel contrari, no agafem la variant, superem un últim pas vertical fins a un replà on acaba la Variant de la Tosquera.

Caminem uns 15 minuts per arribar a l’últim tram: La Escala. Aquest és el quart tram i el més deportiu. Tenim 3 desplomats seguits i el pas de l’escala que ens portarà al cim.

101207 - Reserve Africaine du Sigean

2011-01-12T12:28:00.007+01:00

Com fem cada any pel pont de la purissima, acompanyem als meus pares a Perpignan a passar-hi un parell de dies. Aquest any hem decidit que volem visitar la Reserva Africaine du Sigeal, i encara que el temps no ens va acompanyar força a primera hora del mati amb pluja i boira, finalment es va aixecar i vam poder veure tots els animals.

101128 - Via Ferrada d' Oliana - La Regina

2011-01-12T12:04:00.004+01:00

Son les 6 del matí i avui he quedat amb el CESP per anar a fer la via ferrada d’Oliana, La Regina, una de les més llargues que es poden fer a Catalunya.

L’inici és una mica inusual, ja que queda una mica elevada el primer tram d’escala. Per accedir podem fer una petita escalada lateralment o fer servir unes petites grapes de pared per poder impulsar-nos amunt i arribar-hi. El primer tram és una pujada vertical bastant aeri.

Continuem pujant, creuant un petit bosc, i ens trobem amb una bifurcació. Anem a l’esquerra, sabent que desprès haurem de desfer el camí, per poder accedir a unes vistes del pantà d’Oliana. Tornem a la bifurcació i ens trobem amb un pont que hem de creuar per continuar pujant per la paret bastant aeri.

Arribem a un replà, fem una petita parada i continuem pujant per un lloc que ens avisa que esta totalment prohibit a nens, ja que tenim el “Paso de la Fe” e indica que es impossible per a nens. Fem un pas lateral força aeri i passem un pas desplomat, fins que ens trobem que s’acaba la cadena. Mirem a l’altre cantó de la paret i per allí hem de continuar. Tenen raó, un nen no es pot obrir de cames el suficient com per arribar-hi.

Ens trobem a l’últim tram de la via. Aquí tenim l’opció de fer el tram difícil i desplomat, o fer-ne un de més llarg pero més simple. Aquí el grup es divideix. Jo agafo pel tram “fàcil”, ja que l’últim tram desplomat m’ha costat força.

Arribem al final. Reposem forces i comencem la baixa, que és com una via ferrada de baixada.

101113 - Teresina i "Canal del Mejillon"

2010-11-23T13:35:00.009+01:00

Avui hem quedat amb el CESP per anar a fer una via ferrata: La Teresina de Montserrat. Serà la meva primera via ferrata, si aconsegueixo acabar-la. De baixada, i per fer-ho més interessant, farem el “Canal del Mejillon” practicant el rappel. Tota una experiencia molt agradable i recomanable.

És una via ón hem de tirar de vegades de braços, cosa que al final ens passarà factura a algú de nosaltres. El pati que te'ns en alguns trams, fa que els nervis es posin una mica revolucionats.

100908 - Montserrat

2010-10-22T11:05:00.012+02:00

Avui la Núria i jo tenim festa, aixi que decidim anar a donar una volta per Montserrat aprofitant que som divendres i que no hi haurá gaire gent.

Aparquem fora del parquing per no pagar, i enfilem la pujada fins al monestir.

Per a ser un divendres ens trobem a força turistes. Fem fotos de rigor, una volta pel monestir i posem una espelma.

Per caminar una mica decidim anar a la Santa Cova, aixi estirem una mica les cames.

100909 - Una volta pel Montseny

2010-09-20T09:16:00.005+02:00

La Núria estem de vacances i decidim anar a donar una volta pel Turó de l’Home. A mida que anem pujant cap al parquing veiem que el cim esta dins d’una boira espesa.

Aparquem, ens preparem i enfilem la carretera amunt. Cada cop la boira es més espesa, tant que ni veiem a més de 10 metres. Cada cop ens repetim més que no es gaire prudent de fer les agulles, encara que de ganes no en falten. Arribem al punt geodesic, fem alguna foto i decidim baixar.

Per caminar una mica anem a Sant Fe del Montseny, on farem una volta pel llac per estirar les cames. Un cop hem donat la volta tornem al cotxe i cap a casa que comença a ploure.

100820-21-22 - Cap de Setmana a Coma de Vaca

2010-09-10T10:15:00.007+02:00

Per fi ho hem aconseguit! El Pemi i jo hem marxat un cap de setmana sencer al refugi de Coma de Vaca.

Després de treballar el divendres, sortim a les 14 hores de la feina i passem per Diagonal Mar a menjar alguna cosa al Subway. Vora les 15 hores agafem el cotxe i enfilem camí cap a Vallter 2000. On arribarem a les 17 hores, després de deixar a dos alemanys al refugi d’Ulldeter que havíem agafat a Setcases.

Aparquem i ens preparem pel trajecte fins al refugi. Distància que farem en menys de dues hores. Aixi que abans de les 20 hores haurem arribat al refugi de Coma de Vaca, sense corre i parant a fer fotografies.

Dissabte surt el sol i sembla que farà molt bon dia. Decidim anar a fer el Torreneules i després algun pic més aprofitant la carena. Enfilem el camí que surt del refugi cap al Torreneules, però 30 minuts més tard i avorrits decidim fer un “directe” grimpant pel mig de la muntanya per canals que fan més del 70% de desnivell. Passem per un pic sense nom (com podem posar-li el nom?!?!) i enfilem el Torreneules per la part contraria per on puja tothom. Fotos de rigor, esmortzem una mica i decidim tornar-hi al refugi pel camí normal ja que tenim pagat el dinar i comença a ser l’hora.

Després de dinar, fem una mica de repòs jugant a les cartes. Vora les 16 hores tornem a carregar aigua a les motxilles i enfilem cap el Balandrau. Ens passa igual que al matí. Els camins son molt avorrits... així que decidim fer un altre “directa” al Balandrau per la part que no agafa ningú. Un cop hem grimpat tot seguint els isards que trobem, ens trobem en una carena amb unes vistes impressionants de la Vall de Coma de Vaca. Fem fotos i tot seguin la carena veiem el Balandrau al final.

Per baixar, i com sempre per falta de temps, agafem el camí de tornada a pas lleuger. El Pemi no em deixa fer els Tres pics, no per la distància a recorrer (20 metres!!), sinó per la manca de temps ja que tenim el sopar al refugi.

Diumenge ens llevem sense gaire pressa. Esmorzem, esperem a que marxi tothom i tranquil•lament xerrant amb els guardes del refugi anem preparant la motxilla per tornar a la ciutat. Fem el camí que segueix la vall des de el Coll de la Marrana fins al Refugi, però aquest cop de pujada. Pel camí ens trobem a caminants que han sortit tot esverats desprès d’esmorzar. Arribem a Vallter 2000 vora les 13 hores. Comprem una cocacola i ens mengem el picnic preparat al refugi.

100808 - Bastiments

2010-08-18T09:57:00.009+02:00

Avui diumenge, la Núria, la Motas i jo anem cap a Setcases. Volem provar de fer el Bastiments. Bé, millor dit, la Núria vol provar de fer el Bastiments.

Agafem el cotxe vora les 6 del matí. En poc més de 2 hores hem aparcat el cotxe a prop del refugi d’Ulldeter, ja que la carretera fins a Camprodon esta força arreglada. Agafem els trastos i comencem la pujada cap al refugi.

Un cop al refugi la Núria ja comença a estar cansada, i més quant li comento que la ruta que havíem pensat “tècnicament” comença aquí. Rondinant comença a pujar, però a meitat del camí del Coll de la Marrana ja comenta que no pot més i es vol quedar a prendre el sol. Amb prou feines agafo la Motas a coll i enfilo camí.

En una hora de camí (amb les esperes de la Núria) he superat el Coll de la Marrana. I en 45 minuts hem trobo a dalt del Bastiments. Admiro la vista de un bon dia clar, i aprofito per fer alguna foto. Em trobo amb un altre muntanyer que també va amb gos, parlem una estona mentre em menjo una barreta i la Motas un grapat de pinso.

Passada una estona aprofito i em preparo els pals de muntanya, faré una cosa que feia temps que no feia i tenia ganes: baixar corrents!! Al principi la Motas li costa una mica de seguir el ritme, però ho soluciona passats un parell de minuts quant veu que la cosa va en serio. Al començament de la baixa del Bastimentes, sento que una noia li comenta al seu company: “Suposo que no baixarem així?!?! No?!?! Que ens matarem!!!!”

En poc mes d’una hora i quart em retrobo amb la Núria. Comentem la pujada i el comportament de la Motas. Passats uns minuts enfilem del camí de tornada al cotxe. Quant arribem obrim totes les portes, i mentre surt aquella escalfor d’infern del cotxe aprofitem per descansar una estona, la Motas menjar i beure, endreçar els trastos, etc.

100717 - Puigmal

2010-08-02T12:48:00.011+02:00

Aquest dissabte la Núria treballa, així que estaré sol per casa… Com que fa dies que no faig alguna d’alta muntanya decideixo anar-hi al Puigmal. I com que al final ningú s’anima a fer-me companyia marxo sol. Bé, amb la Motas que no té ni veu ni vot.

Son les 6:30 del matí quant enfilo la carretera en direcció a Queralbs. La carretera està força bé i vaig gairebé sol. Vora les 7:30 arribo a Queralbs, començo a pujar cap a Fontalba on trobo una cua de sis o set cotxes davant meu. Com vaig amb el cotxe nou i per una pista de sorra, aprofito i començo a provar l’ESP, l’ABS, l’ASR... Segur que el cotxe que porto davant deu anar acollonit pensant: “que collons fa aquest boig?!?!”. A les 8 arribo a Fontalba, aparco, agafo els trastos, preparo a la Motas i comencem a pujar.

Agafo un ritme tranquil, la meva intenció es fer-ho d’una tacada. Tota la gent que m’avança ràpidament mirant i fent festes a la Motas ens la trobarem sense alè a l’ultima pendent del Puigmal.

En el camí em trobo al centre excursionista de Sant Boi i el de Vallirana. Així que de sol no n’estic pas. En 1 hora i 45 minuts arribem al cim, amb el soft-shell posat ja que ha marxat el sol i fa fresca. Foto de rigor amb la Motas. Busquem un lloc per esmorzar una mica, jo un entrepà i la Motas una mica de pinso. Descansem uns 30 minuts i quant la boira comença a deixar-se veure enfilem el camí de tornada.

Tot just quant enfilem la primera baixada la boira se’ns tira al damunt i no veiem a 5 metres. Poc a poc anem fent el camí i ens trobem a gent que esta asseguda a la vora del camí esperant a que escampi una mica la boira. Arriba un moment que el camí desapareix sota les meves cames i no es veu cap fita ni res mes, així que decideixo preparar-me: em poso el frontal al cap amb la llum encesa, poso en marxa el GPS i agafo el mapa de la zona per veure cap a on tinc que anar.

En poc mes de 45 minuts arribo al pàrking de Fontalba, i segur que faig una pinta una mica estranya ja que tothom em mira... però del que venien darrere meu soc l’únic que he arribat sense problemes. Carrego els trastos al cotxe i enfilo el camí cap a Barcelona. Vora les 14:30 estic entrant a l’àrea metropolitana de Barcelona.

100627 - Pedra Seca

2010-07-27T09:23:00.010+02:00

Aquest diumenge la Núria, la Motas i jo farem una excursió del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac: la Pedra Seca.

Iniciem l'excursió a l'aparcament que trobem a l'església de Sant Pere i Sant Fermí. Darrere l'església, al final de l'asfaltat, prenem la pista que comenta a baixar a mà esquerra seguint la fita de color violeta. Aquestes fites ens guiaran al llarg de l'itinerari. A uns 200 metres hem de girar a mà dreta, ja que si feu com nosaltres que seguim recta haureu de tornar enrere. Creuem el torrent per un petit pont de pedra i passem pel bell mig de dues de les masies més antigues i emblemàtiques de Rellinars: el Gibert de Baix (esquerra) i les Ferreres (dreta).

Passats els masos, creuem per remuntar-ne el curs pel marge esquerre. Després de creuar el torrent en dues ocasions més, trobem una fita que ens indica la presència d'una barraca. Per visitar-la prenem el sender a mà esquerra. Arribats a la barraca, des de la porta observem, uns metres més enllà, una segona barraca i encara una tercera a la dreta i, des de la part posterior les parets de roca del turó que resta davant nostre.

Tornem a la pista. Uns metres més endavant observem enlairada davant nostre una barraca circular. Quan ens acostem a la barraca, la pista es bifurca. Prenem l'itinerari de mà dreta i, deixant a l'esquerra una tanca verda, creuem el torrent de la Font del Bosc. Ara la pista remunta pel torrent de Casajoana creuant la llera en diverses ocasions. Aquest torrent es troba als límits de l'incendi esmentat com ho demostra la diferència de la densitat de vegetació entre un i altre vessants. A mesura que pugem, podem observar, al marge esquerre del camí, diversos fragments de murs i alguna barraca de pedra seca mig enrunats i, fins i tot, les restes del que s'anomena el Casot, indicat amb una fita.

Seguim l'itinerari i, uns metres més endavant, ens disposem a creuar el torrent, des d'on podem observar diversos fragments de murs i dues barraques més: una, la més propera, a la dreta del camí, l'altra al vessant esquerre, força més enlairada. Una mica més endavant encara trobem una barraca més a l'esquerra, una mica apartada del camí. A prop d'aquesta barraca trobem un desviament a mà esquerra que mena a la font del Càntir, on voliem descansar una mica i fer un mos.

Desfem el camí de la font i tornem a la pista dirigint-nos al mas que podem veure enlairat a la dreta. Pocs metres després, però, trobem una barraca a l'esquerra del camí amb restes de murs damunt seu. Després d'una petita pujada veiem més restes de murs a l'esquerra i, no podia ser d'altra manera, una nova barraca. Seguim endavant a punt de tombar definitivament cap al mas, però, de nou hem d'aturar-nos. Una fita ens indica la situació d'una altra barraca a la dreta del camí.

En tornar a la pista, girem bruscament cap a la dreta, creuem la llera del torrent de Casajoana i, finalment, ens enfilem vers el mas envoltat d'antics camps esglaonats i en altre temps cultivats. Una esplèndida panoràmica de Montserrat fa les funcions de teló de fons. El mas Casajoana va ser propietat dels Desfar, senyors feudals de Rellinars a partir del segle XV, i durant els segles XVIII i XIX participà plenament en l'expansió de la vinya, com ho demostren els murs i les barraques de pedra seca que trobem a les seves contrades.

Deixem el mas i iniciem el descens de retorn a l'església de Sant Pere i Sant Fermí. Uns minuts més tard arribem a un camí asfaltat que seguirem fins a prendre una nova pista forestal que ens retorna al punt d'inici.

Les dades:

Longitud: 4.200 m
Durada: 3 h
Dificultat: Baixa

100620 - Collserola

2010-06-29T12:51:00.011+02:00

Aquest diumenge la Núria, la Motas i jo hem donat una volta pel Parc Natural de Collserola. Comença a arribar l’estiu i ja ho comencem a notar, però es una via per respirar una mica de natura fora de Barcelona.

100605 - 31 Marxa de Polinya a Montserrat

2010-06-29T12:39:00.008+02:00

Aquest dissabte he quedat amb el Pemi, l’Eva, el Salvador i unes persones més per anar a fer la 31 Marxa de Polinyà a Montserrat. Sembla molt interessant, amb 52 quilòmetres de recorregut, amb un desnivell no gaire pla i amb una previsió de 10 hores de marxa.

Tot comença força bé. Passo a buscar al Pemi i l’Eva a casa seva i no em fan esperar gaire estona. Enfilem camí cap a Polinyà i aconseguim aparcar a la mateixa plaça des d’on se surt. Hi ha força gent apuntant-se, però per això es una marxa popular. Arribem massa aviat, així que hem d’esperar 30 minuts a que arribi el Salvador. Fa força calor.

Un cop arriba el Salvador, encara hem d’esperar a la gent que falta. Un cop estem tots ens posem a la cua per que ens donin el recorregut, camiseta, etc. A partir d’aquest moment la cosa comença a marxar malament. Sentin per megafonia que superem els 350 participants...

Quant ens toca el torn ens diuen que s’han acabat les camisetes, els porta mapes, regals, etc. Així que ens quedem sense res. Ens reunim al centre de la plaça mentre ens preparem les motxilles per començar la marxa. De cop, sona la sirena per a que ens posem en marxa. Em llevo i veig que a la plaça quedem unes 30 persones... i la resta de gent?!?!

En fi, ens posem en marxa. Fem un grup el Pemi, l’Eva i jo. Estem motivats, fa un bon dia, i anem avançant a la gent que havia sortit abans que nosaltres. Quant anem arribant al primer control ja ens hem perdut un parell de vegades. Al primer control es un descontrol: no queda res per menjar, hem de suplicar que ens donin aigua, etc. Agafem una garrafa amb una mica d’aigua i ens la repartim a les motxilles.

Deixem enrere el primer control una mica emprenyats. Volem pensar que com que es el primer, la gent que ja abandona ha abusat una mica. Així que una mica desmotivats anem cap al segon control. Durant el camí, ens perdem un parell de cops mes. Arribem al segon control on decidim dinar una mica. Aquí hem de tornar a suplicar aigua, aquest cop anem amb cara i prou. El menjar ha desaparegut, literalment, encara sort que portem barretes, entrepans i una bosseta de croissants de xocolata que li he pispat a la Núria.

Els ànims comencen a estar una mica per terra. Descansem com a màxim 30 minuts i reprenem el camí. Ja és de nit, així que ara portem els frontals. Si de dia ens perdíem, ara de nit es xauxa. Fem quilometres sense sentit, buscant una senyal inexistent, o un pas entre les branques que ocupen el camí. A la pujada a la serra de l’Òbac el Pemi es torça el turmell, tant frenar amb la gent que portar davant, tant ara tira i ara frena ens cansa la moral. Amb poques ganes de continuar arribem al tercer control, portem uns 38 quilometres.

Aquí descansem i per fi podem menjar alguna cosa!!! Prenem aigua, una llesca de truita de patates amb tomàquet i una altre de pernil del país, un cafè i una pometa. Amb l’ estómac mig ple, el Pemi comenta que no pot continuar, pero que entendrà que l’Eva i jo intentem acabar la marxa. Comentem la situació:

1. La marxa esta molt mal indicada

2. No han netejat el camí

3. Ens hem perdut masses vegades

4. En dos controls no tenien ni aigua ni menjar, i les nostres reserves estan buides

5. La motivació que teníem esta ara mateix pel terra

Veient la situació decidim demanar un autocar i que ens portin al cotxe. Abandonem, junt amb altres 40 persones que tenen el mateix parer que nosaltres: Aquesta edició de la marxa ha sigut un autèntic fracàs.

Mentre anem cap a casa parlem de fer per la nostre compte, la ruta d’Horta a Montserrat. Comenta el Pemi que esta millor guiada, amb fonts, etc.

100530 - Una volta per Talamanca

2010-06-28T10:16:00.004+02:00

Aquest diumenge, i per no perdre el costum, la Nuria, la Motas i jo anem a fer una volta per una de les rutes marcades que tenen al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Òbac: La riera de Talamanca.

Iniciem l'excursió a l'oficina d'informació del parc, carrer del Raval número 4, sortint cap a l'esquerra. Seguim pel mateix carrer fins a la plaça de l'Església, on hi ha l'Ajuntament Vell. En aquesta plaça ens trobem amb els nens d’una casa de turisme rural jugant a la pilota, encara que la senyal de prohibit jugar a la pilota es força visible. Des de la plaça prenem el carrer del Castell que, s’assembla a un casal senyorial.

Tornem a la plaça de l'Església i seguim pel carrer que neix a la dreta de l'Ajuntament Vell, senyalitzat amb una fita de color grisa, que, ràpidament, esdevé una pista. Seguint les fites, deixem enrera el poble i la torre del casal i davallem 150 m per trobar la riera de Talamanca i el mas del Molí del Menut.

Travessem la riera prop d'un embassament que prova la transcendència de la gestió de l'aigua. Seguim per la pista enfilant-nos pel torrent de la font dels Pets. Sortim de la pista i prenem un sender per creuar el torrent per damunt d'una balma des d'on admirem la panoràmica del poble dalt del serrat. A mà esquerra, trobem una barraca de vinya.

Seguim el sender que, davallant el torrent, tomba a mà dreta ben a prop de la riera. Més endavant, trobem una nova edificació rural de petites dimensions. Recuperem el sender fins a una pista que prenem per creuar la riera i iniciar la pujada al poble. A mitja pujada, trobem una fita que indica la presència d'un forn d'obra i prenem, a mà esquerra, el sender emboscat que hi mena.

Tornem a la pista i, quan trobem una bifurcació, seguim a mà esquerra. En aquest punt, podem escollir entre dos camins. Si volem un recorregut més planer i ample seguim la pista. Si volem un recorregut més curt, costerut i emboscat, escollim el sender. En qualsevol cas, arribarem a una font.

Passada la font, deixem el carrer de la Font i entrem al poble per una escalinata de pedra que mena al carrer del Raval, on trobarem l'oficina d'informació del parc.

100524 - La Mola

2010-06-07T08:51:00.010+02:00

Avui és dilluns de Pasqua, festiu a Barcelona. Aprofitant que la Núria i jo tenim festa i que la majoria esta treballant, decidim anar-hi a La Mola per donar una volta.

Agafem els trastos i a la Motes. Enfilem la C58 cap a Terrassa, Matadepera i finalment al pàrking del parc. Com encara no han obert el punt d’informació, decidim entrar-hi quant tornem. Així que enfilem la pista que puja en direcció a La Mola a les 9 del matí anomenat el Camí de Coll d’Eres.

Pel camí i a menys de trenta minuts de la sortida i a mà dreta, tenim unes vistes panoràmiques de Montserrat, que si el dia ho permet es poden fer bones fotografies. Als trenta minuts de caminata, i just on acaba el camí, ens trobem en una “plaça” on ens trobem en amb una bifurcació de camins. A mà esquerra, tenim la pujada al Montcau, que la faré a la tornada. A mà dreta, el camí que porta a La Mola. I tot recte el camí que diria que porta a Sant Llorenç de Savall, encara que no n’estic segur.

Girem a la dreta i continuem el nostre camí. Quant portem una hora ens trobem amb una baixada força pronunciada, on de vegades hem d’ajudar a la Motas a baixar-hi. Trenta minuts més tard arribem a la cova del Drac on es podem veure algunes vies d’escalada i bones panoràmiques de la zona.

Quant portem unes dues hores i pocs minuts, comencem l’última pujada a La Mola. I a i quart arribem al monestir, punt final del nostre recorregut. Descansem uns minuts mentre mengem i ens refresquem. Després ens endinsem al monestir per donar-hi un cop d’ull. Finalment, a les 11:30, girem cua i ens disposem a fer el camí de tornada.

De tornada i com que tenim ganes, ens desviem a veure els Òbits i la font de Fluvià. De tornada a la “plaça” on comença el Camí del Coll d’Eres, la Núria i la Motas es queden a descansar ja que el sol comença a escalfar força. Jo aprofito i faig una escapada al Montcau, que al veure la baixa que té, aprofito per fer una mica el boig i baixar corrents.

Arribem al pàrking vora l’una i mitja. Aprofitem i entrem al centre d’informació a veure quines rutes més tenim per la zona.

100523 - Montserrat

2010-06-01T09:56:00.006+02:00

Avui la Núria, la Motas i jo hem quedat amb la meva família per anar a donar una volta per Montserrat i provar si podem entrar amb la Motas a veure a la Moreneta.

Arribo amb els meus pares abans de les 10 del matí i el pàrking ja esta força ple. De pujada cap al santuari ens trobem a l’Olga, l’Albert i la Berta. Decidim anar-hi de pressa a veure si encara arribem a poder entrar a veure la Moreneta. De pujada veiem que es prepara una festa de balls a la plaça, cosa que deixem per més endavant. Tenim sort i podem entrar sense cap problemes.

Al sortir ens retrobem amb el meu pare i l’Albert, i enfilem un camí amb la finalitat de caminar una estona sota el sol que fa. Passat un parell d’hores veiem que comencem a tenir una mica de fam, així que enfilem camí cap els cotxes i a barcelona a buscar als meus avis i a dinar una mica.

100424 - Campionat de bloc d'espanya

2010-05-31T12:58:00.007+02:00

Avui el Pemi, l'Eva, la Núria, la Motas i jo hem quedat a l'Hospitalet que fan una classificació pel camionat d'espanya de bloc.

100418 - Tagamanent a Roca-Centella

2010-05-31T11:30:00.010+02:00

Avui la Núria, la Motas i jo hem quedat amb el CESP per anar a fer una volta pel Tagamanent. Ha sigut un dia molt pujos i gairebé no hem vist el sol.

Deixem els cotxes en un pàrking de sorra al ben mig d’una pista asfaltada on no hi passen ni dos cotxes alhora. Comencem a caminar per un corriol que travessa un restaurant tancat quant pugem però que ja estarà obert al baixar.

Al principi hem de grimpar una mica, i tinc que ajudar a la Motas a pujar algun tros. No per ganes de saltar-ho, més bé per a que no es faci mal. Un cop a dalt veiem una bona vista els voltants. Visitem per fora una església mentre veiem un grup d’escoltes que recullen els trastos per començar a baixar.

Enfilem una pista forestal, on esmorzen alguns mentre els altres veiem com ens passen ciclistes i altres excursionistes. Descansats 20 minuts, tornem a agafar el camí cap a Roca-Centella sota la pluja de nou.

Al arribar-hi tenim dos camins, un mig-grimpant i l’altre fent una volta. Com que tinc “mono” d’escalada començo a grimpar, encara que la cosa esta força mullada i son poc mes de 5 metres, val la pena!!

Un cop tots al cim de 1000 metres, fem la foto de grup. Comença un altre cop a ploure, i aprofitem per fer una tornada ràpida als cotxes i cap a casa.

100411 - Matagalls

2010-04-27T10:48:00.008+02:00

Avui hem quedat el Pemi, la Núria, Jo i la Motas per anar a fer una volta pel Matagalls. El Pemi vol provar la seva nova càmara, la Nikon D700 amb un objectiu que li han deixat, i nosaltres volem fer una caminada per la muntanya, i aquesta era una bona opció.

Arribem al pàrking que ja comença a estar una mica ple, i això que son les 9 del matí!! Comencem a pujar, amb molta tranquil•litat, fent fotos i provant-ho tot. La gent ens avança amb pressa, la majoria ens la trobem més tard sentada un cop arribem a dalt dels turons.

100403 - de Cornudella de Montsant a Siurana

2010-04-27T09:24:00.006+02:00

Avui la Núria, la Motas i jo hem decidit que podríem fer el camí que puja de Cornudella del Montsant fins a Siurana. A mi, particularment, em fa força gràcia. Parem a les 9 del matí al centre d’informació i ens recomanen que deixem el cotxe al pàrking i comencem des d’ aquí.

Agafem les motxilles i creuem Cornudella a peu en direcció a Ulldemolins, just al final surt una carretera a la dreta que posa Embassament de Siurana, i just a 100 metres surt una pista asfaltada a l’esquerra marcada amb els colors dels GR, roges i blanques. La pista va vorejant l’embassament, fins a un punt en que el camí que hem de seguir gira bruscament a l’esquerra i comença a agafar alçada. Pugem un petit turó des d’on podem veure Siurana, i ara el camí comença a baixar suaument, on creuem un camí agrícola.

Just després del camí agrícola el camí comença el seu tram final, amb pujada, endinsat en la vegetació. El camí ara va guanyant alçada fent un zig-zag, amb pedres, i amb una bona vista de Serra del Montsant, que degut al bon dia que feia, estava força inundada d’escaladors.

El camí arriba a Siurana amb terra de pedra per sota de la roca que serveix de terra al refugi de Ciriac Bonet. El camí té fi a l’entrada de Siurana, davant d’una Agrotenda. Just en aquest punt descansem una mica, bevem i mengem un mos. La gent va arribant a Siurana en cotxe, tota abrigada amb jaquetes i bufandes, un impacte considerant que la Núria va amb tirants i jo en màniga curta.

Després d’una estona de descans, desfem el camí de tornada cap a Cornudella, ara el sol està força alt i encara fa més calor. Arribem a casa, dutxa i ens preparem un petit vermut. Dinem i després fem una migdiada...

100402 - Ulldemolins - 3 Ermites

2010-04-27T08:35:00.011+02:00

Aquesta setmana santa, i per no perdre el costum, la Núria i jo hem anat al poble a passar uns dies tranquils i a descansar una mica.

Avui hem decidit que farem un altre cop la ruta de les 3 ermites que surt des de Ulldemolins i que no vàrem poder acabar amb els meus pares degut a que l’últim tram del circuit estava amb un pam de fang. Aquest cop fa un dia espectacular, i fa dies que no plou.

Deixem el cotxe a l’ermita de Sant Antoni, a uns tres quilòmetres d’Ulldemolins, just entre l’ermita i el càmping situat a l’altre banda de la pista asfaltada. Aquest cop no venen els meus pares, però portem a la Motas, que li encanta caminar pel camp. Desfem uns 300 metres el camí que hem fet amb el cotxe i girem a l’esquerra.

Anem seguint les marques del GR (roges i blanques) i aixi anem evitant una mica la pista forestal i el trànsit de cotxes. Al final de la pista ens trobem a Les Cadolles Fondes, on podem veure la senda del riu. Aqui agafarem cap a l’esquerra un altre cop, en direcció cap a Margaleff i entrem al Congost de Fraguerau.

Després d’una estona seguint el camí del riu, ens trobarem a la dreta el pont de Sant Bartomeu, que el creuarem. A la Motas no li fa gaire gràcia. Un cop a l’altre banda, seguirem el camí de l’esquerra marcat amb pintura groga. A partir d’aquí, el camí començarà a anar pujant cap a la cresta de Els Ventadors. Trobarem una última pujada plena de roques, i un cop superat veurem la Cova de l’Àguila a la nostre esquerra.

Un cop a l’ermita, reposem una mica. Un cop amb noves energies desfem el camí cap al cotxe. En el camí de retorn ens creuem amb força gent que esta fent la mateixa ruta que nosaltres.

Distància total: 9 km
Temps: 3h 40 min
Nivell acumulat: 550 m

100321 - CESP - Les Fonts de Martorelles

2010-04-14T10:03:00.012+02:00

Aquest diumenge hem quedat per fer una matinal amb el grup del CESP. Hem quedat a la plaça de sempre, però quant arriba l’hora tant sols estem el Salvador, 3 persones, i la Núria i jo. Truco ràpidament al Pemi a veure que fan, i em comenten que acaben de sortir de casa seva... és la costum d’arribar tard als llocs... Mentre comentem la sortida d’avui, i dos amics decideixen anar a fer una volta una mica més “animada”, així que ens deixen a nosaltres quatre esperant al Pemi.

Al final, l’excursió la farem: el Salvador, el Pemi, l’Eva, el David, la Núria, jo i un altre company que ara mateix no m’enrecordo del nom. Ahh! I els gossos!!! Així que pugem als cotxes i enfilem el camí a Sant Martí de Martorelles.

Deixem els cotxes a l’entrada del poble, descarreguem i ens preparem. Enfilem el camí que puja per la carretera fins a l’altre extrem del poble, on ens endinsem en una pista forestal en direcció a una torre de vigilància. Això si, abans haurem de pujar una mica, cosa que costa una mica a les persones que no estan acostumades.

Durant aquesta pujada veiem que les nevades caigudes han fet força de mal a la vegetació de la zona, trencant les branques dels arbres i deixant els camins i corriols intransitables. Això provoca que no puguem accedir a la majoria de les fonts que teníem previstes de veure, cosa que no ens desanima i continuem endavant.

Un cop arribem a la torre de vigilància, tenim una bona vista de Barcelona i voltants, cosa que ens fa asseure en un racó i prendre un mos, excepte jo que a part d’haver-me deixat l’esmorzar a casa tampoc tenia gaire gana.

De baixada aconseguim veure alguna font més, això si, fent una mica d’exploradors entre les branques. Aquesta font conté una petita bassa d’aigua amb peixos i tot. Fem les fotos de rigor, una mica el boix i tornem al camí principal per anar baixant per la pista en direcció els cotxes. Desfem el camí cap als cotxes, i després cap a Sant Perpetua.

100308 Gran nevada a Barcelona

2010-04-08T09:01:00.003+02:00

Això que veieu es Barcelona, concretament la Meridiana.

100307 Berga

2010-04-08T08:54:00.007+02:00

Avui diumenge hem quedat amb el Pemi, l’Eva i el David ja que la Nina ens ha deixat i els gossos que tenen es troben una mica tristos, per anar a donar una volta per Berga i als voltants.

Arribem al centre i aparquem. Agafem el passeig amunt cap al centre de Berga. Per no anar per la carretera, enfilem un carrer que entra cap a la plaça on esta la policia. En aquest punt, desenfundem les cameres de fotos.

Seguim el camí en direcció al centre. Al final del carrer, ens trobem amb La Menta, el restaurant dels meus amics Agus i la Mar tancat, es massa aviat i encara no han arribat. Enfilem camí cap al castell, on tenen la casa.

Un cop al castell anem a veure si es troben a casa, ja que els cotxes estan a la plaça. Aprofitant que estem, decidim anar tots junts a passejar el Duc, el seu gos. Així que agafem el rierol que puja cap a Queralt, formant un grup de 9 persones i 4 gossos.

Quant comença a arribar les 12, el Agus i la Mar tenen que anar baixant cap a La Menta. Així que comencem a baixar cap a casa. Ens despedim i anem de camí de baixada cap al cotxe. Un cop al cotxe, enfilem camí cap a Barcelona.

Avui ha sigut un dia molt tranquil. Hem passejat sense pressa, ni motxilles, ni res.

100228 - CESP - Sta Perpetua al Tibidabo

2010-03-25T12:50:00.005+01:00

Avui diumenge dia 28 de febrer del 2010 hem quedat amb el CESP per fer una caminada anual del centre, la de Santa Perpetua al Tibidabo. Hem quedat els participants a la plaça del poble per fer la sortida a les 9. Primer de tot s’informa als participants que han de seguir una senyal visual, es fa la foto de grup i es dona la surtida.

Hi ha gent que surt corrents, altre a pas lleuger, però nosaltres farem companyia a la Ruth i la Cèlia que faran d’escombra i les ajudarem a recollir les senyals. Esperem a veure si tenim algun despistat, i sortim vora 30 minuts més tard.

El primer tram son camins que surten de Santa Perpetua en direcció a Ripollet, però abans ens trobem amb el primer control on podem gaudir d’una “super-mega-barreta” i aigua. Aquí ens comenten que el grup ens porta 35 minuts de avantatge.

El segon tram creua Ripollet i Cerdanyola del Vallés, fins a una pista que comença vora de Montflorit. Aquest tram és el més pesat ja que has d’anar per carrers, semàfors, etc. Aquí tenim el segon control amb uns entrepans (tant sols queden de pernil salat i salami) i fem un parell de traguets al porró amb vi. Enfilem la pista una mica mes contents, no sé si serà pel vi o per que tornem a trepitjar sorra.

El tercer tram va pujant per camins de muntanya en direcció al Tibidabo. Vora de Can Cerdà trobem l’altre control on podem menjar un trossos de taronja amb xocolata. Aquí veiem una bona vista de tot el parc de Collserola

El quart i últim tram passa per el Carrer de Sant Medir, on creuem la Carretera de Sant Cugat per tornar a agafar un corriol que puja directa al pàrking del Tibidabo on ens espera l’últim control amb uns bollicaos i unes llaunes de refresc. Mentre esperem al autocar que ens portarà de retorn a Santa Perpetua anem comentant la ruta mentre gaudim de la vista i del menjar.

Distància total de 19,3 quilometres i un desnivell acumulat de 462 metres.

100219-21 Casa Rural a prop de Figueres

2010-03-16T12:45:00.011+01:00

Aquest cop, la Núria i jo, hem quedat amb la meva família per anar a passar un cap de setmana sencer a una casa rural al costat de Fogueres. Serem vuit adults, un nen de tres anys, una nena de sis mesos i una gossa.

Arribem el divendres per la tarda, i ja trobem mig instal·lats a tota la família. La Núria i jo reconeixem la casa i anem a que serà la nostre habitació. Ens reunim amb la resta de la família i decidim anar a fer un tomb pel poble. Com que no hi ha gaire moviment, entrem dins del casal on ens prenem una copa. Quant arriba de tancar el casal, ens dirigim a la casa per preparar-nos per sopar.

Mentre sopem decidim el que farem el dia següent. Anirem a l’Estartit i farem una volta en un vaixell on podrem observar el fons marí. Fa un dia força esplèndid, encara i això la Núria es mareja i no ho passa gaire bé. Un cop a terra ferma, la Núria es queda al cotxe fent una becaina mentre la resta busquen un restaurant on menjar alguna cosa. Després de dinar, donem una volta pel passeig marítim per pair.

A la tarda anem a donar una volta pel poble de Castelló d’Empúries, excepte la meva mare i la Núria que no es troben gaire bé. És un poble que a pesar de ser petit, el seu nucli antic té un encant.

De retorn a la casa, ens preparem i ens disfressem per anar a sopar. En el sopar la parella que regenta la casa s’ho passa força distret. Un cop de retorn a les nostres habitacions, fem un sorteig a veure qui porta la millor disfressa. La primera posició és per la meva germana (Sonia) que porta una disfressa de vaca; la segona posició és per a un servidor que anava de hippie; la tercera per el meu cunyat (Jesús) que porta una disfressa de “chico moderno”. Acabem la nit amb uns “mojitos” i comenten el dia.

El matí del diumenge tornem a fer una volta per veure els animals de la granja. Un cop hem aclarit els comptes amb la casa, ens dirigim al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, on agafem un camí que dona un recorregut per veure els aiguamolls, les aus i els paisatges. El total del recorregut son uns sis quilometres i mig d’anada i uns altres de tornada.

Tornem direcció a Castelló d’Empúries on trobem un restaurant per dinar una mica justets, ja que recordem que som 8 adults i dos nens amb cotxes. Quant acabem ens despedim els meus pares i nosaltres. Els meus pares agafaran l’autopista i cap a Barcelona, mentre que la Núria i jo anirem per la carretera fent camí.

100131 Gra de Fajol

2010-03-11T09:42:00.004+01:00

Aquest diumenge he quedat amb el grup del CESP per anar a fer Gra de Fajol. Com la majoria de les vegades, hem quedat a les set del matí a la Plaça del poble. I com el major número de vegades, soc el primer en arribar. Poc desprès va arribant la gent, el Pep, el Xavi i la Ruth, i poc més tard el Jaume.

Com som cinc i el cotxe del Xavi i la Ruth es força gran, decidim anar-hi tots en el seu. Ens dirigim cap Setcases. En el trajecte anem parlant d’altres escursions i anècdotes, mentres veiem que la temperatura va baixant fins al -8º que tenim al parking on deixem el cotxe.

Fa molt de fred, esmorzem alguna cosa amb els dits congelats i ràpidament ens preparem per començar la marxa. Agafem el camí que porta al refugi, i desprès agafem les pistes que ens porten fins el Coll de la Marrana. Intentem anar-hi per fora de les pistes d’esquí, però ens enfonsem fins els genolls i decidim agafar la pista.

Al arribar al Coll de la Marrana el Jaume i jo agafem per l’esquerra i sense crampons hem d’obrir una nova via per arribar a dalt. El Pep, el Xavi i la Ruth amb crampons agafen per la part central-dreta. Al arribar-hi mirem a la dreta, cap a Bastiments, on veiem força gent i un cel que no aguantarà gaire estona. Comencem a pujar el Gra de Fajol i ens posem els crampons ja que hem trobat força gel.

Arribem al cim 2.708 m en poc més de dues hores de marxa amb una temperatura de -15 º amb una mica de vent. Fem les fotos de rigor i admirem una mica el paisatge. Girem i desfem el camí en direcció al cotxe.

La baixada es fa força més distreta, ja que al refugi ens trobem a un personatge que baixa amb botes d’esquí (sense esquís) i un dipòsit de 50 l de combustible a l’espatlla. No fa falta dir que va baixar rodolant alguna que altre part de la baixada.

Arribem al cotxe i encara fa força fred, així que ràpidament ens canviem les botes i cap al cotxe. De baixada ens cau el temporal que havíem vist des del Coll de la Marrana, però poc a poc l’anem deixant enrere i apropant-nos a casa.

100117 Toubkal (Dia 6)

2010-03-10T13:11:00.006+01:00

Semblava que no i ja hi som a diumenge dia 17 de Gener del 2010, dia en que hem de tornar a Barcelona i a la rutina. En llevem, i baixem a esmorzar. Assaborim el cafè amb llet, a l’ombra d’un arbre i el cant d’un ocell, asseguts en uns sofàs, amb música local de fons.

Parlem amb l’encarregat de la Riad per veure que fem amb l’equipatge, ens comenta que com que som els únics clients, no tenen pressa i que la podem deixar fins que ens vinguin a buscar a les dues del migdia. Pugem a l’habitació i recollim els nostres estris, però deixem les bosses a l’habitació.

Sortim a fer l’última volta per Marrakech. Acabem de comprar alguna cosa d’última hora. Quant comença a fer una mica la calor, decidim tornar a la Riad i prendre a l’ombra un te berber, de mentre podem passar-nos les fotos i vídeo.

Estem gairebé una hora amb el té. Quant ens venen a buscar, ja estem tant relaxats que ens fa mandra d’aixecar-nos, però que hi farem. Agafem les bosses i les carreguem al 4x4, que ens portarà fins a l’aeroport a agafar el nostre avió que surt a un quart de cinc.

Un cop a l’aeroport, anem a facturar les maletes que aquest cop segur que passen del pes permès i sembla que ens tocarà la hostessa amargada. El Pemi treu el seu millor somriure i amabilitat, i sembla ser que li ha caigut bé ja que ni ens mira el pes i ens factura la bossa directa a Barcelona sense haver-li de demanar. Les coses van massa bé.

Passem el control sense cap problema i pugem a la zona d’embarcament. Aquí veiem que el nostre avió té una espera de dues hores, i que el que havia de sortir dues hores abans del nostre te prevista la sortida d’aquí a una hora. Busquem un lloc per seure i esperar. Al final, el nostre avió surt a les set de la tarda, una mica just per agafar el nostre avió a Barcelona.

Arribem a Barcelona a dos quarts de deu, i el nostre avió resulta que ha sortit puntual. Ens dirigim a la zona per a que ens col•loquin en un altre avió, i ens posen a un que esta embarcant i surt a les deu. El Pemi, jo i un altre passatger que ens trobem amb la mateixa situació creuem de la terminal 1 fins a la terminal 2 corren pels passadissos, i quant arribem a la porta (que resulta que és l’última de totes) resulta que encara no han començat a embarcar i porta més de dues hores de retràs.

Truquem a les dones i els expliquem que ha passat. De moment ens esperen a l’aeroport. Embarquem i volem a Barcelona, on veiem que les nostres maletes no arriben. Fem la reclamació i ja ens trucaran, però com que no estic gaire convençut les busco jo via telèfon des de la sortida de Marrakech fins a Madrid, on les localitzo en el magatzem de maletes per

dudes... encara em pregunto que c”!•$!23 fan a maletes perdudes...

Agafem el cotxe i l’Eva i el Pemi ens deixen a casa, on donem per finalitzada una expedició que costarà d’oblidar.

100116 Toubkal (Dia 5)

2010-03-10T12:52:00.005+01:00

Hem arribat al dissabte dia 16 de gener del 2010 i ens llevem sense pressa ni despertadors. Un cop en peu anem a la terrassa, on fa estona que ha sortit el sol i on ja tenim l’esmorzar a punt. Un cop acabat l’esmorzar, assaborim el sol i les vistes de la vall en un dia clar i sense núvols. Una mica més tard, apareix en Frank, que s’asseu a taula i pren un te berber.

Al cap d’una bona estona arriba Abdul i el cotxe 4x4 que ens portarà a Marrakech. Quedem amb en Frank de veure’ns per Marrakech i ens desitgem sort. Recollim els pocs estris que no estan guardats en la bossa i sortim de la Riad. Carreguem el cotxe i pugem per anar a Marrakech. El camí de retorn queda més marcat per la tristor de deixar la muntanya i la neu enrere.

El cotxe ens deixa a una plaça de Marrakech a prop del centre, la resta l’hem de fer a peu. Arribem a la Riad, molt semblant a la típica casa andalusa, pati interior, escala a la part superior, plantes, ombra, etc. Ens ensenyant l’habitació i comença la lluita a veure qui es dutxa primer, que portem quatre dies sense dutxar-nos (m’agradaria veure qui es capaç de dutxar-se a 3º). Al final és el Pemi el primer, que disfruta durant una bona estona d’ella. Arriba el meu torn i també m’estic l’ estona que em sembla sota l’aigua calenta.

Un cop nets decidim anar a veure la ciutat. Agafem les cameres de fotos i vídeo, diners i una jaqueta per si fa fresca, encara que ara mateix estem a 23 º. Sortim de la Riad i busquem la plaça, triguem una mica en trobar-la però ja ens va bé, així estirem les cames. Trobem un lloc on dinar, que seria un bar de cuina ràpida però amb Tagines i couscousse. Un bon plat per a cadascú, 3 cokes (de mig litre!!), una ampolla d’aigua (de litre i mig), te berber, pa... tot per 14 dirhams, uns 11 Euros.

Fa una calor terrible i anem en màniga curta. Donem varies compres pels carrerons que son més frescos, i realitzem alguna que altre compra. Per la tarda decidim donar més voltes a veure que podem comprar o trobar. En una terrassa ens trobem al Frank, que ens ajuntem a fer un altre te. Quant es fa fosc, canviem de terrassa, anem a una ubicada al taulat d’un edifici des d’on podem veure tot Marrakech de nit. Aquí en Frank queda amb una noia per anar de festa a la nit, però en Pemi i jo no ens apuntem.

Arriba l’hora de sopar i baixem a la plaça on han muntat tot de parades amb seients per sopar. Escollim una i sopem. Finalitzem amb el típic te berber. Quant es fa tard, ens despedim de Frank que el deixem a un cibercafé. Arribem a la nostra habitació i ens posem a dormir.

100115 Toubkal (Dia 4)

2010-03-10T12:46:00.007+01:00

Avui som divendres 15 de gener del 2010, i quant son les sis menys quart sento una veu que diu: “Chicos arriba que se ven las estrellas!!”. D’un cop de braç obro el sac, dono un salt i em poso de peu, corrents i amb la pell de gallina començo a posar-me les malles tèrmiques, samarreta tèrmica, gore-tex, etc. Baixem a esmorzar, on ens trobem amb gairebé tot el refugi.

Sortim a caminar que es de negre nit, amb els frontals posats. Encara fa vent, però veure els estels i les ganes de fer cim fa que no hi pensi. Fem la primera tirada per segona vegada, i veiem que el dia serà força espectacular. Fem la segona tirada que ha sortit el sol, i aquest cop si no fem cim no serà pel temps.

Arribem als 4.067 m, on ahir el temps ens va fer girar cua. Una mica més endavant arribem al Tizi’n Toubkal (Coll del Toubkal) on podem veure unes vistes increïbles del Sàhara. Foto i video per recordar-ho i tornem a enfilar el camí al cim. 30 minuts més tard estem el Pemi i jo abraçats sota la típica piràmide que marca el cim del toubkal. L’ Abdul ens fa la foto i en filma una mica, mengem una mica de fruits secs i enfilem la tornada al refugi.

Aquest cop la baixada la fem en menys de dues hores, fa un sol que calenta força i al terra té neu tova, el suficient per baixar amb comoditat i no enfonsar-te. Al refugi ens espera un te berber, i després el menjar. Pugem a les habitacions a recollir els nostres estris, i fer la maleta. Vora les quatre de la tarda ens disposem a fer la baixada fins a Neltner, direcció a la Riad.

De baixada no trobem tanta neu, encara que es més pastosa. Creuem els mateixos pobles de baixada, i desfem el camí que vàrem fer fa un parell de dies. Quant arribem a Imlil, les cames comencen a ressentir-se del dia ja que hem fet 900 m de desnivell positiu i 2.400 de negatiu. Baixant trobem el centre de dones i ens adonem que gairebé no hem vist dones fins aquell moment. Un cop a la Riad, desmuntem la bossa conjunta i ens fem cadascú la seva. Parlem una mica amb el Frank i Abdul mentre prenem el te berber. Més tard sopem una tagine (cosa gran) i prenem un altre te berber mentre reposem el dinar.

Anem a dormir aviat ja que estem una mica cansats. Aquest cop dormim amb els sacs de dormir que son lleugers i de plomes (temperatura màxima -37 º) en comptes de fer servir les mantes.

100114 Toubkal (Dia 3)

2010-03-10T12:30:00.003+01:00

Estem a dijous 14 de gener del 2010 i avui atacarem el Toubkal. No fa gaire bon temps, però ho hem d’intentar.

Avui al Pemi li molesta força el braç, i desprès d’esmorzar decideix, amb força pena, que es quedarà al refugi. Jo em trobo amb força i ganes d’intentar-ho, així que marxem l’Abdul, jo i un francès anomenat Frank amb el que hem fet bones migues. Sortim del refugi que ja es de dia, encara que força gris.

La pujada al Toubkal des de el Refugi de Neltner son 900 m de desnivell positiu, dividit en 3 pujades destacades i dues part on es pot descansar. Es a dir, primera tirada de 300 m de desnivell amb un replà, una altre tirada de 300 m amb un altre replà, i l’última tirada de 300 m amb el cim al final. Superem la primera tirada sense cap problemes. Al final de la segona tirada esdevé el mal temps amb boira, força vent, mala visibilitat, etc.

Al ben mig de la tercera tirada, just a 4.067 (a 100 m del cim!!!) el temporal es força inaguantable. Mentre l’Abdul i jo decidim si donar mitja volta o continuar, ens trobem que retornen dos grups d’alpinistes. Al principi em semblava que la boira els donava un color blanc, però cada cop que son mes a prop veig que estan coberts de neu des del casc fins les botes. Breument ens comenten que es impossible anar al cim. Així que decidim ajuntar-nos i baixar al refugi.

Sort que disposem de diversos guies a la baixada, la visibilitat es nula i ens podríem perdre en qualsevol moment. De cop i volta, un cop d’aire ens aixeca a 5 de nosaltres pels aires i ens llença muntanya avall fent que tinguem que fer servir les tècniques d’autorescat. Triguem dues hores en fer l’última tirada de 300m, fem quatre passes i clavem el piolet a terra per assegurar-nos en una pendent de més del 45%.

De mica en mica anem arribant al Refugi a on ens espera un menjar calent i te berber. Estem tota la tarda mirant al cel i contemplant la tempesta que tenim al voltant. Comentem amb l’Abdul la possibilitat de fer cim el dia següent, cosa que li sembla poc probable. Decidim esperar a les 6 del matí per veure el temps i acabar de decidir que farem. En cas de no poder pujar, hauríem de baixar a Imlil i fer un petit trekking per la zona.

Aprofitem per fer mes relació amb el Frank, que es muda a la nostre habitació. Decideix acompanyar-nos al dia següent, però anirà al seu ritme.

Passem la tarda descansant, menjant, parlant amb els altres alpinistes, i fent plans pel dia següent. Sopem aviat i a dormir, a veure si aquest maleït temporal ens dona una hores de descans.

100113 Toubkal (Dia 2)

2010-03-10T12:27:00.005+01:00

Avui, dimecres 13 de gener del 2010, ens llevem a les dos quarts de vuit del matí. Hem de fer un veritable esforç per llevar-nos del llit amb el fred que fa. Jo avui he dormit amb dues mantes, i el seu pes m’acaba fent mal a l’espatlla. Pugem a la terrassa de la Riad, aquí ha sortit el sol i comença a escalfar-nos. Parlem mentre ens posen l’esmorzar a taula. Cafè en pols, llet, te, sucre, torrades, pa, mantega, melmelada... un esmorzar molt bo. Un cop hem acabat, prenem el sol mentre esperem que arribi Abdul.

Un cop arriba Abdul, ens presenta al cuiner i al portador. Recollim les coses i carreguem la mula. Vora les 10 hores ens posem en marxa en un camí força petit i ple de roques que va pujant per la muntanya. Tenim per endavant uns 1500 m de desnivell positiu en unes 6 hores de camí.

Mentre anem pujant, Abdul ens va ensenyant el pobles que trobem, els noms dels pics, i coses de la seva terra. Quant porten unes dues hores de camí, ens trobem amb neu que ens cobreix fins els genolls... això serà llarg. Fem una parada a l’últim poble per dinar, on mengem copiosament al sol, que gaudim realment amb el te berber.

Durant la pujada ens anem creuant amb altres que van baixant, i el curiós es que en un petit espai del camí et pots trobar una casa que et ven qualsevol tipus d’artesania local, beguda, menjar, etc.

Arribem al Refugi Neltner de la CAF a 3.207 m on ens esperen amb un te berber calent, pero abans hem de deixar les botes, crampons i material d’alpinisme a l’entrada, a una espècie d’estanteria dedicada exclusivament per això. A la mateixa estanteria hi trobem sandàlies de goma per no tenir que anar descalç. Poc desprès ens ensenyen la nostre habitació, com que hi ha poca gent, tenim una habitació de vint persones per nosaltres sols. Un cop instal•lats, ens criden per sopar i per parlar amb Abdul i decidir que farem el dia següent. Al sopar el Pemi es fa malt a l’ombro.

Preparem les coses per següent dia, organitzem una mica l’habitació i el material, parlem una estona i ens posem a dormir. Demà atacarem el Toubkal!!

100112 Toubkal (Dia 1)

2010-03-10T12:22:00.004+01:00

Son les 4 del matí del dimarts dia 12 de gener del 2010, avui ens llevem força aviat ja que marxem a les set del matí cap a Marrakech amb escala a Madrid. El Pemi i la Eva ens passen a buscar a casa meva, ja que portem dues bosses d’expedició de 170 litres cada una, i els quatre junts enfilem el camí a l’aeroport del Prat.

Arribem a l’aeroport vora les cinc. Temps per donar voltes al pàrking per trobar terminal per on hem d’embarcar. Hi ha molt poca gent. Busquem el mostrador de Air Europa i facturem l’equipatge, cosa que es complica una mica ja que l’operadora es pensa que portem Arpons en comptes de Crampons... i el límit de pes de 25 kg queda una mica superat pel pes de les nostres bosses, que amb l’embolic que s’ha generat no s’han fixat gaire, uff.

Després de facturar l’equipatge anem a fer un mos. Com que només tenim una cafeteria oberta, no tenim gaires opcions. S’ha de veure com es passen amb els preus del menjar en aquest llocs. Anem xarrant amb l’Eva i la Núria fins que arriba la nostra hora. Ens despedim i ens dirigim cap al control sentint de fons: “Aneu en compte!! Porteu-nos algun regalet!!”

Passem el control i busquem la porta d’embarcament. Pujem a l’avió i ens posem a dormir fins arribar a Madrid a dos quarts de nou del matí, on busquem la nova porta d’embarcament. Mentre esperem a que doni un quart i cinc d’ una, que surt l’avió a Marrakech busquem un lloc per menjar alguna cosa. A la sala de descans fem servir el portàtil, revisem els correus electronics i fem l’última foto al facebook abans de marxar. Embarquem i tornem a dormir fins a Marrakech que arribem a un quart de dues (hora local, seríen un quart de tres de Barcelona).

Recollim les nostres bosses i ens adonem que és un aeroport summament petit, ja que per baixar de l’avió ho hem fet a peu i creuant les pistes caminant... Sortim i veiem un rètol que posa “MundoExplora”, ens presentem i aquí coneixem a Abdul que es presenta com el guia de la nostre expedició. Ens agafa el carro i ens comenta que canviem Euros per Dihams (moneda local) mentre carrega el cotxe. Pugem al 4x4 que serà el nostre taxi i ens dirigim a Imlil (1.700m, considerat el “Chamonix” marroquí), creuant una mica la ciutat de Marrakech. El viatge de dues hores queda de banda amb els paisatges i del tipus de conducció que tenen.

Arribem a Imlil i a la nostre Riad. Fa un fred que pela, mirem els rellotges i marquen 3 graus positius... a la nostre habitació!! I res de calefacció!! Deixem els trastos i donem una volta pel poble, necessitem estirar una mica les cames. Comprem galetes, aigua, coke, etc. Tornem a la Riad i ens comuniquen que les nostres bosses pesen massa i que si les podem ajuntar en una deixant el que no sigui necessari. Desfem les bosses i fem una amb el material estrictament necessari, sempre amb l’idea d’Abdul.

Es l’hora de sopar, ens posem al costat de la llar de foc que tenim ja que ara encara fa més fred. Ens donen una mica de sopa, molt bona i calenta. De segon tenim Tagine, un descobriment recomanat de la gastronomia Marroquí. De postra un iogurt de pistatxo i un té berber per acabar d’arrodonir el sopar. Parlem una estona i decidim anar a dormir.

091209 La Masella

2010-02-16T11:04:00.005+01:00

Avui el Pemi i jo hem quedat per seguir l’entrenament per anar al Toubkal, i hem decidit a fer La Masella i pujar a La Tosa. Pujem per la C58 direcció Berga, i el túnel del Cadí. Un cop al Túnel ens comenten que ja no es pot fer anada i tornada, que ara hem de pagar els 14 € d’anada i al baixar uns altres 14 € de baixada. Quin atracament!

Un cop al pàrking baixem i comencem a preparar-nos. Pujarem amb les botes, sense crampons ni raquetes de neu, ja que el que volem es agafa una mica de rodatge. Fa un fred que congela, així que ens posem ràpidament en marxa. Al mig de la primera pujada, parem per escalfar-nos les mans ja que se’ns han quedat glaçades i ara les puntes dels dits fan molt de mal.

Per sort, entrem ràpidament en calor i continuem la pujada. Ja han obert les pistes i cada cop ens trobem més gent baixant. Al mig del nostre destí, ens comencen a avançar gent que puja amb esquís que ens mira com si no coneguéssim altres sistemes per pujar...

Poc a poc ens adonem que tenim la càmara de fotos que sembla un bloc de gel. No es poden fer funcionar ni els botons. També ens adonem que tenim l’aigua glaçada, i que cada cop el fred és més intens.

Abans d’arribar al cim, el Pemi comenta que té el peu congelat, així que donem mitja volta i ens dirigim a l’últim refugi abans d’arribar a La Tosa. Un cop arribem veiem que hi ha cua per entrar, i un cop a dins has d’estar de peu ja que sembla que tots els esquiadors estan dintre. Posem els entrepans sobre els radiadors per a que es desfacin (si! Estan congelats!!) mentre entrem en calor. Parant amb la depenenta del refugi, ens comenta que al cim es registrem temperatures de -42ºC de sensació tèrmica!!

Un cop hem entrar en calor i hem menjar una mica, ens posem els crampons ja que ara tenim la baixada, i no fa falta que ens la juguem. Per entrar en calor, fem una petita carrera, cosa que fa que els esquiadors que baixen ens mirin com si estiguéssim una mica bojos.

Arribem al cotxe i el posem en marxa per a que es vagui escalfant mentre ens anem canviat de roba i guardant els trastos. Quant entren al cotxe ja ha agafat una temperatura força agradable, cosa que fa que la tornada no sigui tant trista. Snif, snif.

091205 Port del Comte

2010-02-16T10:22:00.003+01:00

Avui dimecres, el Pemi i jo em quedat per anar a fer una volta pel Port del Comte amb raquetes, i baixarem fent snow. Decidim fer cas de la plana de ViaMichelin i agafem el trajecte per Berga. Entre les corbes i la boira, se’ns fa un pèl massa llarg, així que mentre continuem decidim que la baixada la farem per on sempre.

Desprès de més de dues hores i mitja arribem a l’estació tot just quant comença a sortir el sol, aixi que fem la paradeta de rigor per la foto. Fa un fred que et deixen les dits congelats. Un cop a l’estació, ens dirigim al sector del Sucre que és l’únic que esta obert. Aparquem just al davant dels remolcadors, recordem que encara no han obert les pistes, i ens preparem. Tot just comencem a caminar quant posen en marxa el primer remuntador per a que pugin els “pisters”, però ens comenten que tenen previsió d’obrir un parells de pistes.

Enfilem la pista, i cada cop veiem que hi ha menys neu... Un cop arribem al punt més alt de Port del Comte, fem el canvi i ens posem la taula d’snow als peus. Anem baixant, pero entre la meva falta d’experiència amb snow i la molt poca neu que hi ha fa que vagi més pel terra i que una altre cosa, així que quant arribo a l’última part de la pista per arriba al cotxe em trec la taula d’snow i faig els últims 100 metres a peu.

Han obert dues pistes, pero millor que no ho haguessin fet. La poca gent que ha vingut, marxa amb nosaltres de les pistes molt descontenta.

091129 - Collformic a Matagalls (Amb rescat d'helicòpter)

2009-12-03T07:14:00.002+01:00

Aquest diumenge, la Núria i jo, hem decidit anar a estirar una mica les cames al Matagalls. Ahir dissabte vam anar a una boda, així que necessitem una mica de moviment.

Arribem a Collformic vora les 8 del matí, i mentre carreguem les motxilles a les espatlles han parat varis autocars i deixat un munt de persones... crec que avui el Matagalls serà com una Rambles. Li dono presses a les Núria per sortir abans que tota aquesta gent, i just quant comencem veiem que en realitat es desviant cap a la dreta, en direcció Granollers. Uff, quina sort.

La nostre alegria ens ha durat uns 30 minuts. Just quant comencem la primera forta pujada dintre del bosc, comencem a veure gent que baixa corrent amb els frontals al cap. Els primers venen força separats, però al quart d’hora l’afluència de corredors es força notable. De fet, no parem de trobar gent fins que arribem al Matagalls, on un parella de jutges ens volien posar un segell conforme hem passat pel Matagalls, aquí ens assabentem que hem tingut la sort de trobar-nos amb la cursa de Matagalls a Granollers.

En l’última explanada abans d’arribar al Matagalls ens trobem a un corredor en una llitera i amb la manta tèrmica acompanyat de 3 muntanyencs. Preguntem que ha passat, si necessiten ajuda o vendes, però ho tenen tot controlat i esperen l’ajuda de l’helicòpter. Com que no faríem res mes que nosa, tornem a enfilar el camí cap el nostre destí. Just quant enfilem l’última pujada sentim un soroll, ens girem i veiem com s’apropa l’helicòpter de rescat. Sort que portava la càmara reflex de fotos amb un tele, i així poder fer alguna fotografia del rescat.

Al arribar a la creu del Matagalls, fem la foto de rigor i girem cua ja que l’aire no ens deixa ni parlar entre nosaltres. De baixada veiem la segona part del rescat, mes fotos i cap a baix.

El protagonista d’aquest dia va ser l’aire, que no va parar en cap de les 3 hores en que vam trigar en pujar i baixar. Un cop al cotxe, un entrepà petit per recuperar força amb un suc de taronja, i cap a casa. Arribem a Barcelona a les 13 hores, hora ideal per dinar.

091122 - Montserrat

2009-11-30T09:44:00.004+01:00

Aquest diumenge hem quedat la Núria i jo amb el Xavi, la Ruth i el Salvador (grup del CESP) per anar a donar una volta per Montserrat. Hem quedat a les 9 hores al pàrking, i coses de la vida, ens trobem a la pujada de Monistrol al Santuari de Montserrat.

Aparquem junts i carreguem les motxilles. Caminem desfent la carretera uns 100 metres i trobem el camí dels Degotalls, que agafem fins que estem amunt de Montserrat. Es una pujada que agafa un camí directe, sense gaires zig-zags, i amb les pluges dels últims dies fa que el camí estigui força poc practicable. N’hi han trossos que s’ha de grimpar, fins i tot n’hi ha un que has de passar agafat d’una corda... agafada en una xapa en un costat i als arbres per l’altre banda.

Un cop arribem a dalt fem un descans per menjar alguna cosa i fer fotos. Com la Núria no esta acostumada a aquestes coses, decidim que ella i jo agafarem el camí que baixa fins el Monestir de Montserrat mentre la resta agafa direcció cap a Sant Jeroni.

La Núria i jo baixem fins el Monestir sense gaires problemes. Un cop al Monestir, descansem un minuts, i després enfilem la carretera per sortir del Monestir. Un cop fora del pàrking, enfilem la carretera cap al nostre cotxe. Carreguem els trastos al maleter del cotxe i anem direcció del Bruc per anar a dinar a casa dels meus pares, que avui fa anys.

091031-1101 Borreda

2009-11-25T09:40:00.003+01:00

Aquest cap de setmana hem quedat la Núria i jo amb la família de la Núria per celebrar l’aniversari de la seva mare. El seu pare li va demanar que preparéssim un cap de setmana d’aventura, que finalitzaria amb un dinar amb la família i els amics. Com podeu veure ens ho vàrem passar d’allò més bé.

091025 - Collbató

2009-10-26T13:19:00.005+01:00

Avui Diumenge, el Pemi i jo, hem quedat amb el Xavi i la Ruth, del Centre Excursionista de Santa Perpetua per anar a escalar una mica. Com que tots viuen a Santa Perpetua, he quedat amb ells a les 9 a Collbató. La meva sorpresa es que quant arribo a Collbató, el meu GPS es torna boix i em trobo amb el mercat al mig del poble... Al final hem truca el Pemi i em venen a buscar a peu, ja que la cosa esta una mica girada.

Esmorzem un cafè al bar 4000 peus, del Centre Excursionista, i després enfilem el camí cap a les vies. La pujada és una mica costosa, fa molta calor i el pes del material no ajuda gaire.

Un cop a les vies decidim que el Xavi i la Ruth obriran una via i el Pemi i jo l’altre, així ens podrem anar veient i fent fotos. Els primers en pujar son el Pemi i el Xavi. A mitja via, el Xavi confessa que es va cremar els dits la nit anterior fent panellets... el que ocasiona que el Pemi l’hagi d’ajudat a posar les cintes Express i a muntar la reunió, però aquestes coses ja li agraden al Pemi, jeje.

Quant ens toca el torn a la Ruth i a mi, ens trobem que tenim un altre grup de gent a la via de l’esquerra de la Ruth i a la meva dreta, cosa que ocasiona que tinguem que esperar torn per tocar la reunió.

El Xavi i el Pemi fan l’última pujada i recullen el material per deixar la via. De tornada als cotxes mirem el centre on s’entrenen els bombers, sembla molt interessant... el pròxim dia ho mirarem amb més deteniment.

091024 - Pedraforca

2009-10-26T13:01:00.010+01:00

Avui dissabte la Núria i jo hem decidit fer el Pedraforca 360. Si ja ho sé, l’hem fet unes quantes vegades, però la Núria no l’ha acabat mai i diu que es un repte personal, i com que li dona culpa a la calor de que no el pugui acabar.

Així que ens llevem a les 5 del matí, per començar a caminar a les 8 del matí. Tot just comença a sortir el sol, i la temperatura es molt agradable. La Núria va pujant força bé, i de mica en mica anem agafant alçada. Quant arribem a la font dels Terrers ja es de dia, i es veuen las muntanyes amb una fina capa blanca... SI!! ES NEU!!

Seguim el camí sense parar-nos. Anem pujant fins la pista florestal que puja de Saldes i ens portarà al refugi Lluís Estassen. Un cop al refugi, arribem 45 minuts més tard del que marca la ruta, es quant realment surt el sol d’entre els núvols, el que provoca que ens traiem les jaquetes. Esmorzem un entrepà estirats a la gespa. 30 minuts més tard ens tornem a posar en marxa.

De tornada hem de fer un parell de parades, ja que la Núria comença a estar una mica cansada. Un cop agafa la pista florestal que porta cap a Saldes (punt de retirada les dues últimes vegades que ha vingut), em sembla que li venen forces de nou al veure que supera aquest punt, cosa que aprofito i enfilem el camí cap a Gósol.

Al no fer tanta calor, l’última part del recorregut s’ha fet força ràpida. Al enfilar l’última recta cap al cotxe, li venen unes forces renovades a la Núria que em fa anar a un pas lleuger, de tal manera que anem fent alguna “tonteria” pel camí. Així que per fi, repte superat per part de la Núria!!

NOTA: Ara vol pujar a la Vall de Núria...

091017 - De Collformic al Matagalls

2009-10-26T10:36:00.004+01:00

Avui dissabte hem quedat el Pemi i jo per anar a fer el Matagalls des de Collformic, serà la prova per veure si ja estat del tot recuperat del tormell. Son les 8 del matí i passo per casa seva a despertar-lo... sembla que se li han enganxat els llençols ja que li costa força de baixar.

Arribem al pàrking de Collformic, ens preparem i comencem la pujada. La temperatura es força fresca, jo porto una gorra i guants i el Pemi porta posats els seus guants que no ens traurem en una bona estona. La primera pujada es d’aquelles que costa, ja que arrenques en fred i comences a guanyar alçada ràpidament.

Un cop amunt, trobem una planícia que s’agraeix per recuperar la sensibilitat a les cames i recuperar l’alè. Aquí ens traiem la gorra i els guants i com que ja anem calents forcem una mica més el pas. No ens adonem que estem anant per fora del camí, o millor dit, una altre camí obert per les cabres, que va per la dreta del camí original. No ens preocupa gaire, ja que aquest es força mes entretingut i agradable ja que vas força a prop de la cresta.

Arribem a la segona pujada forta i ens trobem amb un dubte, no sabem si mig-grimpar pel camí de cabres per continuar o seguir per la cresta. El no portar cordes i la incertesa del camí ens fa girar i mig-grimpar fins que superem la segona pujada. Ara veiem al final el Matagalls amb la seva creu.

Estem en una altre planícia, així que aprofitem per tornar a accelerar i apropar-nos al nostres destí. L’últim tram del camí, que es una altre pujada, la fem a pas lleuger, el que provoca que ens tornem a equivocar i pujar per un corriol amb molta pedra solta. Arribem a la creu, abraçada de rigor, mirem el paisatge i ens fan la foto. Mengem una barreta i tornem cap a Collformic.

La baixada la comencem a poc a poc, ja que el Pemi s’està recuperant del tormell, però com som així de bèsties acabem fen la baixada corrents, saltant de pedra en pedra... Passat una estona, reflexionem del que estem fent, us recordo que jo pateixo del genoll, i ens prenem la resta de baixada amb més pausa.

Un cop a Collformic comenten la possibilitat de tornar a fer-lo ja que els dos ens hem quedat amb prou forces i ens ha semblat poca cosa. Decidim ser conscients i parem al bar a esmorzar i prendre el sol, cosa que agraïm i molt.

091011 - De Monistrol a Montserrat

2009-10-26T10:01:00.007+01:00

Avui diumenge he quedat amb la Núria i ma mare per pujar des de Monistrol a Montserrat. Es una pujada que comença a ser habitual de fer-la per aquesta època per part de la meva mare i jo...

Anys anteriors, la meva mare i jo (que aquest any compleix 65 anys) van fer aquesta pujada pel camí dels Canals i de l’Aigua que surt davant de l’Aeri, però com que vindrà la Núria i la meva mare ja comença a tenir una edat, vol provar una ruta més suau, així que agafarem el PR-C 19.

Comencem el camí força aviat, així anirem amb la fresca. Un cop passat la bifurcació de la Drecera dels Tres Quarts parem a esmorzar una mica. I una mica més enllà començà el patiment: les escales. I una mica més amunt arribem al nostre destí.

Visita obligada al punt d’informació per veure quines rutes tenim. Estirem les cames fent el una volta pel santuari, tornem a veure l’església i posem les espelmes corresponents. Una altre volta pels voltants i anem baixant cap al cotxe.

Un cop fora del pàrking, vora les 12 hores, la cua per entrar-hi amb cotxe arriba fins a Monistrol.

091017 - CESP - La Castellassa

2009-10-20T11:51:00.005+02:00

Son les vuit del matí i els meus pares ens esperen, a la Núria i a mi, a la cantonada per estar a les 8:30 a Santa Perpetua, on hem quedat amb el Pemi i la resta de gent per fer una sortida programada pel CESP (Centre Excursionista de Santa Perpetua) a la roca de La Castellassa.

La majoria de gent hi va en autocar, però com nosaltres serem 5 persones anirem amb cotxe, així tindrem mes llibertat. Cosa que agraïm, ja que cada vegada que estem mes aprop es va complicant la carretera, i l’autocar ho te més complicat a cada revolt. Al final han de baixar i fer l’últim tram a peu.

Un cop al pàrking ens reunim i comencem a caminar per un una pista que comença a guanyar alçada. Vora els 100 metres girem a la dreta i ens endinsem en un corriol, que més amunt va a parar a un altre tros de pista, que l’agafem uns 50 metres i després ens endinsem en un altre corriol fins arribar a La Castellassa un parell d’hores de la sortida.

Amb vistes a la roca esmorzem, fem fotos de les vistes i xerrem una estona. Ens ensenyen les vies d’escalada, i ens comenten algunes histories dels voltants. Fem també la foto de “família”. Un cop acabat, fem el camí de tornada fins el pàrking on nosaltres tenim el cotxe i la resta encara ha de baixar una mica més ja que l’autocar ha tingut que marxar més avall.

090927 - CESP - La Mola

2009-10-19T09:59:00.005+02:00

Son les vuit del matí, i avui he quedat amb el Pep, el Xavi i la Ruth (companys del Grup Excursionista de Santa Perpetua de Mogoda) per anar a fer una via ferrata, la primera per part meva.

La previsió meteorologica de la setmana donava pluges pel diumenge, però fa un sol que comença a escalfar-nos mentre esperem a veure si es presenten més persones. Quant estem a punt de marxar, apareix un altre company que s’ha llevat aviat i ha vist el temps, així que ha vingut a veure si es feia la matinal programada: fer La Mola. Com és l’única persona que ha vingut que no té material per fer una via ferrata, decidim anar a fer La Mola.

Agafem un escalextric de carreteres interiors per arribar a un pàrking mes enllà de Matadepera i endinsat al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, on ens equipem (traiem tota la “ferralla” i agafem l’aigua i poca cosa més) i enfilem un camí que comença a pujar per escalfar les cames. Als cinc minuts ja te’ns les cames prou calentes i desitgem que vingui un pla, que trigarà encara uns minuts més a arribar.

Al llarg del camí ens trobem força gent, resulta que hi ha una gimcana popular... em sembla que començo a tenir la “negre” en aquest aspecte ja que últimament ens trobem amb curses d’aquest tipus per tot arreu.

Una hora i mitja més tard arribem a La Mola (1.104m), on ens trobem amb un monestir romànic actualment reconvertit en un museu-restaurant. Primer de tot busquem un lloc al solet, esmorzem una mica i descansem. Més tard visitem el monestir i el restaurant, ens proveïm de cartilles de rutes i admirem el paisatge. Passats una mitja hora comencem la tornada als cotxes.

090823 - Besalu - Banyoles - Girona

2009-10-05T11:03:00.005+02:00

Avui diumenge havíem preparat una sortida el Pemi i jo, però com encara li fa mal el tormell de la travessa que vàrem fer al Pedraforca, marxarem els quatre en plan turista a visitar alguns pobles de Catalunya.

Primer visitem Besalú, on fem un cafè en un bar amb força encant. Veiem l’església jueva, la muralla i la plaça del poble. Anem cap al cotxe quant comença a escalfar massa el sol, i ens dirigim a Banyoles. Visitem Banyoles de mentres busquem un lloc per dinar que sigui massa car, es una cosa estranya, però la majoria de restaurants estan tots tancats. Al final, dinem al Telepizza, hamburgueses i pasta, així que de pizza poca cosa.

Quant acabem, com que Banyoles ja esta visitada, enfilem el camí cap a Girona. Aparquem al pàrking de l’entrada i fem un recorregut a peu. Al barri antic fem un gelat de iogurt que et poses al damunt el que tu vulguis... ummmm. Un cop acabat, fem una bona volta per baixar tot el que hem dinat.

Més tard tornem al cotxe i cap a Barna, que ja comença a ser una mica tard i a l’endemà hem de treballar.

090815 - Pic de la Dóna, Bacivers i Bastiments

2009-09-22T11:22:00.007+02:00

Avui dissabte el Pemi i jo anem a fer una ruta per Vallter, farem des de el pàrking de l’estació de Vallter 2000 a Bastiments, passant pel Pic de la Dóna i Bacivers.

Arribem al pàrking que encara no ha sortit el sol, cosa que fa que la temperatura sigui força agradable. Ens posem els soft-shells (uiiii quin virugiiiii), la motxilla i ens apretem les bambes. Mirem el mapa i cap amunt, tot recte cap al Pic de la Dóna.

Al mig de la pujada tenim una explanada, on mirem enrere i podem veure unes vistes molt agradables, però encara hem de pujar més i ja comença a sortir el sol. Girem a l’esquerra i comencem l’últim tros fins el Pic de la Dóna.

Des de el Pic de la Dóna girem una mica a l’esquerra, en direcció per la carena que ens porta a Bastiments, però abans d’arribar girem a mà dreta en direcció a Bacivers i el seu llac. Al arribar al llac, ens costa una mica de veure el camí que puja a Bacivers, així que utilitzem el mètode que millors se’ns dona... tot recte amunt camp a través! Quant portem uns 50 metres, veiem el camí de pujada i l’agafem.

Des de el pic de Bacivers anem per la carena fins Bastiments, que arribem per la part de darrera tot pujant els últims 20 metres com a cabres. Això fa que alguns visitants es quedin força sorpresos al veure’ns aparèixer del mig del no res. Fem la foto de rigor amb la creu, descansem i barreta. Mentres parlem amb altres excursionistes, veiem que el temps comença a canviar, el que fa que recollim ràpid, i ens posem en marxa.

Agafem el camí de retorn cap al Pic de la Dóna, però just on tenim el desviament cap a l’esquerra de Bacivers agafem un camí a la dreta que baixa cap al pàrking de Vallter 2000. Tot just comencem la baixada, comença a ploure, cosa que fa que el Pemi i jo apretem el pas. Arribem al pàrking una mica mullats, sort que els soft-shells aguanten una estona la pluja.

Intentem de dinar alguna cosa al bar de l’estació, però davant l’incompetència i l’espera de més de 30 minuts decidim baixar a algun poble que ens atenguin millor.

090726 - de Ribes de Fresser al Taga

2009-09-22T10:36:00.011+02:00

Avui diumenge, el Pemi i jo em decidit fer el Taga des de Ribes de Freser, una circuit circular d’uns 15 km i 1.500 m de desnivell acumulat en unes 5 hores.

Com és una travessa força més curta del normal, ens acompanyaren l’Eva i la Núria, encara que elles dos es quedaran al poble i no pujaran. Així doncs, a les afores de Ribes ens deixen en un camí de sorra i pedres que comença a pujar força direcció al nostre destí: el Taga.

En el primer tros del camí creuem un bosc per una pista forestal plena de sorra i pedres, que fa que anem força frescos, ja que la pujada comença a notar-se a les cames. De cop i volta sortim del bosc i ens trobem amb algun turons i més enllà podem veure el que creiem la punta del Taga, aquesta vista i la que tenim a les nostres espatlles fa que renovem les forces i continuem cap amunt.

L’ últim tros es una pujada en vertical. Tenim una gran decepció quant al arribar a la punta veiem que encara no hem arribat. Així que mirem i ens dirigim cap a on hauria d’estar, ja que tampoc es veu a la llunyania. En pocs minuts comencem a veure la creu que marca el pic del Taga, i en alguns minuts més ja ens trobem a la seva ombra.

Admirant la vista, ens decidim a escriure quatre lletres al llibre de firmes, el meu en forma de prosa. Descansem una estona, ja que anem força bé de temps, xarrem amb altres companys de fatigues, mengem alguna barreta i ens preparem per la baixa per l’altre cantó. Just a la baixada cap a la carretera, en Pemi es torça el tormell, cosa que fa que anem força més lents.

Després de diversos intents de tornar pel mateix camí, tenim que agafar la pista que ens porta a Bruguera, ja que el Pemi no pot fer massa força amb el peu. Així que quant estem veient al poble, truquem a l’Eva i la Núria per a que ens vinguin a buscar. Ens uns 15 minuts estem amb elles i ens dirigim de nou a Ribes de Fresser per anar a dinar als Caçadors.

090719 Segway

2009-08-18T10:49:00.003+02:00

Com ha sigut el meu aniversari la Núria m’ha regalat una volta amb Segway a Malgrat de Mar. Primer de tot, un circuit per començar a dominar una mica, i després una volta per la muntanya. En total han sigut dues hores. Aquí teniu les fotos.

090718 Querals_Nuria_Puigmal_Fontalva_Queralbs

2009-08-18T10:37:00.007+02:00

Son les 6:20 del matí i, el Pemi i jo, estem arribant a Ribes de Fresser. Passem per davant d’un termòmetre i marca... 9 Graus!! Els dos ens mirem somrients, avui farà fresqueta... Arribem a Queralbs, jaqueta i motxilla a punt, ens podem en marxa a les 6:35 del matí.

Comencem la pujada a la Vall de Núria, com s’està fresquet i no ens trobem amb ningú ho fem d’una tacada en 1 hora i 50 minuts. La trampa es que han obert de nou el camí antic de la Vall de Núria que t’estalvies el tram de les escales. A la Vall de Núria aprofitem per fer una parada tècnica i agafar aigua de la font. Una barreta, una xarradeta amb gent que puja amb funicular i enfilem el camí al Puigmal.

Pujarem al Puigmal per la variant Est, que recorre una vall tancada sense gaires vistes fins a topar-nos de front amb el Puigmal i la seva tartera. El trossos més durs podríem dir que son: la Collada de l’Embut i la tartera final. Abans de començar la tartera, fem una parada per veure aigua i menjar una barreta. En total, triguem unes tres hores en arribar al cim... i la nostre sorpresa al veure que hi ha fins i tot bicicletes!!! Fem les fotos de rigor, xerrem una mica amb altres excursionistes i ens refugiem del vent per menjar un entrepà. De cop i volta, sentim un soroll enorme, mirem al cel i veiem que ens passa per sobre un helicòpter que vol deixar al cim el material per la cursa que es celebrarà demà.

Després de descansar una mica, comencem la baixada cap a Fontalba. El primer tros de tartera, fa que més que baixar tinguem que esquiar sobre la sorra. Passats uns 200 metres de desnivell, l’inclinació es torna més agradable, el que agraïm tant el Pemi com jo. Al cap d’una hora arribem a Fontalba i ens trobem amb la pista d’11 km que ens deixarà a Queralbs. Aquí el sol ja comença a fer calor, fins ara hem anat amb els soft-shells posats. Aquest últim tram del circuit s’ens fará interminable, és una pista forestal de sorra que no es veu la fi...

Un parell d’hores després arribem a Queralbs, cansats de la pista i amb ganes de treure’ns la motxilla de sobre i beure alguna cosa fresca. Ha sigut un recorregut d’ aproximadament 30 km de llargària, 1700 m de desnivell i hem trigat unes 10 hores en total.

090627 - M5 - Cornudella del Montsant

2009-08-18T09:32:00.005+02:00

Aquest cap de setmana llarg hem marxat la Núria i jo a Poboleda, prop de Reus.

Hem decidit tornar a intentar de fer una ruta circular prop de Cornudella del Montsant, anomenat M5 dels itineraris del Parc Natural de la Serra del Montsant. Té una distancia de 7,1 km amb una durada estimada de 3 hores, una dificultat mitjana i el nostre pas anirà per: l'Ermita de Sant Joan de Codolar, Grau de Montsant, Clot de Moloner, Cova del Moloner, Cova Santa, Roca Corbatera, Font del Manyano, Pla del Grau, Grau Gran i Camí de la Llisera.

Ens llevem a les 8 del matí, esmorzem i marxem cap a Cornudella del Montsant. Un cop arribem, agafem a mà esquerra una pista que puja fins a la l'ermita de Sant Joan de Codolar. Una pista que només permet el pas d’un sol cotxe i que anem pujant pregant en no trobar-nos amb cap de baixada.

Aquest cop deixem el vehicle al pàrking que hi ha al final del camí, tot just a mà esquerra abans d’arribar-hi. Ens equipem i comencem la ruta.

La ruta segueix el camí del GR-174 marcat per una línia blanca i una altre paral·lela de vermella. A uns cent metres ens trobem amb un encreuament, on decidim agafar el camí de la dreta que es el que indica el mapa. Aquest camí, és un corriol que va agafant alçada pel costat de la muntanya cap al Montsant. Triguem vora una hora en arriba al cim, des d’aquí tenim una vista de la vall força agradable.

Seguim el camí que ens porta vora d’un regufi que ha viscut anys millors, aprofito per “plantar un pi”. Continuem pujant una mica més i ara si que caminem per la part mes alta del Montsant. El creuem d’una punta a una altre, en direcció a Albarca, per un camí que voreja la cordillera del Montsant. La baixada es fa una mica pesada, ja que el tipus de terreny que hi ha es molt ensorrat, i hem d’anar en compte ja que cedeix una mica sota els nostres peus... sobre tot dels meus.

Arribem a Albarca i girem a la dreta en direcció a Cornudella. Aquest últim troç ja el coneixem, el vàrem fer l’últim cop. A la Núria se li fa una mica llarg, fa molta calor (ja gairebé es migdia) i esta una mica cansada. Va parant uns minuts a cada ombra que troba, que son poques. Per fi, fem un revolt i veiem l’Ermita de Sant Joan de Codolar, el que fa que els peus de la Nuria agafin una mica més de velocitat.

Al cotxe, obrim les portes i dona de ple a la cara una onada de calor. Mentre es ventila una mica, deixem les motxilles, estirem, bevem aigua fresca, etc.

Ressenya del Pas de l’Oblit

2009-07-27T16:16:00.003+02:00

Bé, ja fa temps que tinc acabada la ressenya d'uns quants blocs que hi ha de camí al sector Clàssic de Can Boquet, i que menys que compartir-ho amb tothom, no és que m'ho guardés per mi, sinó que tinc el cap en altres llocs i no penso molt en cuidar el blog. Afortunadament tinc a l'Ivan que m'ho recorda de tant en tant i a més hi puja algun article de les sortides que anem fent.

Doncs aquí teniu les ressenyes, són blocs que hi ha de camí cap al sector Clàssic sortint del Dolmen d'en Toni. Aquests són els primers, però en queden uns quants més, ja aniré actualitzant les ressenyes.

Per veure-ho millor, només cal que cliqueu sobre les imatges.

090613 Pedraforca 360

2009-07-22T09:47:00.005+02:00

Son les vuit del matí i ens posem en marxa quant gairebé comença a sortir el sol, sortim de Gossol i anem a fer la ruta del Pedraforca 360º, marcada per les senyals grogues i blanques del PR-C 127. Aquesta vegada som la Núria, la meva mare i jo. La Núria vol acabar-la, es un intent personal. La meva mare, li ha agradat força i ho vol intentar. A mi, sincerament, m’agrada caminar, i si es per la natura millor.

Deixem enrere el poble i comença la pujada, on ja començo a sentir que la Núria i la meva mare respiren massa ràpid. Passats uns 40 minuts de pujada, arribem a l’àrea de picnic de Font Terrers, on continuem per la dreta, en direcció al Coll del Verdet. Travessem la vall fins que ens trobem una bifurcació, a la dreta aniríem al Coll del Verdet per pujar al Pedraforca, així que agafem a l’esquerra per continuar pujant.

Travessem un pas entre les roques, i veiem a l’altre costat de la vall muntanyes que sobrepassen els 2000 metres. Seguim vorejant per un camí que manté un petit desnivell fins que arribem a la Font de la Roca, on tenim unes bones vistes. Seguim més endavant i arribem a una explanada sense camí, que hem de pujar per agafar la pista que ens portarà el refugi. Aquí fem una petita parada de 5 minuts i parlem amb uns ciclistes, ja que el sol comença a picar.

Enfilem la pista en direcció al refugi i Saldes, i obtenim un panorama de la vall envoltada per les muntanyes. Després d’una bona estona arribem al Refugi Lluís Estasen, on pararem per descansar una bona estona, veure i menjar alguna cosa. En aquest punt les dones aprofiten per anar al servei... Comencem a notar que el sol pica de debò.

Enfilem un corriol que surt a má dreta, seguin les marques del PR, i vora d’un quilòmetre trobem una bifurcació que agafarem a l’esquerra. Aquí comencem a baixar, cada cop mes abrupte, i en aquest lloc és on la Núria es va fer mal l’ultima vegada que vem intentar de fer la mateixa ruta. Poc a poc, aquest cop aconseguim sobrepassar aquesta baixada sense cap problema. Notem el sol força calent a les nostres espatlles.

La Núria ha de parar mes sovint cada cop, comença a notar massa la calor. Amb prou feines arribem al punt on ens vam separar el meu grup dels que anaven a buscar els cotxes, que la Núria ens comenta que ja no pot seguir gaire estona més. Com el tros que queda no el conec, no es vol refiar, així que decidim que ella agafarà la pista fins a Saldes i ens esperarà fins que la meva mare i jo tornem amb el cotxe. Li donem el mòbil, aigua i menjar, i ens separem.

La Reyes i jo continuem el camí sota el sol. Quant portem un parell de quilometres, el camí torna a endinsar-se al bosc, cosa que agraïm ja que tornem a estar frescos i podem augmentar el pas. Al cap d’una estona rebem un missatge al mòbil, la Núria ens espera el cotxe, no entenem res. Ara vaig al davant jo, i sense adonar-me’n cada cop vaig més ràpid, però com veig de reüll que la Reyes em segueix no abaixo el ritme. En poc temps, comencem l’ultima baixa que ens porta a la carretera, que seguim en direcció a Gossol i el cotxe.

Quant veiem el poble de Gossol i el cotxe, podem distingir la figura de la Núria en una ombra al costat del cotxe. Ella, al veure’ns, comença a caminar en la nostra direcció. Un cop ens trobem junts, ens explica que s’ha trobat al guarda forestal, que es veu que avui es un dia molt calorós i que porta tot el dia baixant gent del refugi que s’ha quedat sense aigua. Arribem al cotxe, i busquen un lloc per dinar alguna cosa, però als restaurants no ens volen, o no volem pagar el nostre sou per un plat de menjar, així que enfilem la carretera en direcció a Barcelona.

Parem a la benzinera de Saldes a posar benzina, i li preguntem a la dona a on podríem dinar per un preu raonable i bé. En indica un bar que tenen la cuina oberta sempre, que no fan menús, però si uns plats combinats molt bons. Donem mitja volta i anem a investigar. La veritat es que tenia raó, dinem com a senyors i per un preu molt raonable.

090523 - Pels Entorns de Vilada

2009-06-25T10:39:00.005+02:00

Son les sis del matí quant la Núria i jo fem via cap a Vilada, a fer una ruta anomenada Pels Entorns de Vilada del Palau Robert.

Per accedir al punt de partida cal sortir de Berga per la C-16 en direcció al túnel del Cadí i, just després del primer túnel, trencar a la dreta per la carretera C-26 fins a Vilada, on s'estaciona el cotxe al costat del parc dels Gronxadors, que és el parc al ben mig del poble. Aquí ens equipem i ens dirigim al començament de la circular.

Sortim del parc i ens dirigim per la C-26, tot seguit girem a l’esquerra pel carrer que puja cap a l’Ajuntament. Passem per la plaça de la vila, on ja trobarem les senyals del PR C-127 que si les seguim ens farà pujar cap al cementiri, passant davant de l’església de Sant Joan. Un cop deixem l’església el camí es comença a endinsar-se cap al bosc.

Quant portem uns 40 minuts de caminada, arribem a la Creu del Roset, on es gaudeix de les bones vistes de l’entorn. Al 60 ens trobem amb una font on es pot reabastir-se d’aigua, però nosaltres de moment en portem de prou. Una mica més endavant trobem un túnel de pedra, cosa que aprofito per practicar una mica l’escalada mentre la Núria em fa una foto i descansa amb aquesta fresqueta.

Als 70 minuts arribem a una explanada on tenim a ma dreta la baixada cap a Vilada, i a l’esquerra la pujada fins el Castell de Roset salvant un grau. Ens apropem al castell, i mentre la Núria torna a agafar l’alè, jo m’apropo al castell a fer les quatre fotos de rigor. A l'altiplà on s'ubiquen les restes de l'antiga fortalesa se'n distingeixen algunes parets, part de la torre original i una cisterna de recollida d'aigua de la pluja excavada a terra. Torno al seu costat en 10 minuts, i fem un mos amb vistes a la vall. Un cop hem descansat una mica, desfem el camí i aquest cop agafem el camí que baixava a ma dreta, que ara el tenim a ma esquerra.

El camí comença per una pista, que de seguida es pren un sender a ma dreta poc visible que s’endinsa més al bosc. Al poc es remunta un grau i creuem la carretera que va de Vilada a Nou Berguedà, i comença a baixar fortament pel bosc. Mentre baixem anem creuen varies vegades la mateixa carretera, fins que s’uneixen les dues en el mateix final, des d’on es veu una masia medieval molt ben conservada. Més endavant ens trobem amb la C-16 que va a Berga.

La ruta comenta que més endavant s’endinsa per l’Àrea Recreativa del Molí del Cavaller, seguint cap al Molí dels Cavallers vora l’embassament de Baells, per retornar a la mateixa carretera C-16. Aquesta part ens la vam saltar, ja que la Núria venia molt cansada.

Nosaltres vam seguir recta la C-16 fins a Vilada i el cotxe. Després ens vam dirigir a Berga per dinar a on havíem quedat amb l’Agustí, la Mar, el David i la Ingrid, els meus amics de tota la vida. Dinant vam tenir una grata sorpresa, l’ Ingrid esta embarassada!! Felicitats als dos!!

090531 - Pujada a la Vall de Núria

2009-06-23T11:44:00.002+02:00

La meva mare volia pujar a Núria caminant, i em va demanar a veure si la portava. Vaig parlar amb companys de feina i familiars que també volien venir, així que avui farem una macro-excursió a Núria. Som: la meva mare (Reyes), el meu cunyat (Albert), Pemi, Eva, Montse (Si!! Aquella Montse que venia fa temps amb nosaltres!!), Sonia León i el seu xicot, i la Lara. També van venir la Núria i l’Olga, però només a donar suport moral ja que l’Olga esta embarassada de la Berta i la Núria no es veu en cor de fer-la.

Hem quedat a les 8:30 al pàrking del pujador de Queralbs. Arribem i no trobem a ningú. Resulta que el Pemi i la Eva estan esmorzant a un bar vora la sortida de la pujada. Ens preparem i carreguem els trastos, vora les 9 arriba la resta de gent que encara no han esmorzat, així que anem en la recerca del Pemi i la Eva. Mentre esmorzen, la resta esperem 40 minuts al carrer fent conya i comentant la jugada.

Vora les 10 del matí ens posem en marxa...

Al ser un grup tant nombrós es divideix ràpidament. Jo em quedo a la cua, com hem fet sempre que anem tant gent, amb la meva Mare, l’ Albert, la Sonia i el seu xicot, i la resta va davant amb el Pemi. Portem dos walkie-talkies, per poder comunicar-nos si passa alguna cosa. Passada la font, ja tenim tres grups formats, a part dels que ens avancen. Al davant de tot, en Pemi i la Eva. Al mig, la Montse, la Lara, la Sonia i el seu xicot. A la cua, anem la Reyes, l’Albert i jo. Aquesta divisió no s’ajuntará en cap moment més del dia.

Quant arribem al pont de pedra, a l’Albert li agafa una “pajara”, el que ens obliga a baixar molt el ritme. Parem a fer un mos, i a que begui aigua, a veure si es recupera una mica ja que ara comença la forta pujada. Sort que el dia es comença a ennuvolar i no fa gaire calor. En aquest punt ja no tenim comunicació amb els que van davant.

Quant arribem a l’últim tros de la caminada, després del segon pont de pedra i la cascada, ens va caure una pedregada, cosa que ens obliga a posar-nos els impermeables i a recollir-nos una mica sota els pocs arbres que hi han. Quant la pedra va amainar, ens posem en marxa ja que la temperatura ha caigut força i ens comencem a glaçar. Molt a poc a poc, aconseguim arribar a la Vall de Núria on per fi podem comunicar-nos amb la Núria que ens indica un lloc del restaurant on ens esperen.

Quant arribem al restaurant ens esperen dues sorpreses: la primera va ser que la resta de la gent va marxar ja que tenia pressa per anar a dinar al Caçadors, això si, sense haver-se pogut comunicar amb nosaltres a veure com estàvem ni en quin punt; i la segona va ser que les consumicions les vam tenir que pagar nosaltres, ja que es veu que tenien tanta pressa que no van pensar ni en pagar el que consumien.

Tant sols una vegada em vaig treure l’ impermeable, amb un cafè calent a una mà i un entrepà a l’altre, assegut veient com deixava de ploure em va començar a esvair l’enuig del dia: per l’espera de més d’una hora, per l’abandonament a la ruta i el millor de tot, per un cafè que em va costar més de 10 €...

090501 - Mines d'Ogassa

2009-06-23T10:51:00.003+02:00

Avui el Pemi i jo hem quedat de nou per fer el segon intent del Gra de Fàjol. Anem molt animats, amb ganes de pujar i si ens sobren energies intentarem de pujar a Bastiments.

No ens ho podem creure!! Estem arribant a Vallter 2000 i esta nevant!! Tenim un pam de neu verge a la carretera. Arribem, molt a poc a poc, al lloc on hauria de ser el pàrking, però no es veu ni per on passa la carretera. Si això no fos poc, el vent que bufa fa que el cotxe es mogui una mica.

Amb el cap baix, i per culpa del mal temps girem mitja volta (cosa que ens costa força) i baixem. A mida que baixem la tempesta va amainant. Fem una parada a on comença el port de muntanya de Vallter 2000 per veure si podem un intent per un altre banda, però es veu força negre. Així que comencem a desfer el camí cap a Barcelona.

Quant arribem a Sant Joan de les Abadesses, en Pemi em proposa de fer un tros de la via verda del Ferro i el Carbó. Tenim ganes de moure les cames i gastar una mica de l’energia que portem, així que decidim fer l’últim tros, fins les mines d’Ogassa.

De mica en mica el sol comença a escalfar, de tal manera que nosaltres que anem amb pantalons d’hivern, gore-tex, polars, etc. ens comença a molestar tota la roba. Abans d’arribar a les mines, ja portem la meitat de la roba a les mans, i estem suant com a pollastres.

Un cop arribem, intentem explorar una mica l’entorn, cosa que es una mica impossible ja que estan tancades al públic. Així que decidim que tornarem a Barcelona, per dinar amb la família i deixar per un altre dia això de la muntanya.

090425 - Hivernal Ulldeter (Vallter 2000)

2009-05-13T12:09:00.003+02:00

Son les 4:30 del matí, i com cada matí a la mateixa hora sento el despertador. El meu cap em crida: “som a dissabte!!”, i de cop obro el ulls, avui he quedat amb el Pemi per fer una hivernal a Vallter 2000. Hem llevo, prenc un ràpid cafè amb llet, acabo de tancar la motxilla i em vesteixo. Surto de casa a les 5, i passo per casa del Pemi a les 5:30.

Son dues hores i mitja de camí, aproximadament. Sortim per l’ A2 direcció Lleida, i abans d’arribar a Molins de Rei començo a sentir un soroll estrany... son roncs, el Pemi no tan sols esta dormint... ESTA RONCANT!! De quant en quant es derperta, obre els ulls i em comenta que ha dormit gairebé una hora, i es torna a quedar adormit.

Parem a esmorzar a un petit poblet, on per la nostre desgràcia no fan entrepans calents. Així que ens hem de conformar amb un de fred, això si, el cafè amb llet surt un fum que indica que si que esta força calentet...

Arribem al pàrking de l’estació d’esquí de Vallter 2000 vora les 9, i aparquem en mig de varis cotxes que també tenen l’interès de fer una excursió. Aquest cop, jo he llogat un ARVA ja que no en tinc de propietat, i vam donar un espectacle d’uns 20 minuts a veure com anava lligada al cos. Imagineu-vos, jo en màniga curta, a menys de 0 graus, intentant desxifrar com lligar-me al cos l’ARVA, el Pemi rient i mirant-ho també, i la gent passant al nostre costat mirant-nos amb una cara d’aquelles que diuen: “mira aquests dos”.

Per fi, ens posem en marxa. Sortim del pàrking i ens dirigim cap al refugi. La pujada ja comença a notar-se, sobretot a que es força costeruda i la neu ens arriba vora dels genolls. Però feia tant de temps que esperava aquesta travessa que vaig pujar en un dit i fet. Un cop al refugi comencem a notar un aire glaçat, mira que van de bé els Gore-Tex.

Enfilem per les pistes, fins arribar a una intersecció on les pistes quedem a mà dreta i el Coll de la Marrana a mà esquerra. Se’m fa molt estrany, vaig al davant i porto una gran distància amb el Pemi. Agafem a l’ esquerra, i comencem la pujada. Cada cop fa més fred, més aire, i ara estem en mig de la boira, i ara no... això si, les vistes comencen a ser força espectaculars. En aquest punt el Pemi va davant, però tinc que frenar per no apropar-me massa i mantenir una bona distància de seguretat.

Quant arribem al coll de la Marrana tenim Grà de Fajol, el nostre objectiu, a mà esquerra i Bastiments, pla B, a la nostre mà dreta. Bé, això ens ho vam tenir que imaginar, ja que no veiem a 10 metres. Vam parar una estona per posar-nos els crampons, piolet i abrigar-nos, a veure si així amainava una mica. El temps, en comptes de millorar, va empitjorar, llavors vam decidir de baixar. Els dos, amb el cap baix, vàrem començar a desfer ens nostres passos enrere per baixar just per on havíem pujat.

Al mig de la baixada, i aprofitant que aquí no feia tant d’aire, vaig fer les proves de frenada en la neu, es a dir, em vaig deixar caure avall i vaig frenar amb el piolet. Es força divertit, i a més baixes en un moment... Passem pel davant del refugi i baixem al cotxe. Ja no queden cotxes, recollim i dinem uns entrepans dintre del cotxe que estem mes calentets. Hem estat gairebé 5 hores caminant.

Contents d’haver pogut estirar una mica les cames, i provar que son les hivernals (per la meva part) tornem cap a casa, que encara tenim un llarg camí.

090419 - Racons de Montjuïc

2009-04-21T09:55:00.003+02:00

La Núria i jo hem decidit avui fer una volta per la ciutat de Barcelona, així que no agafarem el cotxe i farem servir el transport públic i les nostres cames. Sortim de casa i caminem fins al metro, agafem la L2 fins al Paral•lel i arribem a l’estació superior del Funicular. És un viatge força curt, de fet, ni els estrangers ni nosaltres ens podem creure que ho sigui tant.

Baixem del Funicular i ens dirigim cap al telefèric, que segons la ruta del Palau Robert ens indica que esta integrat amb la tarifa ATM, cosa que comencem a dubtar quant veiem que el viatge d’anada val uns 6 € i l’anada i tornada val mes de 8 €. Preguntem a l’hostessa i ens indica que va anys que ja no esta integrat. Donem mitja volta i enfilem el camí cap al Parc de Joan Brossa, aixi que com podeu veure pujarem caminant.

En aquesta pujada les ombres es comencen a agrair, ja que el sol esta força alt i la temperatura comença a pujar. Arribem al castell i pugem a la muralla per veure una panoràmica de Barcelona. Donem la volta sencera per la part del darrera, on es fa tir amb l’arc i fa també força anys es podia escalar.

Al sortir del castell, anem a la dreta i agafem el camí del mar, on trobem el monument a la talla mètrica de la natura i a on tenim unes panoràmiques del mar i del port. Seguim direcció del mirador del Migdia, on es domina gran part del Baix Llobregat. Des d’aquí, agafem el camí en direcció del Jardí Botànic, i seguidament cap a l’Estadi Olímpic. Girem a la dreta i anem en direcció de la Fundació Joan Miró, però abans d’arribar-hi girem a l’esquerra i entrem als Jardins Laribal que creuarem per arribar a la Font del Gat, una noia una noia...

Al sortir dels jardins, tombem a mà dreta i anem creuant el Poble Sec, en direcció a la línia de metro i cap a casa.

090412 - Cornudella del Montsant - Ermita de Sant Joan de Codolar

2009-04-14T13:30:00.002+02:00

Avui som diumenge, però igualment ens aixequem aviat i anem a Cornudella del Montsant, on ens desviem cap a l’esquerra abans de sortir de Cornudella en direcció a Siurana per agafar el camí que porta a l’ermita de Sant Joan de Codolar. Quant ens trobem en les últimes cases, el Pepe ens deixa baixar, carregar els trastos i comencem a caminar la Núria, la Reyes i jo cap a l’ermita.

El trajecte l’han asfaltat, així que trobem poc fang, tolls d’aigua e imprevistos. Va pujant i baixant, i mica en mica va agafant alçada en l’últim tram. Un cop a l’ermita, que esta tancada, mirem a veure si trobem a la monja que hi viu tota sola. Quant ens apropem a la porta, veiem un cartell que posa que es troba a Cornudella, en fi, un altre dia serà.

Amb motiu de tenir unes vistes de la vall mes amplies, enfilem el camí M5 que ens portaria a Ulldemolins per la falda de la muntanya del Montsant. Quant portem vora un quilòmetre parem, fem les fotos de rigor i girem mitja volta ja que s’aixeca un aire força gelat.

Quant arribem a l’ermita, enfilem el camí de tornada. Aquest cop anem provant baixades per corriols en comptes d’anar per la pista asfaltada, ja que arriba un moment que cansa veure un paisatge tant gris i necessitem una mica de marró.

Arribem a Cornudella i per finalitzar els tres dies de caminades ens dirigim al bar que es troba davant de l’església, i ens prenem unes cerveses (el Pepe sense alcohol, la Reyes i jo amb alcohol) i una cocacola per la Núria, acompanyades per unes patates Ruffles amb gust de pernil i unes olives arbequines de la zona. Això ens fa obrir la gana, així que quant acabem anem a casa a fer el dinar.

090411 - Margalef - Ermita de Sant Salvador

2009-04-14T11:41:00.003+02:00

Avui ens aixequem força aviat, també, esmorzem i agafem el cotxe en direcció a Margalef. El dia esta força ennuvolat, però de moment no plou. Una mica abans d’arribar a Margalef ens adonem que el Pepe s’ha deixa’t la jaqueta a casa, sort que a la motxilla porto el Soft-Shell i li deixo, que no se’l treura fins arribar a casa al migdia.

Vora les 10 del matí arribem a Margalef, i com el dia anterior soc el mes decidit i em preparo per pujar caminant, sense fer gaire cas de la pluja que esta caient. Li deixo el meu impermeable a la Reyes, la Núria agafa el paraigües, i enfilem el camí cap a l’ermita de Sant Salvador, al igual que diversos cotxes plens de gent que ens miren amb els ulls ben oberts.

El camí, des de el primer moment, es una pista asfaltada que va pujant fins arribar a l’ermita. Hi han variants per tant sols senderistas, però plenes de fang, cosa que ens fa decidir seguir per la pista. Quant arribem al primer toll d’aigua, la Núria es puja el cotxe i no baixa fins arribar a dalt de l’ermita. El Pepe, que puja en cotxe, ens espera si troba un toll d’aigua per on no poguem passar i creuar d’aquesta manera amb cotxe. Jo, al anar ben equipat, no vaig tenir que pujar al cotxe en cap moment, tot el contrari de la Reyes.

Quant arribem a la part de l’ermita trobem a la ma dreta una zona preparada per fer picnic, amb taules rodones de pedra, seients i una zona preparada per fer foc. Com es de suposar esta buida. Una mica més enllà, al costat del riu que baixa per la muntanya, trobem unes tendes de campanya amb uns campistes, seguint la zona de pàrking per a cotxes, i al final de la pista l’ermita.

Visitem l’ermita, a la part alta trobem la campana que no fem sonar ja que ens trobem amb uns campistes que han pres possessió de la part alta i que es refugien de la pluja, la part baixa és on es fa la cerimònia. Es estrany ja que la porta esta oberta, i a dins trobem un llibre per signar. Intentem de seguir un rierol que puja al voltant de l’ermita, pero l’aigua ens talla el pas, així que fem mitja volta i enfilem el camí de tornada.

La baixada la fem igual que la pujada, la Reyes i jo caminant, la Núria i el Pepe en cotxe. Encara que el Pepe es para per esperar-nos allà on el toll d’aigua es considerable. Un cop a Margalef, pugem al cotxe i en comptes de tornar per Scala Dei ho farem per Ulldemolins.

090410 - Ulldemolins - Sta Magdalena a St Bartomeu

2009-04-14T10:16:00.004+02:00

Son les 9 del matí i estem a l’Ermita de Santa Magdalena d’Ulldemolins, aquí baixem del cotxe la Núria, la Reyes, el Pepe i jo. Esta plovent, fa una mica de fresca i molt humitat, però a mi no m’importa. Agafo la motxilla, la gorra i el gore-tex, i enfilo el camí a l’ Ermita de Sant Bartomeu. La Reyes i la Núria em veu tant decidit, que agafen un paraigües i em segueixen.

Enfilem el GR 65-5 i deixem enrera el dipòsit d’aigua. En diversos trams de la pista, es podem agafar dreceres que baixen o pugen per on no podem passar els vehicles. De baixada no en provem cap, però de pujada agafarem dues d’elles. Part del camí esta enfangat, i a mig camí ens deixa de ploure. Al llarg de la pista forestal es veu una part del Montseny emboirada al seu cim.

Arribem a la font de la Gleva i les seves instal·lacions elèctriques, i aquí acaba el camí. Una mica més endavant trobem un mirador per veure el riu del Montsant. Creuem la riera que baixa de la font de la Gleva, ara el camí s’endinsa en el bosc i s’escurça força, tenim el riu Montsant i el congost de Fraguerau a la dreta.

Arribem a una zona oberta on trobem una petita cova on veiem els petits restes d’un foc. Pensem que d’uns caçadors, encara que al llarg de tot el camí hi han molts cartells on indiquen que prohibeixen la caça.

A l’hora de la caminada trobem un pont penjant sobre el riu Montsant per creuar a l’altre canto. Hem de fer-ho d’un en un ja que es mou força, i la Reyes té pànic... la Núria l’ajuda a creuar-lo, però encara i així no ho té gaire clar. A l’altre cantó del riu veiem que tenim un pam de fang, cosa que ens fa tornar enrera, ja que l’únic que va mig preparat soc jo.

Amb resignació desfem el camí fins a l’ermita de Santa magdalena, però primer parem a recollir llenya seca que les riades han deixat pel camí... avui farem foc a casa!!

La vall de Gausac al massís de Collserola

2009-04-08T19:11:00.003+02:00

Són les 9 del matí i la Núria i jo sortim de casa, veient que el Pemi i la Eva no s’han despertat a temps per venir. Agafem el cotxe i pugem al Tibidabo.

La ruta la comencem dalt del cim del Tibidabo, concretament a l'entrada del Parc d'Atraccions , i enfilem el camí de baixada seguin les senyals fins a arribar just abans del pàrking, on girem cap a la dreta pel camí de cal Totxo. Se segueix pel carrer que, més endavant, passa a ser una pista forestal que ens porta a el camí de Sant Cugat. Després de passar per can Tano es gira a la dreta per un corriol que baixa i tot just a l’entrar al corriol s'agafa un trencall a la dreta que arriba a la carretera de Vallvidrera, just a sobre del coll de l'Erola. Girem a l'esquerra i, de seguida, s'arriba a la carretera de Barcelona a Sant Cugat del Vallès (l'Arrabassada), que se seguirà a la dreta en direcció a Barcelona. Arribats al coll de l'Erola, on hi ha Vista Rica, es gira a l'esquerra per una pista en direcció NO que, tot baixant, anirà a parar al torrent de la Salamandra. Més endavant es gira a l'esquerra pel PR C-38, senyal que trobem escrita sobre les indicacions que casi passen desapercebudes. Se segueix pel camí principal fins a arribar a una pista més ampla al fons de la vall, ara ja al torrent de la Salamandra. S'agafa cap a la dreta. De seguida es deixa una pista, a l'esquerra i en pujada, i es continua pel fons del torrent fins a arribar a una curta però forta rampa que duu directament a l'ermita de Sant Medir. En aquest punt de la ruta ens vam perdre, diu a l’esquerra i hauria de ser recta... degut que el temps se’ns tirava sobre i que haviem de desfer el camí pero anar a buscar el cotxe, vam enfilar el camí al reves.

Quant vam arribar a Vista Rica la Núria ja no podia més, i es va quedar mentres jo pujava al Tibidabo a buscar el cotxe. Aprofitant que vaig carregat amb la motxilla i la pujada em poso a caminar al máxim que soc capaç, per provar el genoll que últimament tinc molèsties. Aprofitant que m’avança un ciclista, a la mateixa velocitat que avança un camió a un altre, em poso a la seva ombra i forço encara més el ritme. El ciclista veient que vaig enganxat al darrera, força una mica més, cosa que jo també faig per no deixar massa distància. Quant passem al costat de “domingueros” que deixen el cotxe tant aball degut a que al Tibidavo ja no hi cap res més, sento que diuen: “Mira aquests dos com van...”.

Quant veig el cotxe començo a afluixar, i vaig relaxant les cames. Per a que no em molestin, abans d’arribar al cotxe faig una mica d’estiraments, bec una mica d’aigua i desmonto la motxilla. Quant estic a punt de marxa, m’apropo al cotxe i ja ni han dos cotxe que es barallen pel lloc... “domingueros”... agafo el cotxe i baixo a recollir a la Núria, enfilem cap a Barcelona, a casa dels meus pares que avui dinarem gratis.

El poblat laietà del puig Castellar

2009-03-23T09:31:00.011+01:00

La Núria i jo, hem decidit avui d’anar a fer un volt per aquesta ruta d’uns 6 quilòmetres. Marxem de casa vora les 9, ja que avui no tenim cap pressa i fa un sol espectacular. Arribem, gràcies al GPS vora les 9:30 del matí.

El punt inicial de l'itinerari és a Santa Coloma de Gramenet, al camí de la Font de l'Alzina. Uns 20 metres mes endavant del punt de finalització del B20 deixem el cotxe, just on comenta una pista de sorra. El camí segueix el pendent de la muntanya per la banda esquerra fins a arribar a un turó amb vistes al Coll de Montcada. Continuem per la pista i ens trobem una bifurcació, on agafem el camí que puja a la dreta. Després d’uns minuts de camí arribem al coll del turó, i la Núria ja comença a patir una mica de calor.

Al turó hem de seguir recte per un corriol en forta pujada, on la Núria ja proposa de fer marxa enrera, amb senyals del GR-92, fins a arribar a una pista on deixem el GR-92. A la pista sembla que tinguèssim que anar cap a la dreta, però no, és cap a l’esquerra, fins que arribem a un petit coll amb una cruïlla on girem a la dreta i agafem un altre cop el GR 92 fins a l'entrada del jaciment ibèric.

Tal i com entrem, a mà esquerra, hi ha un mirador excepcional de Barcelona i la desembocadura del riu Besòs. A mà dreta tenim el recinte ibèric. I just recte veiem un camí que és el que hem d’agafar per baixar, però primer fem un descans, admirem les vistes de Barcelona i visitem el poblat.

Seguim el camí de sortida i anem a parar a una pista forestal que ens porta cap a una torre elèctrica i a una altra del servei de vigilància. El camí segueix una baixada pronunciada i porta just al costat del Centre Cívic Can Franquesa que voregem per l'esquerra, creuem un parc infantil fins a un altre camí que sembla que va de baixada. El camí perd amplitud i guanya pendent, de tal manera que hem de fer-nos via amb els braços i saltar un últim desnivell de mig metre, fins a desembocar al camí de pujada pel que girem cap a l'esquerra. Després d'uns 200m trobem de nou la font de l'Alzina, i una mica més avall el cotxe.

Anem a Can Boquet, per fi!!!

2009-03-18T10:14:00.010+01:00

El dissabte hem quedat el Pemi, el Vidi, la Ona i jo per anar una estona a Can Boquet. Fa tant de temps que volem anar, però com que el Pemi es una mica “gafe” cada dia que deia d’anar-hi plovia aquella mateixa nit. Però aquest dissabte no... fa un sol... i una calor...

El Pemi, el Vidi i la Ona han anat directament sobre les 10 del matí. Jo tinc visita al metge (segons diuen hem començo a fer gran, però jo resisteixo amb totes les meves forces) i he quedat que quant acabi agafaré el meu cotxe i pujaré a buscar-los. La doctora em fa esperar més del que voldria, per variar, i surto més tard de la consulta. Tot i així vora les 11 estic al pàrking de Can Boquet trucant al Pemi per veure a quina zona estan. Em comenta que estan a la Cara de Porc, i en menys de deu minuts ens trobem.

El matí va passant, i els bloc es van fent. Alguns mes ràpids, altres mes lents, i encara n’hi ha uns quants que es resisteixen.

A les 15 hores comento que marxo, que tinc que anar a dinar amb la Núria. Així que acabem de provar l’últim bloc que estàvem ressenyant, recollim els trastos, i tirem cap els cotxes. Aquí ens despedim i comentem la pròxima sortida a fer, a veure si podem anar a esquiar o tornem a fer bloc. Tot queda al aire, a veure el temps que tindrem els pròxims dies.

En Buggy pel Maresme

2009-03-18T09:07:00.006+01:00

Són les 9 del matí de dissabte 21 de febrer, i la Núria i jo marxem direcció a Malgrat de Mar. Per ser així de bo, m’han regalat una volta en un buggy!!!

Tenim hora a les dues, però com som molt puntuals, a la una ja hi som. Preguntem a la casa per estar segurs i ens comenten que si volem podem marxar ja amb el guia, ja que només som nosaltres sols. Mentre truca al guia ens mirem els buggys i els Quads. La pròxima provarem els Quads, a veure que tal.

Ens presenten al que serà el nostre guia, que ens ensenya quatre coses del buggy. Es com un car, molt senzill: marxa endavant i marxa enrere, fre de ma, accelerador, fre, velocímetre, revolucions e intermitents. Ens explica que anirà davant, i que l’hem de seguir tant per asfalt com per terra, que seguim les seves passes i que estem atents a les seves indicacions. Si tenim algun problema que parem i que ell vindrà a veure que passa.

En posem en marxa, sort que té una mica de suspensió. Molt dura, però la suficient com per no destrossar-te el cul. Dono gas i accelera força, alhora que el motor rera el nostre cap comença a fer un soroll força elevat. Les primeres frenades em recorden els temps de l’autoescola, saludant als vianants. La direcció es molt ràpida, amb mig gir del volant el buggy gira en una angle de 90º. Trigaré una estona en adaptar-me, estic massa ben acostumat a la direcció assistida del meu cotxe.

Anem provant diferents tipus de terra sorra, platja, asfalt,... Una mica de volta per acostumar-te al tacte del buggy. Als deu minuts enfilem cap al mirador de Malgrat, una pujada on has de prémer l’accelerador al màxim. Fem un parell de trialeres on sembla que anem a bolcar el buggy, un parell de pistes de sorra per anar a tota velocitat, i alguna baixadeta per provar els frens.

Al cap de gairebé una hora tornem al punt de sortida. La veritat es que se’m va fer força curt. Ens despedim del guia que ens indica on podem anar a menjar la nostre botifarra, ja que amb el preu ens entra una. Demanem també una amanida i beguda, i ja em dinat. Fem una volta aprofitant el dia tant bo que fa, i a mitja tarda tornem a Barcelona.

Ruta pels contraforts dels Cingles de Bertí

2009-03-16T10:26:00.010+01:00

Són les vuit, i he quedat amb el Pemi al meu pàrquing per agafar el cotxe i anar a fer una travessa pel Figaró-Montmany. Aquesta vegada anem sols, sense dones ni gossos. Volem posar-nos una mica a punt per anar preparant-nos pel bon temps.

La carretera que agafem és la C58, força transitada per ser les 8:30 del matí d'un dissabte. Arribem al Figaró vora les nou, on busquem l’estació, què és d’on surt la nostra ruta. Com és impossible aparcar dins de la estació, ho fem al carrer del davant, format per cases unifamiliars. Fa fred i hi ha una humitat força elevada.

Agafem els polars i ens podem els Soft-shells, preparem les motxilles i ens posem a caminar amb les mans a la butxaques, a veure si entren aviat en calor. La ruta circular diu que surt des de la estació de tren, així que enfilem el camí i pugem a l’estació. Un cop dins veiem que hem de desfer el camí recorregut ja que hem de tornar a passar pel davant del cotxe i anar en direcció contrària.

Passem pel davant del cotxe i anem direcció al final del carrer, on comença una pista de sorra i fang. Amb un somriure als llavis per deixar enrera l’asfalt i el formigó, ens endinsem al verd dels arbres i al marró de la sorra. Tot és pujada, cosa que ens va de fàbula per començar a entrar en calor.

No portem ni 30 minuts pujant quant començo a sentir una picor als peus, miro a què és degut i apareixen dues butllofes, una a cada peu. Li comento al Pemi i em diu que a ell també li comencen a fer mal els peus, encara que no te cap butllofa.

Resulta que feia una setmana ens havíem comprat un parell de bambes Nike amb Gore-tex, i cap dels dos havíem pensat en donar-les abans de provar-les, i a mi m’han llagat. En fi, desfem el camí fet cap al cotxe, i anem al poble a esmorzar. Haurem de deixar aquesta excursió per més endavant.

L' Empedrat del Morou

2009-03-16T09:51:00.010+01:00

Són les vuit i hem quedat a la Meridiana amb el Pemi, la Eva i els nens. Ens saludem amb el típic: “Bon dia!” i pugem al cotxe. Agafem, direcció Sant Celoni, al parc del Montseny.

Arribem al parquing de Can Casades vora les 9:30 del matí i fa un fred que pela. Ens abriguem força: polars, jaquetes, gorres i guants. Bé, la Núria que no en porta m’agafa els meus guants i un gorra de l’Eva, què per sort d’ella en portava dos. Així que em tocarà posar-me les mans a les butxaques sinó vull patir de congelació a les mans.

Arranquem en direcció a Can Lleonart en mig de la neu, però no hem fet ni 100 metres quant ens trobem tot un pla ple de gel, on caminar sense lliscar es una tasca força difícil. Quant hem passat la riera el terra es torna mig terra i mig neu, força més fàcil de caminar encara que s'et congelin els peus. Passem Can Lleonart direcció a Riells i girem a la dreta abans d’arribar a La Casa Partida. Aquí comença una pujada moderada que ens portarà a l’Empedrat de Morou.

Al llarg del camí ens anem trobant desviaments, que sort del GPS que porta el Pemi, ja que es fan força difícils de seguir degut a la neu caiguda. La senyalització es força bona, però hi ha un tram que hem d’estar molt pendents ja que la marca del camí queda una mica oculta entre uns arbres i te la pots passar de llarg sense voler. Al final arribem a l’empedrat, des d'on tenim vista de les muntanyes que ens envolten, fotos de rigor i continuem camí ja que fa una aire molt molest.

Des d’aquí comencem el descens a l'embassament de Santa Fe, i com ho fem per l’altra cara de la muntanya on ja no fa tant de fred, tampoc tenim neu ni gel. Així anem tirant fins arribar a l’embassament. Aquí l’aire es força fort, i només el Pemi i jo tenim les ganes de creuar el pont i fer les fotografies de rigor. Tornem amb l’Eva i la Núria i continuem cap a La Fabriqueta, on ja ens comencem a trobar a força més gent.

Aquí anem direcció a l’Estany, tot sortejant bassals de fang per no embrutar-nos. Tornem a creuar la pista de patinatge artístic i cap al pàrquing a on agafem el cotxe i baixem a una zona de temperatura més agradable a on trobem una zona de pic-nic ideal per menjar la truita de patates feta pel Pemi , l’allioli de l’Eva i les amanides de la Núria. Un cop amb la panxa plena tornem a Barcelona, tot parlant de les pròximes excursions que podem fer tots junts.

Avoriaz - Setmana d'esqui als Alps

2009-01-27T11:37:00.004+01:00

El passat dissabte dia 10 de gener el Pemi, l’Àngel i jo vam anar a Avoriaz, un resort dels Alps a practicar una miqueta això que en diuen esquí alpí. Teníem un apartament a peu de pistes, en mig del resort, i al costat del pàrking. Vam pasar tota una setmana de plaer, de cansament i bon menjar, del que es van encarregar el Pemi.

Aquí us deixem unes fotografies de la setmana.

Esquiada a Ordino

2008-12-31T13:19:00.002+01:00

Aprofitant el temporal que fa aquests últims dies del 2008, el Pemi, l’Agus, la Mar, el Pau i jo hem aprofitat per pujar a esquiar a Ordino.

Per molt que van dir que faria molt de fred, es la primera vegada que esquio a Ordino suant, amb un temps ennuvolat, nevant, sense gel i gairebé amb un pam de neu verge.

Aquí us deixo una fotografia, abans de marxar, quant esquiar ja es feia una mica perillós ja que es veia on acabaven els esquís.

Dinem Als Caçadors!!

2008-12-31T13:01:00.003+01:00

El dia 28 de desembre aconseguim un fet que portem darrere des de l’estiu.

Dinar Als Caçadors.

Vacances a Cantabria IX

2008-11-28T20:16:00.002+01:00

Dimarts.

Per variar el temps continua igual de malament, però sembla que podem tenir algun clar i decidim esmorzar i anar a Pics d'Europa. Omplim la motxilla, agafem menjar i aigua i cap a la furgo. La primera parada serà el funicular de Bulnes per intentar pujar fins al poble, però no sabem si hi podrem pujar amb els gossos, i està clar que si no pugem tots no puja ningú.

Aquesta vegada, per variar una mica, agafarem l'autovia, ja que el temps és molt dolent y així evitarem ensurts innecessaris i estalviarem una mica de temps ja que no coneixem les carreteres i tampoc sabem com les trobarem. Després de molts quilòmetres prenem la sortida cap a Picos de Europa i comencem a pujar per una carretereta de muntanya d'aquestes que últimament ens agraden tant... però aquesta està molt millor. Poc a poc ens anem endinsant a la muntanya, i en poca estona arribem a la estació del funicular de Bulnes.

El dia segueix atapeït i amenaçant pluja, però el que no sabíem, era el fred que feia fins que hem baixat del cotxe. Però és igual, hem de baixar als nens que ho necessiten, han estat unes dues hores de viatge i ja volen estirar les potes... Deixem el cotxe a l'aparcament del funicular de Bulnes i baixem als nens. Els hi donem una volta i anem a mirar els horaris del funicular, però quan els estem mirant descobrim que els gossos han de pujar amb morrió i només en tenim un, quina mala sort!!! Ens quedarem sense pujar al poble...

Llavors tornem al cotxe i decidim anar a Cañamernas que és el poble més proper al funicular. Tornem per on havíem vingut i tombem a l'esquerra a la cruïlla y un quilòmetre més endavant prenem el desviament a la dreta que ens indica el poble i després d'una forta pujada amb corbes arribem al poble, on aparquem allà on podem, ja que la veritat no és que hi hagi massa lloc. Veient que no hi ha res per veure em baixo i me'n vaig a fer unes quantes fotos de les vistes que tenim des del poble i a buscar un altre lloc per visitar. Fem mitja volta i cap a baix, just quan comença a granissar. Ara toca anar cap a Sotres, però tampoc sabem com ho trobarem ja que amb el temporal d'aquests dies és possible que estigui nevat.

Tornem direcció al funicular de Bulnes i el passem de llarg tirant carretera amunt vorejant el riu. Poc a poc anem veient com cada cop ens apropem més a la neu, però nosaltres seguim endavant. Anem gairebé sols per la carretera, exceptuant un tot terreny que se'ns ha posat darrera i ens va seguint. Després de tres quilòmetres de pujada comencem a veure una mica de neu a la carretera i de sobte, després d'una corba de dreta, ens trobem un ramat de vaques que baixen cap a nosaltres tot esvalotades que ens fan parar de cop. La Eva es queda sorpresa i pateix pel cotxe perquè les vaques passen a cantó i cantó de la furgoneta. Quina passada, sembla que no s'acaben mai...

Després de cinc minuts sense veure una altre cosa que vaques continuem el nostre camí, i dues corbes més endavant ens trobem tot el paisatge nevat, increïble!!! Ens estem acostant al poble de Tiviso i ens trobem amb un d'aquells paisatges bucòlics, típic d'una postal de nadal. Tot està completament nevat i sembla que aviat ens trobarem la carretera ben plena de neu. Decidim prendre la primera sortida que trobem i donar la volta per no trobar-nos amb sorpreses ja que no portem cadenes. Però no ens adonem i passem de llarg la sortida i continuem carretera amunt.

Pensàvem que de camí al següent poble, Sotres, trobaríem algun desviament, però la única cosa que veiem és neu a cantó i cantó de la carretera. Per sort podem seguir les roderes dels vehicles que han passat estona abans. El paisatge cada cop està més nevat i només es veu blanc per totes parts. Finalment i després de passar alguna dificultat en les últimes rampes aconseguim arribar a Sotres gràcies a que davant nostre havia passat la màquina per treure la neu. Un cop al poble donem la volta on podem i decidim tornar ja que la carretera està tallada i no es pot continuar més enllà, i per afegir-hi una mica més d'emoció comença a nevar amb força. A la baixada aprofitem per fer unes quantes fotos del paisatge nevat i decidim tornar de nou a la casa, la Eva ha de descansar després de tantes hores conduint en aquestes condicions.

Vacances a Cantabria VIII

2008-11-28T20:14:00.001+01:00

Dilluns.

Avui ens llevem una mica més tard i podem comprovar que les previsions del temps que havíem vist la nit anterior eren totalment encertades. De fet, durant la nit ja s'havien fet presents precipitacions molt fortes de pluja i granís. De moment esmorzem i ja veurem que farem perquè el dia no pinta gens bé. No para de bufar molt de vent i està caient una tempesta tant intensa que no veiem la casa del davant i com de moment no han fet un túnel des de la casa fins a la furgo, per tant ens quedarem a casa fins que amaini una mica.

Passem el matí veient la tele fins que veiem que apareix un clar i para de ploure. Sense pensar-ho dues vegades ens pugem a la furgo i baixem a Torrelavega per comprar un parell de coses i xafardejar algunes botigues, tampoc podrem fer moltes coses més ja que tampoc sembla que aquest clar no hagi de durar massa. Després de mirar alguna botiga ens anem a un hiper i fem les compres que ens mancaven, i després... després anem al McDonalds a comprar alguna cosa per dinar (és que no teníem ganes de cuinar...).

Un cop fetes totes les gestions tornem cap a la casa i com no, un minut després de sortir de Torrelavega comença a caure un xàfec d'aquests que no et deixen veure un pam més endavant. Amb molta cura arribem a casa i tornem a refugiar-nos de la tempesta. Ara toca dinar i a fer passar el dia.

Demà si o si anem a Pics d'Europa, hem de sortir de casa, quin avorriment, estant acostumats a passar tot el dia fora...

Vacances a Cantabria VII

2008-11-28T20:12:00.001+01:00

Diumenge.

Avui ens llevem i sembla que no plou tant, tot i que continua plovent. Ahir vam parlar amb un amic nostre, i aprofitant que és asturià li demanem que ens indiqui algun lloc que sigui interessant per les seves terres, a veure si tenim sort i per allí ens fa millor temps. Després de parlar una bona estona amb ell ens va donar uns quants llocs dels que vam treure tres rutes. La primera la farem avui.

Fem la motxilla, agafem fruita i beguda i cap al cotxe. Aquesta vegada deixarem que el GPS ens porti per una nacional, ja que hem de fer una gran quantitat de quilòmetres i al menys volem arribar a casa per sopar... Comencem el nostre viatge, la primera parada serà el poble de L'Infesto, el poble dels pares d'aquest amic nostre. Un cop sortim de Cantabria i entrem a Asturies la primera imatge que ens trobem és la del Pics d'Europa a la nostra esquerra, no els podem veure massa bé perquè passem bastant a prop del començament de la serralada i no tenim molt bona perspectiva, però el que veiem ja és prou impressionant.

Prenem la sortida de Cangas de Onís per creuar entre el Parc del Pics d'Europa i el de les Redes, tot el camí el fem vorejant diferents serralades que ens amenitzen el viatge. Després d'una hora i mitja de viatge ens trobem entrant al poble pel carrer principal, passem de llarg una zona d'aparcament i continuem pel mateix carrer fins arribar a un tros que tomba a l'esquerra portant-nos a un pont, el creuem i girem a la dreta per buscar un lloc per aparcar. Al final aparquem al costat del riu i anem a donar una volta pel poble.

Baixem als nens, agafem la motxilla i tornem a creuar el riu, que per les pluges d'aquests dies baixa molt ple i amb molta força. Comencem a caminar pel primer carrer que veiem que ens porta per la part de darrera de l'ajuntament, veiem l'església i arribem fins al primer aparcament que hi ha a la entrada del poble. Llavors tornem cap al riu i anem pel passeig que el voreja fins que arribem al cotxe. El poble estava bastant apagat pel dia de pluja i la poca gent que corria pels carrers. Pugem tots al cotxe i continuem la nostra ruta, següent parada, Riofabar.

Sortim del poble per on havíem entrat i uns metres més endavant tombem a la dreta per una carretera que ens portarà cap a Riofabar. Comencem a endinsar-nos a una zona muntanyosa i plena de vegetació on s'alternen terrenys particulars, on veiem pastar als animals, amb llargs trams d'espès bosc que ens tornen a traslladar a paisatges bucòlics que ens donen tranquil·litat i ens relaxen mentre dura el camí. Passem pel poble de Espinaréu (als mapes surt com a Espinaredo) i mentre el travessem veiem una gran quantitat d'orris, però no trobem lloc on aparcar i no podem baixar a explorar-lo tot i que ganes no ens faltaven. Continuem per la carretera i finalment arribem a Riofabar, el poble és molt petit i ja no pensem ni en aparcar. Sense adonar-nos ja hem creuat el poble i ens trobem continuant en una petita carretera que s'endinsa al bosc. Decidim seguir-la per veure cap a on ens portava.

Després d'uns minuts per aquella carretera arribem a una zona d'esbarjo al costat d'uns ràpids del riu. Unes poques taules, uns bancs i un parell de barbacoes enmig d'un magnífic bosc, un lloc ideal per passar un dia i també perquè els gossos corrin i gaudeixin fent unes quantes carreres. Es un lloc ideal on oblidar-te de tots els problemes i desconnectar del món. Quan els nens ja estan marejats de donar tantes voltes tornem cap al cotxe per tornar enrere i anar cap a la següent parada, Pola de Lena.

Desfem el camí per la carretera per on havíem vingut tornant a passar per Riofabar i Espinaréu fins arribar a la cruïlla que ens fa creuar tot el poble de L'Infesto de nou. Aquesta etapa la fem gairebé sencera per carreteres comarcals i en una mica menys d'una hora de passeig per aquestes carreteres ens plantem al poble de Pola de Lena. Busquem lloc per aparcar i anem a donar una volta. El poble està molt tranquil, suposo que per la hora que era i sent diumenge, la majoria de la gent devia estar fent una bona becaina. La veritat és que sense tenir un bon grup de gent a la que seguir i sense massa temps per explorar més que un poble ens va semblar una petita ciutat. Llavors decidim tornar al cotxe i començar el camí de retorn abans de que sens faci massa tard.

D'aquest dia, ens quedem, sense cap mena de dubte, amb els boscos de Riofabar que ens han encantat. I potser seran les darreres imatges que veurem perquè aquesta nit, a la previsió del temps, han anunciat forts temporals al nord del país, amb vent, pluja, neu i tot el que ens puguem imaginar.

Vacances a Cantabria VI

2008-11-28T20:10:00.001+01:00

Dissabte.

Aquesta nit no ha parat de ploure i quan ens llevem plou a bots i barrals, fins i tot fa por sortir fins al cotxe. Tranquil·lament esmorzem i mirem una estona la tele per intentar veure la previsió meteorològica del dia i decidir a on anirem avui. Per variar una mica, sent dissabte no hi ha manera de veure la previsió a cap cadena i ens dediquem a fer "sofing" durant el matí i "gaudint" de la fabulosa programació televisiva del dia, i a sobre no tenim TDT, cosa que ens hagués ajudat força alhora de poder veure la previsió del temps en algun dels canals de noticies 24h.

Després de passar tot el matí veient la tele, traient els nens al jardí perquè estirin les potes i sentint com plou sense parar, ens plantegem fer alguna cosa més interessant, ens posem a fer el dinar i evidentment després ens el cruspim.

Després de dinar i de reposar-lo una estona decidim que hem de sortir, estem molt avorrits i necessitem fer alguna cosa, anar a algun lloc. Finalment anirem a Santillana del Mar, que està relativament a prop i no haurem de patir per la pluja, però al menys podrem baixar les finestretes i que ens doni l'aire fresc...

Fem la motxilla i els hi posem els arnesos als nens i cap a Santillana que anem. Ruta per carreteres sense nom que el GPS ens marca amb uns 35 minuts de temps. Baixem de la casa fins a San Román i comencem a donar voltes per les carreteres que ens marca el GPS fins a arribar a Santillana de Mar. Entrem a la plaça major del poble després de passar per davant d'uns hotels i aparquem allí mateix. Sembla que encara tindrem sort perquè quan hem baixat de la furgo ha parat de ploure, per tant aprofitem aquest bon moment per visitar el poble.

Sortim de la plaça per on hem entrat i tombem a la dreta, creuem la carretera i comencem a endinsar-nos al poble, una imatge genial que sembla que ens trasllada a la edat mitjana, un poble amb les cases molt ben conservades, fins i tot l'empedrat dels carrers, els safarejos públics i moltes més coses. Passejant pels carrers comencem a veure botigues obertes amb productes típics de la zona i d'altres amb records del poble. Continuem caminant per aquest carrer i al final arribem a plaça de l'església, amb aquesta molt ben conservada, la voregem per la dreta i entrem en una altra plaça i seguim el carrer cap amunt fins que l'empedrat s'acaba i tombem a la esquerra per una rampa i ens trobem a la part de darrera de l'església. Continuem baixant per darrera de l'església i tornem a la seva plaça, que creuem per veure el carrer de sota del principal, aquest més solitari i amb menys comerços que el principal. Per tant, en quan tenim la oportunitat tombem a la dreta i tornem cap al carrer principal per fer unes quantes compres.

Un cop hem comprat tot el que havíem pensat, comencen a caure quatre gotes i girem cua cap a la furgo per tornar cap a casa tot carregats de bosses... Però abans de tornar passarem per Torrelavega per comprar un parell de coses que ens falten...

Vacances a Cantabria V

2008-11-28T20:08:00.001+01:00

Divendres.

Avui, per variar, ens llevem aviat, i com no, sota la pluja. Tots esmorzem tranquil·lament mentre pensem en que podem fer. Finalment decidim tornar a intentar anar a la zona de bloc de Resconorio, però aquesta vegada anirem per una altra ruta. Aquesta vegada anirem per Bustiyerro.

Fem la motxilla, posem els arnesos als nens i agafem menjar i abric i cap al cotxe. Marquem la ruta al GPS i cap a Bustiyerro. Anem per la nacional que uns dies abans ens va portar cap al port de l'Escudo. Després de una hora i escaig prenem una sortida a l'esquerra, que una mica més i la passem de llarg ja que no està senyalitzada... Agafem una baixada per tombar a l'esquerra i creuar el petit poble pel que hem sortit. A partir d'aquí comencem a circular per una carretera sense nom, d'aquestes a les que sembla que ens hem viciat, que no surten als mapes i encara sort que aquesta surt al GPS... Comencem a pujar carretera i a passar extensos terrenys amb les seves masies, cada cop més amunt fins que tenim unes vistes increïbles de la zona. Continuem pujant i per aquestes carreteres, a la propera cruïlla tombem a l'esquerra, a l'altra a la dreta i així van passant els minuts fins que ens trobem en mig de la muntanya envoltats per la boira i els únics éssers vius que teníem a prop eren alguns cavalls (que no sé si serien salvatges) i algun falcó que volava per allí.

Finalment arribem a una cruïlla on el GPS ens diu que hem de prendre el camí de la dreta, però el camí està tant fangós i tant tou que jo sol ja m'enfonsava, no vull ni pensar que hagués passat amb la furgo... Per tant decidim continuar la carretera per on anàvem a veure si el GPS ens donava alguna alternativa, però en vista que només ens feia tornar cap enrere decidim tornar cap a la carretera per on havíem vingut. Mitja hora després i sense adonar-nos apareixem al poble per el que havíem entrat i tornem cap a la carretera.

Ara prendrem una alternativa, baixem de tornada fins a un desviament que tombant a la dreta ens dirigeix cap a Vega de Pas, durant uns vint minuts anem passant per uns quants pobles fins que arribem a un cartell que ens indica quatre pobles, un d'ells La Sota, poble cap al que ens dirigirem. Prenem la carretera a la dreta i comencem a pujar de nou... Mentre anem avançant el bosc es va atapeint i només ens falta creuar-nos amb una batalla d'elfos i orcos sortint del bosc, passats uns minuts arribem un pont que prenem a mà dreta y després tombem a l'esquerra. Des de que hem pres el desviament no hem trobat cap altra indicador, però continuem endavant i a més a més des de fa uns quilòmetres la carretera no surt ni al GPS, per tant anem a cegues.

Passada una estona per fi arribem a una cruïlla on hi ha un stop, la primera senyal de civilització en molta estona i girem a l'esquerra, aquí, el GPS ja troba la carretera i ens guia cap a Bustiyerro seguint tot recte la carretera que acabem de prendre. Uns quilòmetres més endavant arribem a Bustiyerro i comencem a buscar una pista que ens porti cap a Resconorio per recorren uns 3km i arribar als blocs, per sort trobem a dues persones i parem a preguntar. Ens indiquem que per la dreta de la casa que veiem puja una pista que ens hi porta i que segurament és aquella, però que amb el vehicle amb el que anem se'ns farà inaccessible pel mal estat en el que es troba després de més d'un mes de pluges. Una altra vegada ens quedem amb les ganes de veure els blocs, ens hi acostaríem caminant però comença a ploure fort i més val que tornem cap a casa.

Travessem el poble i tornem a passar per nous camins de muntanya fins a arribar a una escola, la del poble de San Pedro i baixem a través del poble fins arribar a una carretera comarcal que ens portarà cap a casa, a veure si el proper dia tenim més sort i encara que sigui ens hi acostem caminant, però no te molt bona pinta i sembla que aquests dies no pararà de ploure.

Vacances a Cantabria IV

2008-11-28T20:06:00.001+01:00

Dijous.

Tornem a llevar-nos aviat per intentar fer alguna cosa, però el dia desperta com tots els anteriors, amb el cel ple de núvols i amenaçant pluja. Mentre esmorzem decidim que és el que farem per intentar aprofitar el dia i finalment optem per fer una ruta "turística" per uns quants pobles, com no tot per carreteres secundàries i unes quantes d'aquestes que no surten als mapes ni al GPS.

Preparem la motxilla amb les coses dels nens i cap al cotxe. La primera parada serà al poble de Santoña, passarem per unes quantes carreteres locals i arribem a les Marismas de Santoña, un espectacle d'aigua i vegetació que ens acosta a aquest poble famós per les seves anxoves... Després de creuar les maresmes arribem a Santoña on donem un parell de voltes amb el cotxe i finalment aparquem un carrer per sobre del moll i baixem als nens per donar una volta. Ens acostem al moll des de on es tenen unes vistes fantàstiques de la badia i de la immensa platja de Laredo. La visita del poble no dona per molt més i tampoc te molta activitat a aquestes hores del matí, per tant tornem cap al cotxe per continuar visitant pobles a vista de cotxe...

Un cop al cotxe tornem per on hem vingut, travessant les maresmes i fent camí cap al següent poble, Laredo. Un cop a l'altre cantó de les maresmes les hem de vorejar, al principi ens semblava que en tindríem per una bona estona, però en pocs minuts ens trobem entrant al poble. Aquí no hi pararem, el veurem des del cotxe passant pel centre del poble gràcies al GPS (mai hagués dit que aniria tant bé un GPS per fer turisme). Passem per davant de l'ajuntament i d'algun edifici amb encant de la part vella del poble. Després sortim per la part alta del poble amb la sort de trobar un mirador amb unes vistes del poble immillorables, des de on faig unes bones fotos.

D'aquí continuem el nostre viatge cap a Castro Urdiales, ara si que ens queda un bon tros... Comencem per una carretera que va paral·lela a la autovia durant uns quants quilòmetres per després ficar-nos per unes quantes carreteres locals i en una mica menys d'una hora entrem a Castro Urdiales i ens acostem cap al centre. Quan ja ens trobem al centre, davant de la platja, veiem que tot està en obres i no podem accedir als llocs més característics del poble i a més, el tràfic per dins del poble era insuportable i decidim sortir del centre i buscar una sortida per anar cap a Gernika. Seguint les indicacions del GPS acabem sortint per una carretera que ens porta per sota de la autovia i en un dels seus revolts parem per veure Castro Urdiales des dels penya-segats. Uns metres més endavant hi ha un restaurant amb un mirador amb vistes a una gran part de la costa cantàbrica.

Aquest tram del viatge, potser és el més llarg i encara més fent-lo per carreteres locals. Només ens adonem que hem entrat a Euskadi perquè comencem a veure cartells en basc, ja que el paisatge no havia canviat en cap moment, continuava sent verd i boscós fins allí on arriba la vista. Finalment arribem a Gernika i busquem lloc per aparcar a les afores del poble. El dia segueix bastant atapeït, però toca baixar a estirar les cames i visitar el poble, tot i que jo ja el conec de quan vaig estar fent El Camino, la Eva no hi ha estat mai i li faré de guia pel poble. Comencem passant per l'alberg del poble i ens endinsem cap al poble creuant les vies del tren per un pas a nivell. Continuem per un dels carrers principals fins arribar a una gran plaça on aprofitem per donar de beure als gossos. Quan ja no en volen beure més recollim i creuem el carrer i entrem a la zona vella del poble. Uns quants restaurants, uns grans jardins, bars, cafeteries i més, i tombant a l'esquerra per un carrer i pujant una llarga rampa veiem el mosaic del quadre de Picasso, El Gernika. Aquest mosaic està al final del carrer on està l'ambulatori del poble. Després d'una bona estona donant voltes decidim tornar cap al cotxe i tornar cap a casa, però abans passarem per Torrelavega per fer quatre compres que ens fan falta.

La tornada per variar, la fem gairebé tota sota la pluja, però com ja és bastant tard, no hem dinat i gairebé ja s'ha fet fosc, tornem per la autovia per no trigar tanta estona, arribar a temps per comprar i cap a casa que hi falta gent, demà més.

Vacances a Cantabria III

2008-11-28T20:04:00.001+01:00

Dimecres.

Avui ens hem llevat més aviat, per aconseguir-ho hem posat les alarmes i els hi hem fet cas, cosa que no fem no quan no estem de vacances... Per variar, el dia s'aixeca atapeït i amenaçant pluja, un altre dia que ens quedem sense escalar.

Traiem als nens i esmorzem mentre pensem en que fer en el dia d'avui. Després de donar-li unes quantes voltes decidim que el millor que podem fer és anar a investigar les tres zones de bloc properes de les que he aconseguit informació. La ruta la començarem per la més llunyana per acabar per la més propera mentre circulem per carreteres locals gaudint de magnífics paisatges.

El primer dels nostres destins serà Las Tuerces a la província de Palència. Sortim de la casa i ens queden unes quantes hores de camí per arribar-hi, ja que ens mantenim en la idea de no utilitzar vies ràpides per arribar als llocs i així passar per més pobles i descobrir paratges naturals que no veuríem mai si no ho féssim d'aquesta manera. La ruta ens porta camí del Puerto del Escudo en direcció a la província de Burgos, està començant a ploure i sembla que el dia no millorarà. Una hora més tard de sortir comencem a pujar el port i la boira es fa present, tant espessa que no hi veiem dos pams més enllà. Això ens obliga a moderar la velocitat ja que no ens coneixem la carretera i a més circulem completament sols. Uns quilòmetres de corbes de pujada més tard veiem el cartell que ens indica que ja estem a la part més alta del port (uns 1080m) i comença la baixada.

En uns minuts baixem del port i arribem a l'Embassament de l'Ebro, que haurem de vorejar durant uns quants quilòmetres i travessar-lo en algun tram. Aquí veiem com el paisatge canvia completament d'uns frondosos i espessos boscos a sèries de turons coberts només per matolls marrons i tristos, que sembla que formin part d'un desert. Anem direcció cap a Aguilar de Campoó per, abans d'arribar-hi, deixarem la carretera per endinsar-nos per carreteres sense nom que ens portaran al poble de Villaescusa de las Torres. Poc a poc, la carretera es torna més estreta i la trobem en pitjor estat fins que es converteix en una pista de terra. Arribant a Villaescusa passarem dues vegades per les vies del tren, la primera per sota, tot i que sembla que no hi podrem passar, prenem el camí de l'esquerra que encara que està ple d'aigua, no te fang i podem creuar sense problemes; el camí de la dreta no és molt viable ja que escassament fa 1,75m d'alçada. Des d'aquí ens queden un parell de minuts per arribar al poble però abans hem de tornar a creuar les vies, aquesta vegada per un pas a nivell sense barreres i amb mala visibilitat en que hem de tenir molta cura abans de creuar. I un cop a l'altre cantó ja haurem entrat al poble, prendrem el carrer de la esquerra i pugem pel carrer de l'església .

El poble s'estén al llarg de la falda de les parets de Las Tuerces, zona que podem veure a la part més alta, continuem el carrer fins que s'acaba i entrem en una pista per la que avancem un centenar de metres fins a arribar a una cruïlla on parem a estirar les cames, a que els nens facin de les seves i a fer unes quantes fotos. Però quina sort la nostra, que a la única zona on havíem arribat a veure el sol, el cel s'ha atapeït i comença a ploure, per tant toca tornar al cotxe amb els nens i marxar cap a un altre lloc i un altre dia pujarem fins a dalt.

Sortim del poble per on hem entrat, creuant les vies de nou, aquesta vegada amb millor visibilitat, tornem a passar per sota les vies i anem camí de la carretera, propera parada Santa Gadea, a la província de Burgos. En uns minuts ens plantem a la autovia per fer uns pocs quilòmetres i tornar a sortir-ne. Sense adonar-nos ens trobem en una carretera per la que sembla que no hi hagi passat ningú des de fa dies, tornem a creuar les vies del tren per un altre pas sense barreres, però aquesta vegada sense cap visibilitat. Sembla que pels llocs pels que estem passant no hi hagi vida, ens sentim completament aïllats i dubto que si ens passés alguna cosa algú fos capaç de trobar-nos a les carreteres on ens trobem.

Pugem, baixem, asfalt trencat ple de sots, pistes de terra cobertes de fulles i alguns trams plens de fang, un recorregut digne de qualsevol ral·li. Un viatge molt entretingut, i sense adonar-nos ens trobem entrant a Santa Gadea sota una bona pluja. Parem davant de l'església i baixem als nens perquè estirin les potes i facin les seves coses. Llavors tornem al cotxe i ens dirigim cap a l'ajuntament que es troba a les nostres esquenes per pujar per un carrer que segueix a la seva dreta, una mica més endavant passa a ser un camí de terra ple de vaques i que finalment desemboca en un clar que sembla l'aparcament que descriuen les indicacions que havia trobat per la xarxa. Allí donem la volta, però abans m'acosto a veure si realment havíem encertat el nostre destí. I efectivament, el patí que es veu és espectacular, una vall tota plena de blocs fins allí on arriba la vista, quina llàstima que el temps no acompanyi per poder-los disfrutar.

Després d'eixugar-me les babes al veure aquestes vistes, torno al cotxe i iniciem el camí cap a la darrera zona, la de Resconorio. Baixem per la pista per la que hem pujat i una mica més endavant ens desviem per una altra pista que voreja el poble per dalt per ficar-nos finalment dins del mateix, al carrer que ens porta cap a la carretera. Continuem per la carretera del poble fins passar de llarg la cruïlla per la que havíem vingut. Poc a poc notem com entrem de nou a Cantabria, només ens cal observar el canvi de vegetació. Aquest trajecte el fem completament per carreteres que no surten ni als mapes, que es perden dins els boscos i que sembla que faci segles que no hi passa ningú (sembla mentida que al final de la carretera hi hagi un poble). Finalment arribem al poble de Resconorio i agafem la primera pista asfaltada que puja (tot seguint les poques indicacions que havia trobat). Després d'uns quants minuts seguint la pista i amb una boira que cada cop anava a més, ja pensàvem que no trobaríem els blocs no la cruïlla que hi havia descrita a les indicacions, però no és així, quan menys ens ho esperàvem trobem la cruïlla i el pinar que la caracteritza a la seva esquerra. Però per culpa de la boira que ens envolta som incapaços de veure els blocs i per tant de assegurar-nos de que ens trobem al lloc correcte.

En vistes de que ja no obtindríem cap resultat tombem a l'esquerra i tornem cap a la casa de San Román. Tornem a anar per carreteres, aquesta vegada ni tan sols surten al GPS... anem per una carretera que no existeix barrejats amb la boira per intentar sortir d'un lloc que desconeixem i passada una estona, y no sabem com arribem a una carretera comarcal... En aquest moment busquem una benzinera per omplir el dipòsit, ja portem un munt de quilòmetres i hem d'anar preparats pel que pugui passar. Un cop hem fet benzina encarem el camí de casa, per descansar, ja que s'està fent fosc i se'ns acaben les hores per veure més paisatges.

Vacances a Cantabria II

2008-11-28T20:02:00.001+01:00

Dimarts.

Ja és dimarts i són les 11 del matí passades i ens acabem de llevar, tard però recuperats del viatge d'ahir. Toca treure als nens perquè facin les seves coses i fa un fred que pela, però que hi farem, un bon jersei i cap a fora. Tot està mullat per la rosada de la matinada i alguna pluja que ha caigut per la nit. La veritat és que fa goig veure'ls córrer i saltar pel jardí jugant entre ells. Quan ja se n'han afartat toca menjar i només fa falta que sentin el so del pinso per entrar corrent a la casa. Mentre mengen, nosaltres ens preparem l'esmorzar i ens el cruspim.

El dia està molt atapeït i per la hora que és no tenim moltes possibilitats de fer grans coses, llavors agafem la Guia Campsa, la obrim al plànol on ens trobem i mirem algun destí per visitar i finalment decidim anar a San Vicente de la Barquera per aprofitar una mica el dia. Són les 12 passades i anem tots cap al cotxe per començar a fer quilòmetres. El GPS ens porta cap al poble per la autovia i en una horeta ens hi plantem. Deixem el cotxe a l'aparcament de la estació d'autobusos i anem a fer una volta pel poble. Comencem a passejar pel moll amb unes espectaculars vistes de tota la ria amb la marea baixa i totes les barques embarrancades a la sorra, una d'aquestes coses que no veurem mai al Mediterrani.

Quan acabem el llarg del moll entrem en una zona peatonal que ens porta a un pont per creuar a l'altre cantó de la Ria de la Barquera per acostar-nos al Santuari de la Barquera, de camí cap allí el poble es mostra solitari, sense vida, els únics que hi passegem som nosaltres i una parella que passava amb el cotxe i ha parat a fer unes fotos. Nosaltres ens arribem fins el santuari i el trobem tancat. El santuari està completament restaurat i a la seva dreta han fet un petit hostal. Li donem una volta i tornem cap al casc antic, a veure si tenim sort i veiem a algú més del poble i ens convencem que al hivern no es converteix en un poble fantasma. Tornem a creuar el pont i pugem una llarga rampa en direcció al castell passant per davant dels jutjats, però quan hi arribem el trobem tancat al públic, quina llàstima...

En vistes que no podrem veure el castell continuem caminant cap amunt passant per davant la Guàrdia Civil i l'ajuntament del poble fins arribar a la catedral del poble al final del camí. Donem una volta per admirar-la entre la restauració i trossos que sembla que hagin de desplomar-se d'un moment a un altre. Darrera de la catedral trobem un ampli mirador des de on es poden aconseguir unes increïbles vistes de la ria i dels seus voltants. Després de les fotos pertinents decidim tornar cap al cotxe ja que comença a ploure i hem deixat els impermeables al cotxe. Comencem a desfer el camí d'anada, però tombem per un carreró que ens endinsa a l'altra part del poble, aquesta sembla que te més vida, ja que ens comencem a trobar a varies persones pel camí...

Passem per uns carrerons fins a arribar al passeig que va paral·lel al moll pel que hem passat a la anada i que acaba a la estació d'autobusos, així arribem a l'aparcament i tornem a pujar al cotxe per tornar cap a la casa. Un cop tots dins el cotxe i veient que encara teníem una mica de temps abans de que es fes fosc decidim pujar cap al far del poble, i quina sort la nostra que quan arribem el trobem en obres i tancat... Bé, al menys hem pogut fer un parell de fotos de les platges sota la pluja i decidim tornar, però aquesta vegada sense vies ràpides a menys que sigui absolutament necessari, així passarem per més pobles i veurem més paisatges.

I dit i fet, posem les opcions i el destí al GPS i cap a casa... Una volta per un munt de pobles que no acabaria d'anomenar-los, que ens submergeix en la part més profunda de Cantabria, dins dels seus boscos i el seu món rural, regalant-nos imatges d'una bellesa increïble jugant amb tots els colors de la natura per oferir-nos un gran espectacle junt amb la pluja, que compensa tot el que ens ha mancat en la visita de San Vicente. Mentre anem seguint les carreteres locals i gaudim d'aquest espectacle ens adonem que aquesta és la millor manera per aprofitar aquests dies de pluja, ja que no podem escalar ni fer treking...

Després d'un parell d'hores de camí arribem a Torrelavega i aprofitem per parar a comprar un parell de coses que ens vam oblidar el dia anterior i després cap a casa, que ja comencem a tenir gana. Continua plovent i per avui sembla que el dia ja se'ns ha acabat, demà més i millor, que per avui ja n'hi ha hagut prou.